La nit de final d’estiu en què Paquito D’Rivera va fer ballar l’Eivissa Jazz

“Paquito, no deixarem que te’n vagis de l’illa”. “Jo sóc fàcil de convèncer”. Ángela Cervantes llança l'atreviment quan el veu tornar a escena i el mestre respon amb picardia. En té a cabassos. Tant, com talent –innat, pels gens, i treballadíssim, per l'estudi de set dècades–; tant, com generositat –això diuen els músics que l'acompanyen en la gira més eclèctica de la seua vida.

Ho demostra recolzant-se en el piano de Pepe Rivero i el veu marcar-se un tumbao durant El manisero, que els connecta amb la Cuba que van deixar enrere i a la qual els retorna la interpretació de Cervantes (si et vols per la boca divertir / menja’t un cucurutxo de cacauet).

O quan dona l'esquena al públic per fixar-se en el que miren set-cents parells d’ulls –el Baluard de Santa Llúcia ple–: el solo de Reinier Elizarde, El Negrón, en To Brenda With Love, el tema que li va escriure Paquito fa anys a la seua dona i que serveix per obrir un concert que ella segueix a primera fila.

O quan crida a files Arturo Pueyo, que sempre podrà dir que el dia que li va donar la mà per primera vegada a un dels seus grans ídols, va tocar amb ell una de les primeres gravacions que va registrar en la seua joventut, el Mambo influenciado, en què el clarinetista eivissenc fraseja amb el guanyador de divuit premis Grammy bufant l’alt.

O quan acosta el canó d’aquest instrument –amb el qual també és un virtuós– al vibràfon del colombià Sebastián Laverde o del guantanamer Georvis Pico per compartir amb ells uns compassos de delicada sabrosura en I Missed You Too Much, dedicada per D’Rivera al seu estimat Chucho Valdés.

O cedint el protagonisme a una cantant que actua a casa i ensenya a la seua gent el material en què ha estat treballant colze a colze amb Rivero (Olas y arena, Por siempre), arqueologia en el llegat de la bolerista portorriquenya Sylvia Rexach.

És un concert d'afectes, no només cap als companys amb els quals barreja el seu so, sinó cap a amics que alhora van ser mestres. Ho explica D’Rivera recordant Dizzy Gillespie, padrí en els seus primers anys als Estats Units, mentre demana als espectadors que cantin amb ell el motiu que més els agradi de tots els que van sortir del cap del trompetista. Així introdueix A Night in Tunisia, de la qual comenta: “Dizzy va compondre aquest tema en 7 per 4, per això l’anomenem A Nightmare in Tunisia, un malson a Tunísia. La vaig gravar en un disc meu, però no recordo en quin. Haureu de comprar-los tots”. El pati de butaques riu amb força, riu molt amb totes les ocurrències d’un músic tan ràpid amb la paraula com amb els deu dits.

Els que han tingut la sort d’escoltar la prova de so l’han vist decidir-ho, quatre dits movent-se sobre la pantalla d’una tauleta, amb Pepe Rivero. Era l'elecció del setlist, que procura no repetir mai íntegrament. A l’Eivissa Jazz a Paquito D’Rivera li dóna per armar un repertori en què entren nocturns, mambos, bluesos, sons, balades, peces clàssiques, i un gest cap al folklore d’una illa que visita per primera vegada i de la qual diu haver-se enamorat després de recórrer els carrers de Dalt Vila. Sí, la llegenda del jazz llatí i el seu potentíssim combo toquen Sa Roqueta, i ho fan amb l’arranjament obra d'Arturo Pueyo, que torna per convertir el quintet en sextet, i els versos de Gamisans en boca d'Ángela Cervantes. La cantant llança un desig a l'aire, que aquest festival sigui etern: “Eivissa és molt més, Eivissa també és jazz”.