A Tarifa es conjuren el vent, la sorra i el mar en un encanteri que té una mica de màgia espanyola i marroquina. Aquesta punta de la península, la que està més al sud de l'Europa continental, et deixa descol·locat. Igual perquè depèn d'on trepitgis, et trobes davant del tranquil mar Mediterrani i uns passos més enllà t'esquitxa la bravesa de l'Atlàntic. O perquè Tànger és visible en els dies més clars i sembla que estigui, com aquell que diu, a un tir de pedra, en un miratge que acosta en les nostres ments l'Àfrica a Espanya, encara que la terra no es mogui.
L'atzar geogràfic li ha donat a aquesta zona una forma triangular gairebé metafòrica, un rellotge de sorra que degoteja, d'un continent a un altre, per l'estret de Gibraltar, arrabassant-li temps a Europa per donar-li-ho a l'Àfrica unes vegades i al revés unes altres. Terra sota domini musulmà durant segles –d'ells ve el nom que encara guarda, del cabdill berber Tarif inb Malluk que va desembarcar allà al 710- i terra conquerida pels cristians després. Aquesta barreja deixa petja i encara cueteja. No només aquesta, també l'herència que van deixar fenicis, grecs, cartaginesos i, especialment, els romans, que van ser els primers que es van instal·lar allà d'una forma més notable i van aixecar Julia Traducta.
Tot això batega amb especial força a la Isla de las Palomas, perquè allà es van erigir les primeres fortificacions i allà va tenir lloc el desembarcament de l'avançada de Tarif inb Malluk. Ja no és una illa, perquè un istme aixecat per la mà de l'home al s.XIX la uneix a la península, però manté el nom.
Caminar per allà és la millor manera de sentir el que és estar entre dues aigües, a un costat el Mediterrani i a l'altre l'Atlàntic. Encara que caminar, el que es diu caminar, és complicat, més aviat cal lluitar per avançar sense sortir volant, perquè el vent allà bufa amb moltíssima força. Per això al camí que uneix la península amb l'illa hi ha munts de sorra que les ràfegues d'aire han anat acumulant i fins i tot per creuar-ho amb cotxe cal tenir bon domini. Això sí, la sensació és indescriptible, el vent assotant el vehicle amb ràbia i l'aigua esquitxant-ho, fins que arribes a l'altra punta, al recinte militar que està tancat al públic.
De fet, el vent és una constant a Tarifa. En aquella zona es produeix un embut, entre les muntanyes del Rif marroquí i les serres Bètiques d'Andalusia, que accelera la velocitat de l'aire. A això cal afegir-li el xoc entre el sec i virulent Llevant i l'humit Ponent. Una explosió de vent en tota regla que també marca el caràcter dels que allà hi viuen.
La millor manera de protegir-se del vent és fer una passejada pels carrers blancs i estrets de la ciutat emmurallada. Descobrir les seves placetes, els seus bars, les seves cases i aquest ambient del sud tan agradable.
En un d'aquests racons està el Mercado de Abastos, una joia que es gaudeix no només pel producte fresc que allà es ven, com peix de tot tipus, sinó pel lloc en si. L'edifici era un antic convent que l'arquitecte José Romero va convertir en mercat i que es va obrir al públic a principis del segle XX. Allà es respira l'aire àrab del passat d'aquesta ciutat, entre les seves porxades d'estil neomudejar o asseguts al gran pati central, on es pot esmorzar o aprofitar i provar el peix fregit.
I a més d'això, és clar, es pot gaudir del que és més famós d'aquesta zona: el surf i tots els esports que tenen a veure amb el mar, les ones, el vent i les platges, aquestes infinites esplanades de sorra fina a la vora d'una aigua transparent.
Vueling vola de Barcelona a Jerez.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
