Com que la tecnologia actual ja és suficient (i cada dia millora més) el principal problema de la Transició Energètica no és tècnic, sinó polític i financer. Possiblement, la principal dificultat rau en com finançar la transició.
A Catalunya, al 2014, la factura energètica exterior en fòssils (FEEF)[1] pagada a l’oligopoli i als països productors va ser de 8.000 milions d’euros (el 4,2% del PIB). La proposta és senzilla:
en termes econòmics, la Transició Energètica consisteix a retirar de forma progressiva recursos econòmics de la factura energètica exterior en fòssils (FEEF) per dedicar-los progressivament a inversions en generació renovable, en remodelació de les xarxes i en emmagatzematge.
Això es pot fer en 34 anys (horitzó 2050) i diversos experts estimen que aquestes inversions s’acostarien a l’1% del PIB, és a dir, una quarta part de la FEEF. Per tant, si bé estem davant d’una evident factibilitat econòmica, ens enfrontem també a un evident i notori problema financer. Un 1% del PIB no és broma.
Es tracta d’una inversió en el propi territori, que per tant té l’avantatge de generar ocupació local, tant per a la primera instal·lació com pel posterior manteniment i gestió. És una inversió que tindrà una part molt distribuïda (petites empreses agregadores, comercialitzadores, gestores, etc. així com la inversió familiar residencial), però que també tindrà una part més concentrada amb operadors de dimensió no tan petita. Calen mecanismes financers adequats a aquests peculiars tipus d’inversió.
En l’actualitat, la FEEF la paguem la gent i les empreses, a través de les factures mensuals de gas, electricitat i benzina. Un 20% de la totalitat de la despesa energètica catalana es dedica a importar “porqueria” (dirty fòssil fuels com diu fins i tot Obama). Estem funcionant com si anéssim “a lloguer” i els “propietaris” de l’energia fossin -ho són, de fet- els accionistes de l’oligopoli energètic i els seus bancs. Transitar cap a un model renovable vol dir, de facto, acostar aquesta “propietat” als usuaris finals de l’energia. Una part d’aquesta “propietat” serà molt distribuïda (captació a Km0), i la resta estarà un xic més concentrada, però no massa llunyana (captació i magatzem a Km100). Però accedir a aquesta propietat exigeix inversió. La part d’aquesta inversió més distribuïda demanarà crèdits petits i, per tant, relativament costosos de gestió. L’altra part més concentrada també tindrà les seves peculiaritats. Tot plegat necessitarà un sistema financer específic i ben dissenyat. El banc públic alemany KfW, que es dedica a aquests afers ens pot servir d’inspiració.
La Banca Pública catalana ha de ser una peça fonamental per a l’èxit de la Transició Energètica. Les experiències danesa i alemanya mostren que si se sap generar confiança en la Transició, si esdevé de debò un projecte nacional, el finançament no és un greu escull. Més ara que la captura de fluxos renovables ja és en molts casos plenament competitiva amb els sistemes fòssils tradicionals. Sovint es parla de 7 a 10 anys per amortitzar inversions distribuïdes. La clau està en generar confiança i dotar-se d’una Autoritat Reguladora del Mercat de l’Energia (ARME) moderna, sòlida i eficaç. El bon disseny de les estructures de governança de la Transició seran la peça clau.
Finalment, caldrà superar la resistència que l’oligopoli posarà a des-invertir en fòssils. Les grans inversions fetes en extracció i transport de combustibles fòssils des de terres llunyanes, encara no amortitzades i que estan en mans de l’oligopoli i del sistema financer, ofereixen i oferiran una gran resistència al canvi. A Espanya coneixem prou bé el domini d’escàndol de l’oligopoli sobre les decisions del Ministeri d’Energia. Amb portes giratòries incloses.
_____________________
[1] La Factura Energètica Exterior en Fòssils (FEEF) és la que es paga “a port” pel conjunt de combustibles fòssils importats (petrolis, gas i urani) i no inclou impostos. Representa aproximadament un 20% de tota la despesa energètica catalana.
Sobre este blog
La Fundación Catalunya Europa (FCE) es una fundación privada sin ánimo de lucro que tiene como objetivo hacer presente Catalunya en Europa y Europa en Cataluña a través del debate y la generación de conocimiento en economía, gobernanza, democracia, sociedad y cultura.
