“El silenci es produeix o te’l produeixen. A vegades, quan te’l produeixen, el silenci pot ser més eloqüent que les paraules”. Amb aquestes paraules, Feliu Ventura comença el retrat del que va ser el seu viatge a l’Uruguai, l’Argentina i Xile, entre el febrer i el març del 2012. Convidat amb motiu de la biennal catalano-urugaiana impulsada pel festival Barnasants, el cantautor valencià ha convertit el que havia de ser un documental sobre la seva gira en una reflexió sobre el pes de la música en la perdurabilitat de la memòria històrica. Hi ha tingut molt a veure un dels referents més importants per a Feliu Ventura, Víctor Jara. El cantautor, poeta i activista xilè, assassinat pels militars, es va convertir en un dels símbols de la lluita a Xile i a tots els països llatinoamericans oprimits. Sota la mateixa mirada, Ventura canta a la tomba de Jara, visita Población Nogales, on va viure de jove el cantautor xilè, i parla amb la vídua. Joan Jara declara, amb acceptació i optimisme, però sense perdre l’esperit lluitador, que a Víctor Jara el van matar “per poetitzar la denúncia”. Música i poesia encarnen la rebel.lió dels pobles. Voler-les ofegar és voler ofegar l’ésser humà.
Entrevistes, actuacions en directe i visites a espais històrics i de memòria es combinen al llarg del documental, que ha tingut molta cura en la imatge, des de la qual l’emoció i la vivència travessen directament la retina. A Santiago de Xile, la visita a una casa de detenció i tortura, on el soterrani havia quedat gairebé intacte des de llavors, va ser una de les experiències que van fer canviar la perspectiva del documental. Els crits per les tortures que es van perpetrar a La Discotheque –batejada així perquè els militars posaven la música molt alta quan retenien algú– encara estan enganxats en el rovell de les canonades. I igual de terrible és el testimoni de Miguel Solowej, que va ser torturat i empresonat durant nou mesos “només per ser feliç i portar els cabells llargs; no militava”.
L’exili com a ferida de guerra també és expressat amb l’emoció a flor de pell. A Montevideo, per exemple, Feliu Ventura és convidat a la Casa dels Valencians i visita el Casal Català, hereus i testimonis dels exiliats d’aquí a causa de la Guerra Civil i els anys de dictadura franquista. A Xile, en una entrevista profundament sentida, el pintor José Balmes es torna a sentir un nen desemparat quan recorda amb llàgrimes als ulls el seu exili amb el vaixell Winnipeg, que el poeta Pablo Neruda, aleshores cònsol de Xile a França, va llogar per salvar dos milers de republicans espanyols i catalans exiliats. Era el setembre del 1939. A Balmes, la impotència li pesa més quan es reconeix doblement exiliat, també per la repressió militar xilena, i acaba declarant com qui aixeca una bandera que “l’art és una arma de pau”.
El silenci de la música
Música i silenci, indissociables, prenen un significat de reivindicació i record a les víctimes de les dictadures. Les d’aquí i les d’allà. La música contra el silenci imposat, però també la música contra la pèrdua de la memòria. En aquest sentit, no és en va que “l’últim que oblida l’ésser humà quan perd la memòria són les cançons que sap i recorda”, afirma Feliu Ventura, que afegeix que “la música serveix a un ballarí per recordar la dansa que ha de ballar; i la nostra vida és una dansa” com el tango, en què “el moviment dels cercles, en contra de les agulles del rellotge, és una metàfora de la vida contra la mort, contra l’oblit”.
El documental La memòria de la música es pot veure avui dissabte, 5 de gener, al canal 33 a partir de les 21.30 hores (http://www.tv3.cat/3alacarta/#/directes/33).
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
