“Continua havent-hi bons periodistes, però cada cop hi ha menys empreses que apostin pel periodisme”
José Martí Gómez (Morella, Castelló, 1937), acaba de publicar El oficio más hermoso del mundo (Editorial Clave Intelectual), una crònica -menys desordenada del que anuncia el subtítol- de gairebé mig segle d'exercici de la professió de periodista. I -tot i que no sempre és així- podríem dir-ne que és una crònica de mig segle de periodisme. És també el retrat de desenes de personatges que ha tractat personalment, protagonistes de les darreries del franquisme, la transició i els primers anys de la democràcia. I el relat –condimentat amb variades notes de humor- d'un periodista que ha estat testimoni d'alguns dels fets més rellevants d'aquests temps. Martí Gómez ha treballat a Mediterráneo, El Correo Catalán, Cuadernos para el Diálogo, El Periódico, La Vanguardia, El País, El Mundo i la Ser, on encara avui col·labora, al programa “A Vivir que son dos días”.
Tres apunts sobre Martí Gómez. Primer apunt. En els anys setanta, en un article sobre el nou periodisme, Joan de Sagarra escrivia que el nou periodisme era veure’l treballar amb les cames creuades sobre la taula, el telèfon enganxat a l'orella esquerre i a la mà dreta un llumí amb el que es furgava l'orella dreta mentre li treia al seu interlocutor fins a l'última confidència.
Segon apunt. Fa quaranta anys, la nit en què Josep Maria Huertas va sortir de presó, gairebé nou mesos després d'haver estat condemnat en Consell de Guerra per escriure que després de la guerra alguns 'meublés' eren regentats per vídues de militars, els seus amics i companys l‘aixecàvem en alt davant de la presó Model, però ell, enmig del tumult, no deixava de preguntar: on és en Martí, on és en Martí? A Martí gairebé no se'l veia: estava una mica allunyat, acompanyat per Jaume Fabre, fumant la seva pipa en un vestíbul, semiocult en la penombra.
Tercer apunt. El Col·legi de Periodistes de Catalunya va crear fa uns anys un reconeixement professional (es fugia deliberadament de la paraula premi) per subratllar el paper d'aquells periodistes que no buscaven ressò mediàtic, feien la seva feina amb rigor i tenien l'afecte, el respecte i l'admiració dels seus col·legues. Martí Gómez va ser el primer a rebre-ho.
A la vista d'aquests apunts reconeixerà que, encara que no s'ho proposi, és un referent en la professió. I ja li avanço, per la seva tranquil·litat, que m'he proposat no utilitzar ni una sola vegada la paraula mestre.
La veritat és que m'ho miro amb escepticisme. M'agrada recordar el que em va dir un dia Gonçal Évole, pare de Jordi Évole, a qui conec des de fa molts anys: “Sempre li dic al Jordi que si està considerat el primer periodista d'Espanya, és que el periodisme a Espanya és una merda. Podries ser el segon, o el tercer... Però el primer... ”A mi em passa una mica el mateix: si em consideren una referència és que el periodisme està molt malament.
Sempre li he sentit dir que tancaria les Facultats de Periodisme, però ¿és conscient de que resultaria molt saludable que els expliqués unes quantes coses als futurs periodistes? O que llegissin el seu llibre...
Crec en el periodisme però no en les facultats. Em vénen a veure molts estudiants i després de conversar els pregunto què tal la facultat. I no veig que tinguin sintonia amb el que els ensenyen. El problema és que un tant per cent elevat dels professors no han fet mai de periodistes. I ja seria hora de diversificar Comunicació i Periodisme. Cada vegada tenen menys a veure. Una cosa són els gabinets de comunicació i una altra fer de periodista. Al llibre hi ha una frase d'Enric González que l'expressa molt bé: crec en la formació que es donava a les redaccions quan hi havia 'mestres de taller'. Andreu Roselló, director d'El Correo Catalán, sempre deia: quan acabis l'article, torna a llegir-lo. I si t'avorreixes, torna a escriure-ho.
El problema ¿són els periodistes, el periodisme, els directors, les empreses...?
No hi ha empreses periodístiques que apostin pel periodisme. Repeteixo el que vaig dir quan li van donar l'Ondas al programa de Javier del Pino “A Vivir que son dos días”: continua havent-hi bons periodistes, però cada vegada hi ha menys empreses que apostin pel periodisme. Han liquidat els 'sèniors' i els han substituït per gent jove que necessitaria aquests 'mestres de taller' dels que parlava Enric González.
Vostè diu que el perill per a l'ofici de periodista no són les noves tecnologies, sinó “pallassos com a presentadors, tertulians sectaris, màrqueting, les entrevistes a polítics que no diuen res, la manca de desvergonyiment davant el poder i la patètica rendició davant la societat de l'espectacle ”. Si això fos un judici li preguntaria si es ratifica en les seves paraules.
Em ratifico, em ratifico. I parlo des de la meva experiència d'observador, perquè per fortuna jo he tingut sort. Et poso un exemple que no és freqüent. Quan a Javier del Pino li van encarregar dirigir “A Vivir...” jo ja havia anunciat que deixava la ràdio, però ell em va trucar des de Washington per demanar-me que seguís: “Porto 16 anys aquí però no tinc ni idea de com està Espanya i necessito algú que m’orienti”. Una de les primeres coses que va fer va ser carregar-se les tertúlies de polítics (amb el consegüent cabreig d'alguns d'ells). “Vull especialistes, vull gent que parli del que sap”, em va dir. I vam buscar historiadors, sociòlegs, juristes: Josep Fontana, Ander Gurrutxaga, Carlos Jiménez Villarejo... Teníem a Ada Colau, a Manuela Carmena, a Ángel Gabilondo... Als que, per cert, per mantenir la norma de no comptar amb polítics, va caldre fer un comiat quan, per sort per a ells i per a desgràcia nostra, van guanyar eleccions... Això de prescindir dels polítics no va caure molt bé en l'escalafó de la cadena, però quan van començar a veure les xifres d'audiència, els que dubtaven van ser els primers a assegurar que ells ja deien que aniria molt bé.
I cap a on van els mitjans...
Crec que la premsa escrita avança cap a un model de diaris de referència, de tiratge limitat, adreçats a gent culta, formada, amb una capacitat de consum alta. Quan estava a Anglaterra hi va haver un debat a propòsit de l'assetjament mediàtic a què estava sotmesa Lady D. Els directors dels diaris es van mostrar favorables a introduir la figura del Defensor del Lector, fins que el director del Financial Times va dir: “De cap manera. El defensor del lector sóc jo. Aquesta és la meva obligació”.
I en l'actualitat, veu algun diari de referència?
No, cap, cap. Ho va ser El País, també La Vanguardia en els anys de Joan Tapia. I El Mundo de la primera època. Jo vaig treballar per a El Mundo. Pedro J. marcava molt. Tenia un gran ego, però era molt treballador, parlava amb tots i si li portaves la contrària i veia que s'havia equivocat no tenia cap problema a admetre-ho... Però mai sabies si estaves treballant per a un diari de dretes o un d'esquerres.
Vostè diu que al llarg de la seva vida professional ha tingut com a confidents a dos ministres, un atracador, un alcohòlic, tres advocats, un farmacèutic, mitja dotzena de jutges i fiscals, polítics de variat pelatge, un policia i el propietari d’una botiga de queviures. Són fonts realment molt variades.
Sí, realment. I en el llibre descobreixo el nom de moltes d'ells. I explico algunes de les estranyes situacions que he viscut. Com el dia en què una de les meves fonts, el fiscal José María Mena, va agafar un cas en què jo era el demandat. Ens coneixíem des de feia un munt de temps, però quan vaig arribar al seu despatx em va tractar amb una certa brusquedat: em va demanar el carnet d'identitat i em va preguntar: ¿D'on ha tret vostè la informació?
I a partir d'aquesta pregunta, Martí reprodueix el diàleg entre fiscal (encara que en el llibre no revela que es tractava de Mena) i acusat:
-Pues no me acuerdo -respondía poniendo cara de tonto del bote.
-Lógico… El declarante dice no recordar, dado que cada día recibe mucha información y las fuentes se le confunden en la memoria –dictaba el juez o fiscal a la secretaria.
Luego preguntaba:
-¿Sabe usted que ha infringido el artículo tal y cual?
-No.
-Lógico… El declarante dice que es lego en leyes y que no ha leído nunca el Código Penal ni la Ley de Enjuiciamiento Criminal y que al escribir esa información se dejó llevar por la buena fe, sin el menor interés en criticar a los que se han sentido ofendidos, por los que siente un profundo respeto.
Tras un par de preguntas más te decía:
-¿Quiere usted añadir algo más?
-Nada más.
-Lógico.
Retirada la secretaria, a solas los dos, el juez o el fiscal adoptaban una cómoda postura en el sillón giratorio y te decían:
-Sobre el tema que te ha traído aquí podrías escribir un segundo reportaje explicando que…
El que queda clar és que les seves fonts eren molt solvents, perquè ha tingut vint-i-set citacions judicials i de totes ha sortit absolt.
És que quan algú t'ha parlat de deu coses complicades i no t'ha fallat mai és que és solvent. En ocasions vas a moltes fonts i tots et diuen el mateix.
Llavors, la teoria de les tres fonts abans de publicar una informació...
Res, res. Ja explico al llibre que un cop vaig voler posar-la en pràctica i el que va aconseguir la tercera font, Javier de la Rosa, va ser parar la informació. En canvi, en altres casos, he publicat informacions compromeses procedents d'una sola font, com quan vaig escriure, a propòsit de la desaparició de Lasa i Zabala, que els cossos que buscaven per Euskadi podien estar enterrats en un descampat d'Alacant. I mesos després es va confirmar. Qui va ser la font? Doncs Juan Antonio Roqueta, un advocat que es relacionava molt amb policies. Vull dir, que freqüentment prenia copes amb policies. I es veu que alguns d'ells se’n van anar de la llengua. Ho vaig publicar i es va confirmar. Si venia de Roqueta havia de ser cert. Roqueta era molt conservador. No creia en la Justícia però sí en el Dret. I quan alguna cosa vulnerava el Dret, no ho tolerava.
La tesi que un dels problemes del periodisme és que ara no es beu també li he escoltat més d'una vegada.
Bé, en realitat jo em refereixo al fet de prendre copes com a relació social, com una manera de crear empatia. El primer dia no cal forçar-lo. Però et serveix per a una nova cita. I a la segona o la tercera, t'has pres una ampolla de vi a mitges i després un parell de whiskies... i llavors li deixes anar al teu acompanyant: “I per cert, m'han explicat que ...” I en aquest moment gairebé segur que ja es deixen anar.
En això de generar empatia recordo el començament d'una entrevista que li va fer per al Magazine de La Vanguardia a Fernando Fernán Gómez, conegut pel seu mal caràcter. Només entrar, vostè li va dir: “Li confesso que estic acollonit”. I ell li va respondre, gairebé li va ordenar: “Segui, mengi una mica de pernil i digui què vol per beure”. ¿Al final es van fer amics?
Va ser una entrevista complicada, però va acabar bé. Abans d'arribar a casa seva ens van trucar per telèfon per advertir-nos que estava molt cabrejat i suggerir-nos que potser era preferible esperar un altre dia. Però la fotògrafa, Montserrat Velando, i jo, vam decidir arriscar-nos. Quan ens va veure, ja ens va deixar anar: “Vosaltres dos sou amants?” Ens vam quedar perplexos. En començar la sessió de fotos vam sortir al jardí i Velando li va demanar si podia posar-se al costat de l'olivera. I ell li va respondre de manera tallant: al costat, eh, no damunt...! Davant la nostra cara d'interrogació ens va explicar que temps enrere un fotògraf li havia demanat que pugés a l'olivera i que adoptés un posat normal. I Fernán Gómez li va etzibar: “¡Però imbècil, com vol que adopti un posat normal pujat a una olivera!”
En un dels articles que escriu a la web La Lamentable vaig llegir que es referia sense donar-li importància a un passeig amb John Le Carré per un parc de Londres, com si passejar amb Le Carré per un parc de Londres fos el més normal del món.
És que érem veïns. Els dos vivíem a Hampstead. Pensa que fa 25 anys aquests escriptors gairebé no donaven entrevistes. La primera entrevista amb Le Carré que es va publicar a Espanya ens la va donar a Josep Ramoneda i a mi. Ens va citar a Zuric i en acabar, la meva filla Maria, que era la fotògrafa, li va demanar si li podia fer les fotos a casa seva. Ell li va preguntar si era per vendre-les a algun lloc. I ella li va aclarir que no, que era la meva filla i les volia només per il·lustrar l'entrevista. Ell li anava a donar el seu número de telèfon quan ella li va dir que vivíem a Londres. I què fem llavors a Zuric?, es va preguntar. Ens havia convocat allà perquè creia que des de Barcelona ens aniria millor. I així va ser com ens vam assabentar que vivíem molt a prop. A vegades ens creuàvem pel parc, ens saludàvem i en ocasions parlàvem uns instants. A Anglaterra la gent és molt respectuosa, no t’aborda pel carrer. Aquí, anar amb Jordi Évole, per exemple, és un calvari. Et paren a cada moment, sobretot per fer-se fotos. Una vegada el vaig portar a Morella i l'auditori estava ple, així que quan vaig començar a parlar els vaig dir: “Ja sé que esteu aquí tots per mi...”
A Graham Greene també va aconseguir entrevistar-lo.
Sóc un lector fanàtic de Graham Greene. Hi havia sol·licitat l'entrevista en diverses ocasions, però sempre em deien: “El senyor Greene no dóna entrevistes”. Sopant un dia amb un advocat em va preguntar si hi havia algú a qui hagués volgut entrevistar. I li vaig dir: a Graham Greene. I em va explicar que tenia un amic que al seu torn coneixia a algú que tenia un amic que era amic d'un amic de Graham Greene i que un dia li preguntaria. Com pots suposar, no vaig fer gaire cas. Però un dia, rebo un targetó manuscrit en el qual em diuen: l'altre dia, un amic d'un amic que té un conegut que té un amic... em va dir que volia una entrevista amb mi. Jo estava borratxo i li vaig dir que si. I la paraula d'un borratxo és sagrada. Veniu a veure’m. I signava: Graham Greene. Vam anar a entrevistar-lo Ramoneda i jo a la seva casa d'Antibes. Vaig constatar que era un gran bevedor quan li vaig demanar si podia posar-me una mica més de gel a la meva beguda i em va assenyalar la nevera. La vaig obrir i allà no hi havia menjar, només ampolles de ginebra i whisky. En acabar l'entrevista ens va dir que no podia acompanyar-nos a sopar, però que ens havia reservat taula a Chez Feliu, el restaurant de sota de casa.
-Què volen sopar ?, ens va preguntar el maître.
-El mateix que el senyor Greene, li vam dir.
-I per beure, ¿volen beure la mateixa quantitat que beu ell?
Al llegir “El oficio más hermoso del mundo” he tingut la sensació que vol ser indulgent amb els personatges que hi apareixen, però a mesura que aprofundeix en el seu caràcter de vegades li surt, diria que inevitablement, un perfil implacable.
Josep Fontana va tenir la mateixa sensació. Em va dir que li havia agradat molt el llibre, i valorava sobretot que estava escrit per una bona persona, perquè en cas contrari molts dels personatges que apareixen sortirien destrossats.
Pujol és el personatge que més l'ha decebut?
Sí, sens dubte, perquè a més tenia una relació cordial a nivell personal. Mai el vaig votar, i ell ho sabia, però em respectava. I jo també a ell. Quan era President un dia vaig rebre una trucada de la seva secretària citant-me a una reunió a les nou del vespre. Vaig anar al Palau de la Generalitat, em van parar els Mossos a la porta i jo els dic, “no sé si m'han gastat una broma, però el President m'ha convocat a una reunió a aquesta hora”. El cap de guàrdia va confirmar que Pujol estava al seu despatx i que esperava la meva visita. Entro i Pujol em pregunta: “Això del Gal, explica’m, explica’m...” Jo tenia molta informació sobre els Gal i li vaig començar a explicar coses. Li vaig donar detalls com que havia estat a Bilbao al despatx de Paco Álvarez, cap de la lluita antiterrorista [posteriorment condemnat pel segrest de Segundo Marey] i a qui jo coneixia del seu pas per Barcelona. Li vaig reproduir una conversa sobre un crucifix que Álvarez tenia sempre sobre l'escriptori. En no veure-ho allà a Bilbao li vaig preguntar al comissari i ell es va portar la mà a la butxaca, va treure el crucifix i em va dir: “Ho porto sempre amb mi”. Pujol va semblar molt interessat per tot: “Com, com et va dir? ¿Això et va dir? Vaja, vaja...”. Vam seguir parlant de coses diverses i en un moment determinat em deixà anar: hi ha militants històrics de Convergència que em diuen que si no recuperem el teixit ètic aquest país se'n va en orris. I dit això, em va donar un copet a l'espatlla -“Martí, no som res”- i em va deixar sol al mig del Pati dels Tarongers. Quina decepció, Pujol!
Abans de l'epíleg dedica un capítol a persones que vostè defineix com perdedors.
Perque sempre es parla dels triomfadors i a la vida hi ha perdedors, gent que té històries interessants, que han tingut una vida potent, una vida admirable i que s'han vist abocats a ser perdedors. Sempre m'han fascinat les històries de perdedors.
La frase que dóna títol al seu llibre, la de que el periodisme es l'ofici més bonic del món, se la vaig sentir dir moltes vegades al seu gran amic Josep Maria Huertas.
Crec que la frase és de García Márquez. I es podria completar amb una altra que diu que el periodisme, si busques històries, si busques gent, si surts al carrer, et permet viure la teva vida i la vida dels altres. I això et fa madurar. Perquè vius mons antagònics. Si al matí vas a un barri de barraques i a la tarda vas al Ritz veus que hi ha altres mons. En això Huertas i jo érem diferents, perquè jo sóc menys radical i acceptava que aquesta vida que veia a la tarda no tenia per què estar viscuda per mala gent.
