-La realitat és molt avorrida.
-Doncs canvia-la.
El que pretenen els personatges del Quebec-Barcelona no és una altra cosa. Canviar una realitat que, lluny de sofriments exagerats o perills sotjadors, simplement els avorreix (que no és poca desgràcia). Per això, elles, la catalana Laia (Alma Alonso) i la seva desconeguda i llunyana cosina quebequesa Anne (Éva Daigle), es van l'una a casa de l'altra. L'amic de Laia, Pau (Víctor Álvaro) i la parella d'Anne, Jacques (Normand Bissonnette) faran, a la seva manera, d'amfitrions.
L'obra és una coproducció de Théâtre Sortie de Secours i de la Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramatúrgia que es va estrenar al Quebec i va creuar l'Atlàntic per passar pel Temporada Alta i, fins al dia 9 de desembre, per la Beckett. És el resultat d'un feliç encontre, el d'un quebequès de pares espanyols que s'avergonyeix de no dominar del tot el català, Philippe Soldevila, i una catalana la dramatúrgia de la qual va aterrar al Quebec ja fa quatre anys. Aquesta trobada ha portat múltiples trobades més: la de dues cultures que, sense ser germanes, tenen moltes coses (no només reivindicacions) en comú, la de quatre actors, una parella de quebequesos i una altra de catalans; la de dos idiomes; la de dues maneres d'entendre el teatre que, separades per un oceà, demostren que són una mateixa manera.
Qüestió de gustos
La distància ajudarà els protagonistes a enfrontar-se a unes realitats amargues que amaga la comèdia. Philippe Soldevila, enamorat declarat de l'obra de la dramaturga Mercè Sarrias (de la qual ja va dirigir En defensa dels mosquits albins en un intercanvi cultural instigat per la Beckett el 2009), considera que la comèdia és un gènere subestimat: “I no és just: la comèdia és el drama més la seva solució, el riure. Un circ de personatges que no aconsegueixen ser el que se'ls demana que siguin. I ens reconeixem en ells i riem ”, explica el director quebequès. Aquí hi ha la proximitat, la quotidianitat, la senzillesa que ens condueix al riure de veure'ns reflectits en els personatges, uns personatges que agraden.
Agraden els actors, els quatre. Agrada la història, que, malgrat el tràfec transoceànic i del jet lag, és propera, senzilla i entretinguda. Agraden els personatges, les dues viatgeres i els dos ancoratges en les seves respectives realitats. Agrada l’escenografia, perfectament combinada en un mateix espai on sempre sabem si estem en el fred canadenc o a la calidesa barcelonina. Agrada que els francòfons llegeixin la part catalana sobretitulada i els catalans, la quebequesa; agrada que tota l'obra, per tant, estigui sobretitulada. I dóna gust veure amb un somriure a la cara una obra que explica coses que ens interessen, ens entretenen i ens enriqueixen.
Sarrias destaca la importància d'elements imaginaris que posen en relleu les pors o les il.lusions de les protagonistes: Laia, professora de nens petits, veu en somni el personatge més conegut del Quebec, el dibuix animat Caillou. Anne somia amb el seu avi, que es va quedar per amor a la desastrada Espanya després de lluitar amb la brigada Mackenzie Papineau durant la Guerra Civil. Aquest avi romàntic i aquest petit personatge innocent els ajudaran a adonar-se que, com intenten ells, cal canviar la realitat.
Una aventura
Tots els implicats coincideixen a dir que la creació de Quebec-Barcelona ha estat una aventura extraordinària. D'alguna manera, els actors han viscut el mateix viatge que les protagonistes. Primer Alma i Víctor es van desplaçar a Quebec per als assajos i, després, per a les representacions allà. “Vaig marxar cap allà amb una criatura de dos mesos, a assajar, i vaig tornar, amb la nena amb sis mesos, per a l'estrena”, diu l’Alma, remarcant que el projecte valia això i més.
Les tres reeixides setmanes de representacions a la ciutat quebequesa van coincidir, a més, amb un milió i mig de catalans manifestant-se a Barcelona l'11 de setembre. “L'obra no és política però tracta de la situació actual”, explica Víctor Álvaro, “és molt social, per això vam entendre que la gent s'interessés tant pel que estava passant a Catalunya”.
Ara són Normand i Eva els que els tornen la visita. Si els actors catalans es queixaven que el francès del Quebec és molt particular, els canadencs descobreixen ara el català que han estudiat per xampurrejar el mínim en l'obra. “L'important és tenir els dos idiomes perfectament integrats en el text”, diu Éva Daigle. “D'aquesta manera queda reflectida la importància de la comunicació”. Al teatre i en la vida.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
