MajorDocs, el refugi secret del cinema davant d'un món accelerat: “Vivim sota un règim d'imatges víriques”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Quan els estímuls que rebem ens desborden, l'atenció s'evapora. La saturació d'ofertes culturals i informació és un signe del nostre temps, on la lluita per assolir el nostre interès, cada cop més escàs, és constant. Davant d'aquesta cultura de l'excés, el festival MajorDocs s'ha convertit en un enclavament fora de tot radar on el més important és la trobada entre els creadors i el públic, des d'una lentitud enriquidora i completament subversiva, on es pugui aturar a pensar.
“Vivim un moment històric de distraccions creixents que juguen a la contra de l'experiència cinematogràfica. Per això, des dels nostres inicis ens hem centrat a defensar un festival sense cap mena de contraprogramació, en què pots veure totes les pel·lícules i assistir a tots els col·loquis sense haver de renunciar a res del programa”, explica Miguel Eek, director de MajorDocs.
Lluny de descoratjar ningú, aquest espai de resistència davant l'acceleració dels temps ha continuat creixent en una sisena edició on al voltant de 3.000 persones han passat per les diferents activitats a CineCiutat, s'Escorxador i l'Estudi General Lul·lià. La clau de l'èxit, segons el director del festival, és oferir la possibilitat d'acostar els autors i el públic “d'una manera íntima i allunyada de les formes jeràrquiques” que permet mostrar i conèixer com sorgeixen i es desenvolupen els processos creatius per crear les pel·lícules.
“La majoria dels festivals de cinema pateixen una malaltia infantil”, va lamentar el director de cinema francès Nicolas Philibert durant la inauguració, on va expressar que “tots tenen tendència a voler créixer: més espectadors, més programació, més seccions... Aquest, per sort, no”. Aquesta declaració va despertar els aplaudiments, però també les veus de cineastes com Macià Florit, membre del jurat del festival, que afirma a elDiario.es que “MajorDocs és un festival més proper a la naturalesa del cinema pel seu poder per aturar el temps i, alhora, un refugi per al cinema des de la proximitat”.
De l'1 al 5 d'octubre, s'han projectat, dins de la secció oficial, pel·lícules de països com Hongria, Palestina i Xile, entre d'altres, que han convidat a reflexionar sobre el pes de la història, la vida als centres penitenciaris o la relació entre els humans i la naturalesa. En aquesta secció, els documentals Objeto de estudio de Raúl Alaejos i Kix, dirigit per David Mikulán i Bálint Réves, han estat guardonats amb els premis del jurat i del públic, respectivament, mentre que La hojarasca, de Macu Machín, ha rebut una menció del jurat.
Una de les novetats d'aquesta edició del festival ha estat la incorporació d'una secció de curtmetratges balears amb la participació de nou obres que han estat valorades per un jurat que ha escollit Charlie, últimas palabras, d'Anthony Neitzke, com el millor curtmetratge de la secció. D'altra banda, el jurat de la secció també ha decidit atorgar una menció especial a Valeria, Gerard, Gery, de José Aragó.
Pel que fa al premi al millor pitch de la secció professional del festival, patrocinat per l'associació DOCMA, ha estat per The path that walks, d'Efthymia Zymvragaki, amb les mencions especials als projectes Level d'Anna Berkhof i Carlos Mora, i Como las dos extrañas, de Carolina Astudillo.
A més de la programació i els reconeixements, el festival ha mantingut la seva aposta per apropar la programació als centres educatius amb el programa MajorDocs Educa, així com també ha reforçat les trobades amb els cineastes i els creadors. En aquesta edició, una vintena de professionals balears, nacionals i internacionals han ofert classes magistrals i han participat en debats. Entre ells han destacat Nicolas Philibert, director del documental Sud l'adamant, Ós d'Or a Berlín, el fotògraf Mauro Herce, premi Goya per la direcció de fotografia de la pel·lícula O que crema, i la pensadora Marta Azparren.
Cinema i revolució
A la seva masterclass 'Cine cego', Azparren va analitzar de quina manera la monocromia [composició artística produïda per un sol color], el buit o la pausa poden canviar la manera com percebem les imatges i de quina manera l'absència d'imatge desperta també la consciència de qui mira i, de vegades, els grans canvis socials.
Durant la conferència va recórrer des del Quadrat negre, de Kazimir Malévitx, primera pintura monocroma i prèvia a la Revolució russa, fins al BlackOut Tuesday que va fondre a negre les xarxes socials després de l'assassinat de George Floyd als Estats Units l'any 2020. “En moments de saturació d'imatges, pot arribar un desig per interrompre-les i que algú digui fins aquí. Pot semblar casual, però realment no ho és, com hem vist després de les imatges violentes de l'assassinat de George Floyd”, explica la pensadora.
“Actualment vivim sota un règim d'imatges víriques que ens impedeix pensar. Un exemple clar és el de l'atemptat a les Torres Bessones, quan rebem una allau d'imatges de tot el món. Teníem les imatges, però no el coneixement del que estava passant realment. La relació que tenim amb la imatge no ens deixa lloc per a la imaginació”, afegeix.
Mallorca, més enllà d'un plató
La reivindicació de Mallorca com un espai de creació es palpava a l'ambient del festival i de les converses. Per als organitzadors, l'illa està directament connectada amb el sector cinematogràfic, no només com a plató o punt de partida de projectes, sinó també com a lloc de debat i reflexió sobre el cinema.
Segons Miguel Eek, “el documental és el gènere més prolífic a les Illes Balears i, alhora, Espanya és el país que més documentals produeix de tot Europa”. “No obstant, continua existint molta confusió sobre el que entenem per documental. Quan s'esmenta, al cap de cada persona hi poden aparèixer idees molt diverses”, explica el director del festival. La insularitat que allunya el territori dels circuits comercials és un element crucial en aquest sentit per a Marta Azparren, que afirma que “l'obertura al cinema pot servir per mostrar el producte local pot ser una línia d'actuació política interessant per redirigir el model turístic”.
El documental és el gènere més prolífic a les Illes Balears i, al seu torn, Espanya és el país que més documentals produeix de tota Europa. No obstant això, continua existint molta confusió sobre el que entenem per documental. Quan s'esmenta, al cap de cada persona poden aparèixer idees molt diverses
“A les Illes Balears hi ha molt de talent i sensibilitat pel cinema documental. Fa anys no teníem referents ni mitjans per treballar, però la realitat va canviar amb l'arribada de la televisió autonòmica, que va apostar juntament amb les institucions i els festivals per la producció de cinema local”, explica Macià Florit. Aquest expressa que, no obstant, continua havent-hi problemes per a la indústria balear: “És un peix que es mossega la cua, perquè si no hi ha producció, no hi ha persones que en puguin viure, i és una situació difícil de revertir”.
A les Illes Balears hi ha molt de talent i sensibilitat pel cinema documental. Fa anys no teníem referents ni mitjans per treballar, però la realitat va canviar amb l'arribada de la televisió autonòmica, que va apostar juntament amb les institucions i els festivals per la producció de cinema local. Però és un peix que es mossega la cua, perquè si no hi ha producció, no hi ha persones que en puguin viure, i és una situació difícil de revertir
El gènere documental també es desconstrueix
Finalment, en aquesta festa del cinema i el pensament no només s'ha reflexionat sobre les històries que expliquen els documentals, sinó també sobre el propi documental i la seva possible desconstrucció com a gènere audiovisual. “Hi ha moltes pel·lícules que ja no sé com categoritzar perquè hi ha propostes que poden explicar la història d'una vida real, però, alhora, estar interpretant-la a través de certa ficció i pel·lícules de ficció amb escenes de personatges reals dialogant amb actors”, explica Marta Azparren.
“Són aquests espais intermedis entre el document i la ficció que Roberto Rossellini ja practicava als anys 40 amb Stromboli, traient els pescadors a les seves pel·lícules”, afegeix la pensadora, concloent que “ser puristes del documental no té sentit, perquè tota ficció conté una part de la nostra realitat”.
En aquest sentit, per a Miguel Eek no cal parlar del documental com a gènere ja que, segons la seva opinió, “és un llenguatge o gest creatiu on cada cop més els límits s'estan dissipant”. Tot i això i malgrat la confusió al voltant del documental, els professionals celebren el renaixement d'aquest enfocament per explicar històries els últims anys perquè, tal com assenyala Macià Florit, “necessitem històries reals per revisar el nostre passat, construir una memòria col·lectiva i reivindicar les veus oblidades de la nostra història”.
0