La farsa nazi

Himmelweg és el camí cap al cel. Literalment. És una història dura, fosca i tètrica sobre un camp de concentració que amaga la tragèdia que tots coneixem. Juan Mayorga va escriure aquest text dur i rodó per fer-nos veure una obra de teatre on els personatges són els mateixos els actors. Una representació on està en joc la vida, la supervivència.

L’obra explica la visita d’una delegada de la Creu Roja a un camp de concentració nazi. I tot és meravellós. El comandant del camp és entranyable, un home culte, solidari. Té un projecte de fer un experiment d’autogestió, per unir els jueus, construir una sinagoga que garanteixi la llibertat de culte... Però, en principi, no són més que paraules que per si mateixes no desmenteixen els rumors del què passa als camps de concentració. Fins que el cap de la comunitat jueva guia la dona pel camp per que comprovi què bé funcionen les coses allà. Ni rastre de forns crematoris, ni de cendres, ni maltractaments de cap tipus... No, allò són, definitivament, rumors infundats. Està a la vista: els nens juguen als parcs, són feliços... “Pot fer fotos, per favor”, diu l’home, tocat amb la creu de David al pit.

La dona de la Creu Roja parla des d’una projecció de vídeo llegint l’informe que va fer. Era un informe important, transcendent. Era els ulls del món. En viu, comença a descobrir certs matisos... “Escoltin, no hi ha res d’artificial en aquestes veus, en aquests jocs, en aquesta vida plàcida?” No, no hi havia res perquè ella, “llavors encara creia en Déu”. Però la veritat és que l’alcalde jueu parla com un autòmata. “Pot fer fotos, si us plau...”, insisteix. S’han sentit els trens carregats de presoners però no s’ha vist ningú. On va aquella gent que no apareix? Camí del cel, és clar.

El muntatge teatral que dirigeix Raimon Molins amb la companyia Atrium aposta per la reducció a tres personatges, els esmentats. La resta, els nens que juguen en el parc, són titelles, metàfora de la manipulació. Són titelles, protagonistes d’una gran obra de teatre dirigida pèrfidament pel comandant, que perdrà els nervis quan els nens s’equivoquin en la seva interpretació. No hi ha d’haver error possible. Els ulls del món no poden descobrir l’engany.

El sentiment de culpa de la delegada de la Creu Roja se li fa insuportable. “Podia haver escrit que hi havia coses anormals només que els jueus m’haguessin fet un petit gest, però...” Interpretaven els seus paper a la perfecció. I ni tan sols aquest excés de perfecció que podria haver portat a la sospita els va delatar. “Pot fer fotos, tranquil·lament, estem molt bé aquí...” Però ara, veient el vídeo, se n’adona. Parlava un autòmata, un titella... S’hi jugaven molt: la vida, la vida de les seves famílies, la supervivència del seu poble. Això creien.

Mayorga considera que els personatges de l’obra són actuals. Això ens porta a fer-nos algunes preguntes inquietants i incòmodes que ens fan sentir vergonya. Perquè veure el passat des del futur és molt fàcil. Cal ser clarivident i valent per veure el passat des del passat, és a dir, per comprendre el present. Hi ha tants altres llocs en el món on creiem que tot és perfecte. Millor dit: hi ha tants altres llocs en el món on ens convé creure que tot és perfecte... Ningú no està maltractant a la veïna; cap pilota de goma va buidar mai l’ull de cap manifestant; ningú no va pegar el comerciant del Raval; cap banquer ha gosat enganyar mai un ciutadà innocent; a Síria no està passant res anormal; els palestins viuen feliços a la franja de Gaza. Vivim en un món perfecte.

Himmelweg és el camí cap al cel. Literalment. És una història dura, fosca i tètrica sobre un camp de concentració que amaga la tragèdia que tots coneixem. Juan Mayorga va escriure aquest text dur i rodó per fer-nos veure una obra de teatre on els personatges són els mateixos els actors. Una representació on està en joc la vida, la supervivència.

L’obra explica la visita d’una delegada de la Creu Roja a un camp de concentració nazi. I tot és meravellós. El comandant del camp és entranyable, un home culte, solidari. Té un projecte de fer un experiment d’autogestió, per unir els jueus, construir una sinagoga que garanteixi la llibertat de culte... Però, en principi, no són més que paraules que per si mateixes no desmenteixen els rumors del què passa als camps de concentració. Fins que el cap de la comunitat jueva guia la dona pel camp per que comprovi què bé funcionen les coses allà. Ni rastre de forns crematoris, ni de cendres, ni maltractaments de cap tipus... No, allò són, definitivament, rumors infundats. Està a la vista: els nens juguen als parcs, són feliços... “Pot fer fotos, per favor”, diu l’home, tocat amb la creu de David al pit.