El corall més gran del món és al Pacífic i l'ha descobert un espanyol: la història d'aquesta 'biblioteca infinita'
LLEGIR EN CASTELLÀ
Manu San Félix no va tenir dubtes. La colònia que tenia uns metres per sota de les seves aletes era el corall més gran que havia vist a la seva vida. Fa 44 anys que es posa el vestit de bus: va començar amb 16, n'ha complert aquest any 60. El pressentiment no va fallar al biòleg marí. Tenia imatges a la retina amb què comparar, els negatius de les més de 12.000 immersions que ha fet a racons molt diferents de la massa d'aigua que cobreix el 70% del planeta. A les 51 expedicions científiques anteriors havia col·leccionat imatges meravelloses, però mai no s'havia trobat amb un ésser viu així. Aquell corall ancorat al fons marí del Pacífic, en un punt per determinar de les Illes Salomó, tenia moltes opcions de ser el més gran del món:
– És com quan vas caminant per una ciutat i de cop et trobes amb la catedral. Et crida tot l'atenció: la mida, l'antiguitat, la bellesa. Aquest corall era diferent de tots els que havia vist fins aleshores. No formava part d'un escull, estava totalment aïllat. Va ser una autèntica casualitat trobar-lo perquè estàvem a punt de moure'ns i ens vam llençar a l'aigua, una darrera immersió, amb prou feines amb les ulleres i el tub. El meu fill Íñigo, que m'acompanyava sota l'aigua, i jo vam pujar al vaixell i vam explicar què havíem trobat.
El vaixell a què es refereix aquest madrileny que es va establir fa tres dècades a Formentera –el port base des d'on estudia les praderies de posidònia de les Pitiüses– és el que utilitza National Geographic a les expedicions de Pristine Seas. El projecte va sorgir el 2008 gràcies a l'impuls d'Enric Sala i Gamito. Aquest científic nascut a Girona, educat a França i resident als Estats Units es va plantejar navegar i bussejar les regions marines que poden continuar considerant-se verges. El repte que es marcava el doctor Sala, explorador resident de National Geographic, era documentar i analitzar la fauna i la flora que hi habita. Un pas imprescindible per promoure'n la protecció i, en la mesura que sigui possible, la restauració.
Entre els compromisos de les Nacions Unides de cara al 2030 figura que un 30% dels oceans estiguin protegits de forma estricta. Queden només sis anys per assolir la data clau i el percentatge global és de només l'1,5. A Europa puja al 4%. A Espanya és molt més gran: el 2025, la quarta part de les aigües territorials del nostre país gaudiran d'un alt nivell de protecció.
“Al coral que descobrim National Geographic tornarà per a fer un mesurament més exhaustiu, però en l'expedició comptàvem amb Erik Brown, que és una de les majors eminències a tot el món pel que fa als corals. Quan vàrem dir en coberta el que havíem vist, vàrem baixar a la colònia per a prendre fotografies i gravar vídeos”. Llavors, comandats per Brown, els científics van fer un primer càlcul de la grandària del coral i van establir una comparació molt gràfica. La colònia era igual de gran que un exemplar de balena blava, l'ésser viu –conegut– més gran del regne animal.
– El corall fa més de 30 d'amplada i llargada. Els seus primers lòbuls podrien haver començat a desenvolupar-se fa 300 anys. És al·lucinant quan penses en la informació que ens pot oferir, és una grandíssima biblioteca que val la pena llegir.
El coral mesura més de trenta metres d'ample i llarg. Els seus primers lòbuls podrien haver començat a desenvolupar-se fa tres-cents anys. És al·lucinant quan penses en la informació que ens pot oferir, és una grandíssima biblioteca que val la pena llegir
La Xina arrasa amb tot
San Félix explica la troballa des dels antípodes de casa seva. És a Brisbane, on ha aterrat després de tres hores i mitja de vol, el temps que triguen els avions a creuar els 2.153 km que separen Honiara, l'aeroport internacional de les Illes Salomó, d'Austràlia. Encara, al seu fill (i ajudant) i a ell els queden un parell de llargs vols (i una travessia de mitja hora amb barca des d'Eivissa) per tornar amb els seus.
“Aquesta entrevista”, diu el científic i fotògraf, “si l'haguéssim fet fa cinc dies m'hauria enxampat al mig de l'oceà. Tot i que ara, gràcies a la tecnologia, estem sempre ben comunicats, tinc ganes de tornar a Formentera”. No dorm al seu llit des de mitjans d'octubre i, encara que la navegació li agrada –unes mil cinc-centes milles nàutiques repartides al llarg d'un mes, “el més dur havia de ser navegar fa un parell de segles, ara tot és molt més fàcil”– , i la seva feina és la seva passió, reconeix que se li fa bola estar lluny de la resta de la seva família. Tot i això, encara que San Félix estigui content de tornar a la Mediterrània, en el to de veu hi ha un deix, si no de derrota, sí de pessimisme. Cada vegada que passa un temps al Pacífic li passa igual. Troba massa destrucció. La que causa “la flota pesquera de la Xina”:
– Tenen més de 4.000 vaixells desplegats només en aquesta zona del Pacífic; la flota japonesa, per exemple, no se li pot comparar ni en nombre ni en capacitat extractiva. Igual que passa amb els avions, tu no els veus (no ens hem creuat amb cap), però a través del satèl·lit sabem que hi són. I no parlem de llaüts. Són vaixells gegantins, veritables plataformes que poden exhaurir el fons marí. Les Salomó, tot i estar molt apartades, estan arrasades… perquè no queden gaire lluny de la Xina. No hi ha gairebé taurons en aquest mar. Aquestes dades les hem analitzat bé a bord perquè teníem un company especialista en geolocalització. Quan ho penses fredament dius: guau, és increïble que segueixin quedant peixos al mar.
La Xina té més de quatre mil vaixells desplegats només en aquesta zona del Pacífic. Les Salomó, malgrat estar molt apartades, estan arrasades… perquè no queden massa lluny de la Xina. No hi ha gairebé taurons en aquesta mar. Quan ho penses fredament dius: guau, és increïble que continuïn quedant peixos en la mar
Però, com va escriure Leonard Cohen, hi ha una escletxa per on es cola la llum. Just al final del viatge, els investigadors d'una de les organitzacions internacionals més prestigioses entre les que es dediquen al coneixement del món van poder entrevistar-se amb Jeremiah Manele, primer ministre de Salomó des del maig passat. Els va visitar al vaixell juntament amb diversos membres del seu govern. “Al meu entendre, la millor manera de cuidar el corall que trobem és crear una zona marina protegida. Em consta que ja està en marxa una protecció potent per a les aigües territorials de les Salomó. Pinta molt bé i sembla que serà un tràmit súper ràpid”, explica San Félix.
No hi ha temps per perdre. Posa un exemple el biòleg formenterenc sobre el poder destructiu de la sobrepesca industrial. A 2.300 km més de les Salomó, però cap al nord-est, estan les Marshall. Aquestes illes no van aconseguir la seva independència fins al 1986 (dels Estats Units; els salomonencs van deixar de ser britànics una mica abans, el 1978) i, unes dècades abans, la Guerra Freda les va fer tristament famoses. Sobretot un dels seus atols anomenat Bikini: “Només dins d'aquest atol es van fer vint-i-set proves atòmiques entre els cinquanta i els setanta. L'única bomba d'hidrogen que s'ha detonat a la Història –i que tenia cent vegades la potència de la bomba atòmica amb què es va destruir Hiroshima– es va fer explotar en aquell atol… que ara té una població impressionant de taurons. Com és possible? Per què passa això? Perquè allà no hi ha pesca. La radiació ha mantingut a ratlla les flotes pesqueres”.
A més, com en gairebé tot, juga la geopolítica: “Les Marshall són un lloc estratègic per als americans: allí no s'acosta ningú”. Diferent és la situació de les Illes Salomó, que van entrar en l'imaginari col·lectiu gràcies al periodisme, el cinema o la literatura. Van ser l'escenari d'una de les batalles més narrades de les quals es van lliurar en el Front Pacífic: 40 mil soldats –31 mil japonesos, 9 mil estatunidencs, australians i neozelandesos, però també tongans, fijians i natius de les mateixes Salomó.
I San Félix recalca: “Van poder caure moltes bombes a la Batalla de Guadalcanal, però res no és comparable amb el poder destructiu de la pesca industrial”.
“És el seu corall, el seu paradís; aquesta troballa és per a ells”
Tot i que és la segona en grandària de l'arxipèlag, Guadalcanal és l'illa principal de les Illes Salomó perquè la més gran, Bouganville, està administrada per Papua Nova Guinea. El topònim, tan andalusí, ve d'un poble del nord de Sevilla on havia nascut un dels oficials del vaixell amb bandera de la Corona de Castella que va veure el 1568 una illa que, tot i ser bastant més gran –més de 5.336 km quadrats davant de 3.640– que Mallorca, té poc més del 15% dels seus habitants (160.000 persones estan censades a Guadalcanal, una cinquena part dels 750.000 passaports salmonins que hi ha al planeta). I una xifra molt modesta de turistes, principalment viatgers d'Austràlia i Nova Zelanda. Només són 30.000 visitants a l'any, el 0,4% del que alimenta l'economia mallorquina.
– És important protegir la ubicació del corall perquè no es converteixi en un atractiu turístic?
– No, no. Res avui dia, i molt menys els corals, roman fora de perill. El que hem trobat no està tampoc a una gran profunditat. La part més alta quedarà a tretze metres de profunditat i el llit, a uns trenta metres de la superfície. L'amenaça és l'escalfament global i la pujada de la temperatura del mar, inclosa la de l'Oceà Pacífic. A les darreres expedicions en què he participat, la majoria de colònies de corals que m'he trobat estaven mortes o moribundes. Precisament cal saber on és aquest coral gegant per protegir-lo... i a les espècies que hi viuen. Ja sigui una colònia aïllada o un escull, parlem de molt més quan ens referim a la importància que tenen els corals. La naturalesa és sàvia quan totes les peces que conformen un ecosistema hi estan reunides. Per què no diem aleshores la seva ubicació exacta? Per respecte als habitants i al govern dʻaquestes illes. És el seu corall, el seu paradís; aquesta troballa és per a ells. Ara tenen la responsabilitat de cuidar-ho. Ho han de fer quan vulguin i com vulguin.
Res avui dia, i molt menys els corals, roman fora de perill. L'amenaça és l'escalfament global i la pujada de la temperatura de la mar. La majoria de colònies de corals que m'he trobat estaven mortes o moribundes. No diem la seva ubicació exacta per respecte als habitants i al govern d'aquestes illes. Ara tenen la responsabilitat de cuidar-ho
Els castellans, encara que ho van intentar diverses vegades, no van ser capaços d'establir una colònia a les Salomó entre els segles XVI i XVII. Després que els traficants australians –the blackbirders– anessin a les Salomó durant la segona meitat del XIX per aconseguir mà d'obra esclava amb què alimentar les plantacions de Queensland i Noves Gal·les del Sud, l'arxipèlag va caure en poder de dues potències europees. Al principi se la van dividir alemanys i britànics. Després de la I Guerra Mundial, el Tractat de Versalles la va lliurar en exclusiva al Regne Unit.
Entremig, però, hi va haver gairebé dos-cents anys d'un aïllament gairebé complet. Tot just les van visitar alguns missioners procedents de les Filipines. Aquests dos segles d'autonomia respecte a Occident han estat fonamentals perquè la població autòctona mantingui una manera de vida “gairebé ancestral”, com descriu San Félix: “He vist molta gent que no té electricitat i viu del que surt a pescar a mar”. És a dir, una estampa no tan allunyada del dia a dia d'un formenterenc fa menys de cent anys. “Ho dic des de l'admiració; és el seu model de societat i, precisament, el que ajuda a preservar aquest ecosistema únic al cor de la Melanèsia”.
Encara que segueixen formant part de la Commonwealth i reconeixen a Carles III com a monarca, la independència va eliminar la Union Jack de la bandera de les Illes Salomó. Ara està formada per dos triangles isòsceles (dos costats iguals, un de diferent) dividits per una diagonal daurada. Aquesta línia representa el sol; el triangle inferior, que és verd, a la terra, muntanyosa, de l'arxipèlag; i el superior, tenyit de blau, al Pacífic. En una cantonada del triangle marí hi ha cinc estrelles. Un astre per cadascuna de les illes principals d'un Estat que té sobirania sobre més de nou-centes. Potser, en el futur, el simbolisme del corall descobert per National Geographic reclami un forat a la bandera. O, si més no, que s'estampi una il·lustració dels seus lòbuls en un bitllet de dòlar salomonenc.
La bandera de les Illes Salomó està formada per dos triangles isòsceles dividits per una diagonal daurada. Aquesta línia representa al sol; el triangle inferior, que és verd, a la terra, muntanyenca, de l'arxipèlag; i el superior, tenyit de blau, al Pacífic. Potser, en el futur, el simbolisme del coral descobert per National Geographic reclama un buit en la bandera. Potser, en el futur, el simbolisme del corall descobert per National Geographic reclami un forat a la bandera. O, si més no, que s'estampi una il·lustració dels seus lòbuls en un bitllet de dòlar salomonenc.
Manu San Félix no compta amb tornar a les Salomó. Li esperen altres països insulars d'Oceania. “2025 ja està planificat: nosaltres anirem a Fiji, Tuvalu i Vanuatu. El temps passa ràpidament i fins al 2030 l'agenda és plena d'expedicions. Molt poques vegades solem tornar a un entorn que ja hem explorat”. Però National Geographic, explica San Félix, estarà molt atent a tota la informació que pugui proporcionar un corall que estudiaran amb deteniment altres científics. Tenen molta feina per endavant analitzant les imatges que ja s'han fet públiques després del descobriment del que segurament sigui un dels éssers vius més grans que hi ha. I, per contrast, els bussos són taques negres aletejant sobre aquest animal de 700 metres quadrats.
0