Barcelona oneja la bandera republicana i lidera la lluita antifranquista
Setmana d'alt voltatge antifranquista a Barcelona. El 40è aniversari de la mort del dictador no ha passat inadvertit pel consistori de la capital catalana, que a més de sumar-se als actes de condemna pels fets que van tenir lloc durant la Guerra Civil i la dictadura, ha volgut intercedir judicialment en l'assumpte. El govern de l'alcaldessa Ada Colau s'ha involucrat en dos processos penals; un persegueix als pilots italians que van bombardejar Barcelona, i l'altre busca condemnar l'Estat Espanyol com “continuador legítim” del règim franquista.
En aquesta última querella, instruïda al jutjat número 1 de Buenos Aires per la jutgessa Maria Servini, s’assenyala directament a Felipe VI i Joan Carles I i, fins i tot, a Mariano Rajoy, en qualitat de representants de l'Estat. En l'altra querella, presentada per l'associació AltraItàlia, l'Ajuntament es persona com a part perjudicada pels crims produïts entre el 13 de febrer de 1937 i el 1939, quan la ciutat de Barcelona van ser atacada amb un milió de quilos de bombes, que van tenir conseqüències devastadores: prop de 5.000 morts i 1.800 edificis destruïts a Barcelona.
Una de les zones més icòniques d'aquesta massacre és la plaça de Sant Felip Neri, avui un dels racons més íntims i màgics de Barcelona i, sense cap dubte, el que més dolor concentra entre les seves parets. A la façana de l'Església encara es poden observar les restes d'un dels bombardejos més brutals que va deixar la Guerra Civil al territori espanyol i que acabaria arrasant tota la zona, incloent una Guarderia Infantil. D'aquest atac, perpetrat a les 9 del matí d'un 30 de gener de 1938, els historiadors comptabilitzen 153 morts, la majoria nens.
“Estem en temps de bombardejos i també hem de recordar els de Barcelona. El temps no esborra la responsabilitat de qui l'ha comès”, va dir el tinent d'alcalde de Drets de ciutadania, Participació i Transparència, Jaume Asens, ideòleg de la iniciativa. De fet, Asens, ja abans de sumar-se a Barcelona en comú i sent impulsor de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona, havia instruït múltiples processos en defensa de la memòria republicana.
Representants d'ERC i la CUP van acompanyar a Asens en la roda de premsa, mostrant el seu suport a la iniciativa. Un dia més tard, a la Comissió de Presidència, Drets de Ciutadania, Participació i Seguretat i Prevenció, tots els grups a excepció del PP, que va protagonitzar una topada amb els regidors de BComú, van condemnar la dictadura franquista en una declaració institucional.
Quan el terror va venir del cel
Quan el terror va venir del celEls bombardejos que va patir Barcelona són els protagonistes de l'altre procés jurídic que recolza l'Ajuntament. En aquest cas, la querella l'impulsa l'Associació AltraItàlia, que aglutina els italians antifeixistes que viuen a Catalunya, i que apunta directament a 21 pilots italians, alguns encara vius. Aquests pilots complien les directrius del general Vincenzo Velardi, cap de l'Aviazione Legionaria, que la nit del 16 de març de 1938 va rebre les ordres directes de Mussolini d’atacar la població barcelonina.
Entre les 22:08h. del 16 i les 15:19h. del 18 de març de 1938 es van desplegar els atacs aeris més durs que va patir Barcelona. Un infern que va durar 41 hores i que va suposar 12 atacs massius i el llançament indiscriminat de 44 tones de bombes sobre la població civil barcelonina. Aquest nou tipus de tècnica de guerra -coneguda com bombardeig per saturació-, va traumatitzar tota la ciutat i va convertir Barcelona en un dels primers escenaris de la història en bombardejos sobre la població civil, després de la ciutat de Gernika, atacada un any abans, el 26 abril 1937.
Catalunya va ser un dels territoris més castigats per la nova tècnica bèl·lica adoptada per l'aviació italiana i es comptabilitzen 7.400 víctimes mortals, és a dir, el 70% del total de morts provocades per atacs aeris que es van registrar en el conjunt d'Espanya. I la majoria d'ells els va patir Barcelona, que encara conserva molts dels refugis antiaeris de l'època.
La tradició antifranquista de Colau
La tradició antifranquista de ColauLa vinculació de l'equip de Barcelona en Comú amb la tradició republicana no és nova. “La nostra candidatura vol demostrar que es pot fer política d'una manera diferent. Però no es pot fer un projecte de regeneració sense memòria”, deia Colau en un dels actes de campanya a La Canadenca, icona de la lluita obrera, que remet a una de les vagues pacífiques més importants de la primera part del segle XX, que al febrer de 1919 va paralitzar Barcelona i bona part de la indústria catalana.
Precisament aquell dia, l'equip de Colau presentava dos noms que tancarien la llista i que aportaven “memòria” a la candidatura, l'historiador Josep Fontana i la lluitadora antifranquista Maria Salvo (Sabadell, 1920), que va ser brutalment represaliada després de 16 anys en presons de Barcelona, Madrid i Segòvia. Una repressió en què va patir pallisses a la Direcció General de Seguretat, situada a la Puerta del Sol madrilenya, que després li van impedir ser mare.
La nova aposta de Colau per a les generals segueix la mateixa estratègia. El cap de llista és l'historiador Xavi Domènech; mentre que al final de papereta figurarà el president de l'Associació d'Expresos Polítics de Catalunya, Enric Pubill (Barcelona, 1930). El primer va ser l'encarregat de revisar els símbols i els noms dels carrers de Barcelona, amb el principal objectiu de reduir la presència de noms borbònics. De fet, entre les seves primeres decisions destaca la polèmica retirada del bust del Rei Joan Carles de la sala del ple del consistori barceloní.
Per la seva banda, Pubill és una de les víctimes directes del règim que segueix amb vida, i un habitual, fins ara, de les llistes d'ICV, el seu partit de referència després del seu pas pel PSUC. Entre el seu ampli ventall de crues anècdotes, Pubill sol recordar la brutalitat dels germans Creix. L'escriptor Manuel Vázquez Montalbán -que també va patir l’amabilitat dels Creix-, els va definir com uns “professionals de la humiliació”. Els germans van torturar un gran nombre de lluitadors republicans, sindicalistes i intel·lectuals com Joan Oliver, Miguel Núñez, Joan Comorera, Gregorio López Raimundo o al mateix Pubill.
