“Jimi Hendrix ens deu ajudar des de dalt”: el futur incert de la botigueta del rock and roll
LLEGIR EN CASTELLÀ
Al despenjar el telèfon, va escoltar la veu d'un periodista de la premsa local:
–M'agradaria fer-te una entrevista. Què en penses del decret d'alcaldia que ordena tancar Can Jordi?
–Què?… Què?
–Sí, home, no ho saps?
–Però de què em parles?
–De la denúncia…
El missatge va sacsejar a la persona que havia rebut la cridada. “Em sap greu que t'ho expliqui jo”, li va dir el periodista. Sense recuperar-se del shock, Vicent Marí Torres va contestar:
–A mi el que em sap greu és assabentar-me'n, sigui com sigui, perquè això és un intent d'assassinat, oi?
Vicent Marí Torres és el propietari de Can Jordi. En els darrers quinze anys, aquest colmado centenari (la seua història documentada es remunta a 1914) s'ha convertit en un punt de trobada per als habitants d'Eivissa que s’estimen el blues o el rock and roll. La notícia que acabava de conèixer per boca del periodista no se la podia prendre a broma. L'Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia, el municipi on es troba aquest comerç que és, alhora, taverna, aferrat al voral de la carretera que creua el terme d'est a oest, havia emès un decret per tancar el negoci per funcionar sense llicència d'activitat.
Ni era un rumor ni cabien possibles interpretacions: el periodista tenia entre les mans un expedient aprovat per la junta de govern municipal. Les filtracions són més ràpides que les coses de palau. Quan la gestoría amb la qual treballa el botiguer esdevingut en promotor de concerts va rebre l'expedient a través dels canals oficials, l'amenaça de tancament que afrontava Can Jordi portava ja diversos dies omplint titulars als mitjans de l'illa.
“Si el dron va veure alguna cosa, devia ser a mi granant”
“Revisats els arxius municipals, no consta que l'establiment Can Jordi disposi de títol habilitant per exercir la seva activitat”. Així comença l'expedient municipal. Es va redactar a partir d'un informe tècnic –datat el 28 de novembre– i es va aprovar –el 5 de desembre– just abans del pont de la Puríssima. El document explica que hi ha constància “de comunicacions periòdiques d'ambientacions musicals en viu”; és a dir, de sol·licituds de permisos per organitzar concerts de petit format a la botiga de queviures. Li dóna als propietaris quinze dies per presentar al·legacions. I reconeix que l'afectat, Vicent Marí Torres, ja va intentar legalitzar l'estatus del negoci el 2016: llavors, diu l'expedient, es van presentar fulls de reclamacions datats als setanta (amb la capçalera del Ministerio de Información y Turismo franquista). Material insuficient per aconseguir un permís d'autorització turística.
Considerat l'assumpte, el decret imposa una multa econòmica (de 16.500 euros) i clausura la terrassa del comerç. És a la terrassa, una petita explanada d'asfalt, on els dijous al caure el sol i els dissabtes al migdia es toca, es canta i es balla. Quin és el motiu del tancament? “Prioritzar la seguretat de les persones” i reduir “el risc que produeixen els vehicles que transiten per una carretera primària a pocs metres de distància”. És freqüent que no hi càpiga ni una agulla a la terrassa de Can Jordi, sobretot els dissabtes. L'informe diu que es basa en unes imatges preses per dron el 7 de juliol passat. En mirar la data al calendari, Vicent Marí deixa escapar una rialla i diu:
– Si van veure alguna cosa amb el dron devia ser a mi granant la porta de la botiga. El 7 de juliol va ser diumenge i els diumenges Can Jordi està tancat.
“És un far social i cultural”
Mentre Ariel Rot rasca el fons d'una paella on s'havia cuinat un arròs a banda, no s'imaginava que, hores abans d'oferir un concert amb els seus músics a la plaça de Sant Josep, desenfundaria la guitarra acústica per improvisar algun blues al porxo envidrat d'un bar que, canviant el paisatge mediterrani per les immenses plantacions del Deep South, s'assemblaria, com si d'un cosí llunyà es tractàs, a un junk joint; aquell magatzem de queviures que també és taverna, casa d'apostes i pedra angular de la idiosincràsia afroamericana; un lloc on es toca, es canta i es balla i que està aferrat al voral d'una carretera que creua Mississipí, Alabama o Geòrgia.
Era l'abril de 2009. Si la casualitat no hagués portat, després de menjar-se un bullit de peix en un restaurant amb vistes al mar, l'autor de Me estás atrapando otra vez fins a Can Jordi, la història potser hauria estat diferent. Aquella jam session ho va canviar tot. La mà esquerra i la mà dreta de l'ex Tequila i ex Rodríguez van tornar boig al personal. A les escales pentatòniques i hexatòniques que va fer el guitarrista argentí li van néixer filles. Una actuació es va anar encadenant amb una altra. El mateix Ariel Rot tornaria a la terrassa del comerç, anys després, amb la seua guitarra acústica. No hi havia aleshores a Eivissa massa escenaris perquè els estils de música americana sonassin en directe. Bolo a bolo, en aquell racó del sud d'Eivissa es va muntar un programa de música en viu que, com la gira de Bob Dylan, mai s'ha aturat. Can Jordi havia trobat un públic, una fauna a la qual acollir.
Els més fidels retraten el lloc com si fos un santuari. “Can Jordi va molt més enllà dels concerts. Allà es parla, és clar, de música, però també de literatura, cinema... Can Jordi és un transmissor d'humanitats: això és el que perdríem si, per desgràcia, algun dia deixés d'existir”, diu Albert Oliva, client, cantant i guitarrista. Soulman Sal (alias de Sandro Moreno), el líder de la banda Uncle Sal, un dels grups locals que actuen habitualment al colmado: “Hi ha bandes que s'han format a partir de què els seus membres s'han conegut a la terrassa del bar. El tòpic de que vas a un bar a evadir els teus problemes allà es fa realitat... No parlo de converses de borratxera, sinó d'amistat veritable”.
El periodista Xescu Prats, familiar dels Marí Torres, va escriure un llibre sobre la història de l'antic negoci de queviures. Coneix de primera mà, per tant, la seva evolució al llarg de les dècades: “Can Jordi és un far social i cultural. Social perquè aquí es troben els vesins de la zona, que no tenen un altre lloc a on anar a comprar el pa, una xíndria o pinso per a les gallines; a jugar una partida d'escacs, a recollir la correspondència que els deixa el carter perquè les seves cases estan massa disperses o a prendre una cervesa amb els amics a la tarda, a un preu popular que no s'incrementa ni quan hi ha concerts. I és un far cultural perquè, sense proposar-se-ho, ha congregat una comunitat d'artistes impressionant al seu voltant, la llum de la qual arriba fins més enllà de les reduïdes fronteres d'Eivissa”.
Un dels millors altaveus que ha tengut Can Jordi en els últims anys fora de l'illa ha estat el festival Maldelcap. Les projeccions de curtmetratges, i els monòlegs i les conversacions d'aquest cicle sempre acaben amb un bolo acústic a la vora de la carretera de Sant Josep. “Organitzar un festival contracultural a Eivissa al novembre és per tornar-se boig. Tractar amb institucions, barallar-se amb tècnics... sempre hi ha alguna cosa de patiment i desassossec, excepte a Can Jordi, que és una jugada guanyadora”, expliquen Pedro López i Inma Saranova, els directors de Maldelcap. “És una experiència única, una cosa que només pot passar a Eivissa, l'Eivissa en la qual volem viure, no la marca Eivissa que ens acabarà expulsant a totes i tots”, afegeixen.
El propietari del colmado utilitza una hipèrbole per completar l'argument dels seus clients i amics: “Aquí atenem els currants que venen a primera hora i els que apareixen gairebé a les deu de la nit quan acaben de treballar. Jo no puc cobrar més de dos euros i mig per una mitjana de cervesa. Arribarà un dia on la gent normal no trobarà llocs a on anar a Eivissa. Haurem de menjar-nos l'entrepà de xoriço en un beach club per vint euros”.
“Vull arreglar els papers, però és un negoci centenari”
Vicent Roig té a la seua dreta al cap de la policia local de Sant Josep de sa Talaia i davant, els regidors del seu equip de govern. Darrere d’ells hi ha diversos periodistes, que acaben d'escoltar el balanç policial al municipi durant l'últim any. Xifres, dates, operatius i, abans del torn de preguntes, un apunt més que introdueix l’alcalde per voluntat pròpia: Can Jordi. L’alcalde es neteja la gola i comença a acusar la persona que ha filtrat l’expedient que multa i amenaça amb tancar el negoci per falta de llicència d’“haver actuat de mala fe”, sent “conscient del que estava fent”:
–No és la primera vegada que l'oposició filtra un document. (...) La filtració incomoda que tècnicament es pugui treballar. Aquest [cas] n’és un més i afecta a un tercer; en els seus drets de defensa, explotació, i com a propietari.
Vicent Roig adverteix que “quedaran registres” de les descàrregues de l’expedient. I afegeix: “Facilitarem tota la informació que necessiti la propietat si vol presentar una denúncia. (...) Estic orgullós de tenir un local com Can Jordi al municipi. Hem de garantir el futur d’aquesta activitat. Ha de ser amb seguretat i en línia amb la normativa vigent. Si passés alguna cosa, les asseguradores no respondrien si falta documentació a l’expedient d’activitat del negoci”.
Els periodistes fan algunes preguntes, l’alcalde les respon. Aplaudiments dels regidors quan acaba. Fi de la compareixença. La roda de premsa es fa un dijous (12 de desembre), hores després que Vicent Roig i Vicent Jordi s’hagin vist les cares per primera vegada des que es va filtrar l’expedient. Entre mig, es compten per centenars els likes que acumulen les publicacions a les xarxes socials del comerç, que és a la vegada una taverna, i viceversa, on expliquen el seu punt de vista sobre l'assumpte. La clientela està indignada, mostra la seua solidaritat amb un espai que consideren únic. S'ha iniciat també una recollida de firmes contra el possible tancament.
“Hem anat a una reunió amb l'alcalde del nostre poble. Els problemes són documentals. Passa el temps i un s’ha de posar al dia. Però buscarem la manera de solucionar-ho. El que no farem mai serà canviar. Per tant, seguirem treballant i fent el que us agrada. Música!”, es llegeix a l'Instagram de Can Jordi. L'alcalde comenta el post des del seu perfil personal: “Junts treballarem per donar-vos una solució definitiva a una situació d'incertesa, que valtros i es vesins, patiu des de fa massa anys”.
Però, hi ha solució perquè la música no es quedi en silenci a Can Jordi? Pot adaptar-se una casa aixecada a principis del segle XX, que no té llicència en regla, per funcionar com a comerç i taverna, a les normatives del segle XXI?
“Vull arreglar els papers, però han d’entendre que és un negoci que té més de cent anys i hi ha coses que no es poden canviar. Les parets de Can Jordi no les tocarem, són sagrades. Segons l’alcalde, la intenció és ajudar-nos: no dependrà d’ell, perquè ha de passar pel Consell d'Eivissa, però ens ha parlat de crear un vial per a vianants i que així sigui més segur arribar al bar. Això ens vindria molt bé perquè he d’admetre que som el primer sorprès que mai no hagi passat res: Jimi Hendrix ens deu ajudar des de dalt. Vaig sortir reconfortat [de la reunió] perquè veig que, d’una manera o altra, l’alcalde està amb naltros. La llei... no tant. Però d’una manera o altra es resoldrà. Com? Això escapa de la meva àrea. Segons crec, les coses no es fan així. Si no tenen intenció de treure la multa... Continuu pensant que està mal posada. Els expedients estan mal fets i les al·legacions ho explicaran”.
–Hi haurà denúncia per la filtració? L’alcalde col·laboraria facilitant la informació necessària.
–No, jo no vull guerra. Aixec la bandera blanca.
–Però li ha caigut malament la filtració.
–Té tela marinera que es filtri un expedient, amb el meu nom, els meus llinatges i el meu DNI des d'una Administració pública, però el que m'ha caigut malament és el que diu l'expedient, tot això de la clausura definitiva. No crec que la gent hagi d'estar interessada a tancar un lloc on els seus güelos ja anaven a fer cafè. Amb aquesta forma de fer les coses sembla que estem a l’eje del mal. Naltros ja havíem enviat la documentació que enviam ara, potser no tan completa, dos vegades. Mitjançant instàncies. I no van contestar mai. Va ser el 2012 i el 2016.
–Per què no hi va haver resposta?
[silenci]
–Això és el que em pregunt. Ara m'han donat la resposta que no volia.
Vull arreglar els papers, però han d’entendre que és un negoci que té més de cent anys i hi ha coses que no es poden canviar. Les parets de Can Jordi no les tocarem, són sagrades. L’alcalde ens ha parlat de crear un vial per a vianants i que sigui així més segur arribar al bar. Això ens vindria molt bé perquè he d’admetre que som el primer sorprès que mai no hagi passat res.
Com frenar l'oci sense llicència?
Josep Marí Ribas és un dels polítics que més poder ha tengut al PSOE eivissenc des de la restauració democràtica. Conegut pel malnom familiar, Agustinet acaba d’anunciar que es retira quan acabi l’any. Fins a aquest cap de setmana la seua trajectòria pareixia eterna. Comença als vuitanta, com a regidor a l'oposició de Sant Josep, el seu municipi; segueix als noranta, com a conseller insular d'Urbanisme i Turisme, i diputat autonòmic; continua a les dècades següents, ja com a alcalde de Sant Josep i conseller de Mobilitat, Habitatge i Territori al darrer Govern de Francina Armengol, que el va arrecerar al seu comiat. Els últims mesos, Josep Marí Ribas havia deixat la secretaria general dels socialistes eivissencs, però es mantenia a l’oposició al Consell d’Eivissa: la seua candidatura va ser clarament derrotada pel PP a les eleccions insulars de 2023.
El nom d'Agustinet també està associat a Can Jordi. Ell ja era conseller balear quan el Govern va atorgar a Can Jordi el distintiu de comerç emblemàtic (2022). Ell era alcalde quan el 2017 el Consell d'Eivissa, també governat pel PSOE en coalició amb Podem i Esquerra Unida, va atorgar el premi al mèrit ciutadà al colmado per la seua contribució cultural. I també ho era quan, un any abans, la família Marí Torres va intentar, sense èxit, legalitzar la situació del seu negoci. El grup municipal del PSOE a l'Ajuntament de Sant Josep tampoc no ha volgut valorar els fets, tot i que Vicent Roig, l’alcalde actual, els assenyala com a possibles autors de la filtració. Agustinet tampoc no ha volgut participar en aquest reportatge perquè, segons va explicar el seu cap de premsa, “desconeix els detalls de la situació que s’està donant”.
La situació que s’està donant, no obstant això, s’ha donat en diverses ocasions, en altres llocs, en altres empreses, durant les dues etapes en què el veterà socialista va estar al capdavant de l'Ajuntament de Sant Josep (2007-2011 i 2015-2021).
El 2008 es va tancar DC-10 per excés d'aforament: amb una llicència per a cafè-concert funcionava com una discoteca multiplicant, almenys, per sis la capacitat permesa (de 65 a més de 400 clients). El 2017 es va suspendre l’activitat del Bora Bora (una discoteca sobre l’arena de Platja d’en Bossa) i es va ordenar “l'aturada d’activitat de Cova Santa”. Aquest club nocturn funcionava emmascarat darrere una llicència de restaurant, i amb el qual el propietari de Can Jordi, en nom dels vesins de Can Puvill, havia estat molt crític per les remors que produïa: entre la botiga de queviures i la discoteca hi ha cinc-cents metres en línia recta. Abans, el 2015, els socialistes de Sant Josep havien iniciat una campanya per revisar les llicències als locals d'oci: van trobar més d'un establiment que “s’atrevia a treballar sense cap tipus de permís”. La frase és de Paquita Ribas, mà dreta d'Agustinet durant els seus primers governs. Van acabar enfrontats, amb la tinenta d’alcalde sortint de l'equip de govern, rompent el seu carnet del PSOE i muntant, el 2019 i sense èxit, la seua pròpia candidatura municipalista.
Un dels grans punts de fricció entre ambdós va ser la manera de controlar l'oci. El desencís més sonat va passar durant l’estiu de 2011. L’alcalde estava de vacances i la seua delfina va ordenar precintar els altaveus d'Ushuaïa. Milers de persones pagaven una bona suma de sous cada tarda per ballar i beure a les seues festes. En tornar a la seua taula, Agustinet va donar marxa enrere i va deixar que l’electrònica continuàs sonant al costat de la piscina d’un hotel que no tenia llicència de discoteca. Poc després, la Llei Turística impulsada pel Govern de José Ramón Bauzá (PP) va traçar una zona gris perquè els allotjaments turístics poguessin organitzar festes diàries amb aforament de festival. Era el 2012. Els socialistes ja no governaven Sant Josep. Una moció de censura els havia desbancat del poder. Un any més tard, amb el PP al comandament, un informe municipal va legalitzar la terrassa de nou-cents metres quadrats que un beach club, el Blue Marlin, havia construït amb una llicència d'obra menor. Sobre la terrassa pesava una ordre d’enderrocament. Sobre la terrassa també s’organitzaven festes en què es cobrava entrada. Com si fos una discoteca. Sense ser-ho.
Ara, el talant dels populars sembla ser diferent. Igual que passa des de fa temps (el punt àlgid va ser el desconfinament), la policia visita amb freqüència cases de camp i villas de luxe on es programen esdeveniments il·legals. Aquest tipus d'operatius es compten per desenes al final de l'any en un municipi que cobreix tota la costa sud de l'illa. A la roda de premsa en què va parlar de Can Jordi, Vicent Roig va destacar que els últims mesos s’havien tancat un club de platja i una discoteca. “Per què no s’han filtrat, llavors, els expedients amb què hem paralitzat els equips de música de vint-i-quatre locals [que no complien amb la normativa]? Perquè no convenia. [Filtrant l'expedient de Can Jordi] Es buscava el conflicte. El desgast polític”.
La denúncia parteix d'una veïna
Quan es li pregunta pel seu ofici, Vicent Jordi respon que és “un botiguer barat, més pagès que un arada amb rodes”. I amolla una botifarra coberta de sorna: “Un pringat”. Les seues patilles, afilades, i el tupè que encara aixeca el seu serrell li donen més aspecte de rocker que de botiguer. Si se li apreta, finta dialèctica. Considera que ell només va obrir la porta –“Can Jordi és un garito on agrada molt el blues i els seus fills”– i que, fins on li arriba, tracta de controlar que Can Puvill, aquell barri de cases disseminades on ell mateix va néixer i del qual va exercir de portaveu quan Cova Santa es va passar de decibels, no col·lapsi quan el rhythm and blues sona al colmado. No sempre és possible. L’aparcament de Can Jordi no dóna abast i els camins dels voltants s’omplen de cotxes i motos. Llavors, s’aparca on es pot. Vicent Jordi torna a driblar:
–Fins on jo sé, l'únic embús que es produeix és quan ve el camió cada tres mesos a buidar la fossa sèptica. La meua opinió és que això té un gran component d'odi o rancor.
–Per una qüestió personal, ideològica, o per quin motiu?
–Jo no tenc ni ideologia ni personalitat. Els músics li han donat rellevància a un lloc normal i corrent, i la cosa s'ha anat de mare una mica. Naltros som com sempre hem estat.
–Segons m’han dit, ha estat una vesina qui ha denunciat a l’Ajuntament que aquests concerts li emprenyen.
–Sí, sé qui és i és una llàstima. La seua mare era amiga de la meua, i jo m’he criat amb ella i amb la seua germana. No entenc com els mateixos vesins amb qui tota la vida hem tingut bona relació (fins i tot els llauràvem la finca i els ajudàvem quan els feia falta)... No sé què ha passat. No crec que siguem uns delinqüents. Jo no vaig enviar els meus treballadors a l'ERTO durant el COVID perquè vaig decidir mantenir això obert. Vaig pensar que els fèiem falta als vesins. Després hem hagut de tornar els 4.500 euros d'ajuda que ens va donar el Consell d'Eivissa (més els 300 euros d'interès) perquè no constàvem en cap registre de l'Ajuntament. Llavors, les factures que tinc aquí, del meu avi, que [a principis dels anys quaranta] venia mil tres-cents i pico de quilos d'arròs a l'Ajuntament, que tenen el segell municipal...? I ara diuen que hem de procedir al tancament definitiu? Però, per favor!
Aquestes són precisament, “tancament definitiu”, les paraules que remarca Mónica Fernández. Regidora de Medi Ambient durant l'últim mandat d'Agustinet, actualment és la portaveu d'Unides Podem a l'Ajuntament de Sant Josep. Desmenteix haver filtrat l’expedient a la premsa local. “L’alcalde diu que no es tancarà, però el decret diu una altra cosa. El que ha de fer l’alcalde en comptes d’amenaçar amb el tancament és seure’s i trobar una solució.”
–És el que va anunciar a la roda de premsa que està fent.
–Hauria d’haver-se assegut amb els propietaris de Can Jordi abans que aquell decret sortís a la llum. S’hauria evitat molta polèmica. Però l’alcalde de Sant Josep recula en tot. Primer tira i després recula, com va fer amb el cas del Carrer Margalida Llogat.
–Però, regidora, com és possible que es premiï un establiment que funciona sense llicència? Deixant de banda el simbolisme que pugui tenir Can Jordi.
–Com ha pogut passar? Doncs perquè és molt difícil saber-ho tot. Jo crec que és molt important que els polítics oferim solucions. Si aquell premi s’hagués donat per l’Ajuntament, tot i que nosaltres estàvem llavors a l’oposició, ens hauríem implicat més a revisar la documentació de Can Jordi. La normativa està per complir-la. Sí, per descomptat. Ha de complir Can Jordi, amb cent anys d'història i amb un premi a la ciutadania, i estant inscrit en els establiments emblemàtics del Govern, i han de complir el Malibú o el Beso Beach, que porten funcionant sense títol habilitant des de la Llei de Costes, i són dins un parc natural (a ses Salines).
La normativa està per complir-la. Ha de complir-la Can Jordi, amb cent anys d’història i amb un premi a la ciutadania, i estant inscrit als establiments emblemàtics del Govern, i han de complir-la el Malibú o el Beso Beach, que funcionen sense títol habilitant des de la Llei de Costes, i són dins un parc natural
Música proscrita
Guitarra, baix, bateria i micròfon: quatre playmobils toquen en silenci un rock and roll. Una mica apartat, un quint beatle. Recull un barril platejat i una cadira roigosa; podria ser la versió empetitida de l'amo del local. A l'esquena dels jugarois, una miniatura de la casa: la façana blanca, el porxo de cristall, un cartell groc, sobre la barana del terrat, on unes lletres blaves escriuen les paraules Can Jordi Blues Station. Davant dels cinc parells d'ulls de plàstic, una banda de carn i os tocant heavy metal.
Fora, un fred molt humit. Mans a les butxaques de l'abric. Dins, somriures, xerrades, plans per arreglar el món des d'unes cadires i uns tamborets d'espart encordat. L’alè entela els finestrals on reboten cops de bateria mesclats amb el clinclín de botellins de cervesa i copes de licor. El pal, la frígola, i les herbes reposen en unes taules baixes, on aterren plats de coca de pebrera, de trossos de sobrassada, camaiot o formatge, de galetes marineres. La beguda i el menjar es serveixen entre una barra de fusta i un mostrador de xarcuteria. Al costat de l'inodor, el forat al mur encalat condueix a una habitació. En el seu moment devia ser-ho, quan Can Jordi era simplement una casa. Des de fa temps, ja s'ha transformat en un espai cultural: en aquesta estança s'organitzen tertúlies literàries, partides d'escacs, exposicions, com la mostra d'il·lustracions relacionades amb el 25-N que pengen de les parets durant aquests dies.
La resta de les parets de Can Jordi són com un pòrtic gòtic. Es poden llegir. Hi ha fotos, dibuixos, cartells, adhesius, “vendo moto”, una varietat de proclames, una estelada XS, dedicatòries d'amor escrites a rotulador, esbossos de vinyetes, sotagots en vertical, Jim Morrison observant l'escena des del seu negatiu més famós, el que el va fer immortal (els rínxols rebels, la mirada torva, els pòmuls afilats, el tors nu creuat per un collaret), versos de músics, grups, bandes, solistes tan universals com locals, tan famosos com amateurs. Són les goles, els llavis i els dits que interpreten les cançons que es senten pels altaveus de Can Jordi quan brilla el sol i un paisatge variat anima la terrassa, tertúlies particulars filant un murmuri comú. Ambient popular a l'illa de l'hedonisme exclusiu.
Però és dijous i ja se n’ha anat l’última llum. Fins a nova ordre, segueixen sonant dos guitarres elèctriques, una bateria, un baix. Al porxo de cristall: ara la música està proscrita a l'exterior. Arribarà el cap de setmana i la setmana nova portarà una imatge insòlita: la terrassa de Can Jordi està ara envoltada per una petita tanca de fusta. Comencen els canvis per a aconseguir la llicència.
0