Jo és una altra

Feta de plecs, revolts i silencis, L’altra és la història de l’Anna i de tots els seus dobles. L’Anna, l’Annona, Nona, dissenyadora gràfica per atzar, fregant els quaranta, esquiva i enigmàtica, arrossegant amb el Nel una relació tocada pels anys, inadaptada de sèrie, introspectiva de mena, fent girar la roda dels dies a cops de pedal. Rumiant dreceres, explorant el sexe, equilibrant trompades, col.leccionista d’oblits i secrets, l’Anna calla, no es pregunta el que fa mal respondre i calcula, calcula, calcula... la sortida fàcil, la paraula justa i la mesura indolora de les coses. Per posar el comptador a zero –reset: ‘reinicialitza els canvis realitzats’–, i tornar a començar.

Amb una protagonista inquietant i complexa, que alhora es construeix i es desintegra, i una aventura més greu, més seriosa, lluny de l’altra Primavera..., ara Rojals fila, prim, una fina teranyina de vidre allà on l’aire s’esberla. L’aire enrarit que ens separa dels altres i l’aire que s’aspira fons abans de parlar per dir, ras i curt, allò que importa, el que fa temps que s’amaga i s’espera o tota la veritat. O no, i anar tirant. I així, els personatges d’aquesta novel.la desfilen i creixen en una deriva rabiosament actual: la Barcelona de la crisi i tots els seus estralls, l’extrema fragilitat quotidiana que impregna i articula els nostres afectes, i el comiat de la dècada dels trenta d’una generació que ha perdut el món que amb prou feines començava a apamar i a conèixer.

Des de la veu, aquesta vegada, d’una tercera persona aferrada a la mirada diòptrica de l’Anna, la narració es basteix, com un edifici prou sòlid, amb una arquitectura difícil i harmònica d’el·lipsi i paraula, de pausa i discurs, en què el passat irromp d’un cop de porta, ara sí i ara també, i encalla el dia a dia en els esquinços d’un present fet d’ombres. I amb la força d’un estil que reconeixeran els lectors que es van deixar encisar, a la primera novel.la de l’autora, per la frase àgil, l’humor, la naturalitat de la parla, l’aguda i fresca versemblança dels diàlegs i els girs insospitats que fan saltar les pàgines. Potser aquí, però, més elaborat i més fosc, més dens, menys fresc, i amb tot, un estil que revela una oïda afinada i una preocupació, entre divertida i apassionada, pels avatars del llenguatge.

Així, una galeria de personatges ben treballats i els esvorancs i els ensurts de les seves relacions intricades, una elaborada construcció temporal, desordenada amb encert, i la paraula esmolada i solta de Marta Rojals configuren l’engranatge d’una història ben travada i escriuen la recepta d’un llibre que es devora. Que ens recorda la resposta amb què el poeta va canviar, per força i per sempre, la pregunta per la identitat contemporània. Perquè si mai no acabem de saber de què està feta la matèria de la imatge que ens retornen els miralls, què hi ha de llum i de foscor, ni quines són les forces que equilibren la cadena dels dies, potser mai no sabrem tampoc fins a on podem estirar la corda que, dolorosament o per sort, ens lliga als altres.