Salvador Giralt: “Escric sobre el meu entorn, però deixo volar lliurement la imaginació”

‘L’Entrepà’ és el nom d’un petit bar al centre de Manresa en aquesta novel.la breu (o narració llarga, com prefereix dir-li autor), dividida en dues parts, que relata fragments d’una vida en forma d’història corrent i aparentment tranquil·la que s’allarga vora trenta anys. En primera persona, la veu d’un narrador-protagonista de qui mai no sabrem el nom desplega retrospectivament una trama sense estridències, amb un estil viu, diàlegs lleugers i acurades descripcions minucioses d’esdeveniments quotidians: un pícnic a la font un migdia d’hivern, el secret de la recepta dels millors entrepans o la justa proporció de pólvora, sèmola i plom per a carregar degudament una pistola. Poblada de caràcters domèstics i d’éssers més eteris i un punt salvatges, la narració bascula entre el foc de l’amor en l’idealisme romàntic i l’èpica d’un dia després de l’altre. A la recerca d’un equilibri fugisser i delicat en una balança que, per un sí o per un no i sense saber ben bé com, sempre es descompensa.

L’espai i el temps de ‘L’Entrepà’ i els personatges que els habiten són coordenades i caràcters familiars, segurament pròxims a la majoria de lectors en llengua catalana. És el dia a dia la millor font d’històries?

Suposo que això depèn de l’escriptor... El que fa novel.la històrica, per exemple, se’n va a altres èpoques. En canvi, els meus referents quan escric són l’entorn immediat, la quotidianitat. ‘L’Entrepà’ està situat a Manresa, on vaig viure uns anys, i al llibre apareixen coordenades reals, llocs que conec, experiències meves... Però després m’agrada barrejar coses, inventar, transformar-ho, com en un trencaclosques amb tota mena de peces que, a poc a poc i a la seva manera, es van encaixant.

I amb els personatges, igual?

Sí, en els meus personatges gairebé sempre hi ha una persona darrere, com si necessités una connexió amb la Terra des d’on fer volar lliurement la imaginació.

I quina és, per a tu, l’espurna que engega el motor de la ficció narrativa? Quin ànim, necessitat o quina idea et porten a seure i escriure una novel.la?

D’entrada, jo no diria que ‘L’Entrepà’ és una novel.la, per a mi és una narració llarga, perquè una novel.la té un altre temps, un desplegament diferent, una altra complexitat.

Jo no havia escrit mai fins a l’any 1985, quan em va agafar una mena de trastorn mental, com una malaltia, i em vaig posar a escriure. Des d’aleshores, m’hi dedico tant com puc. Vaig començar amb poesia i després em vaig posar amb la narrativa... i tinc força projectes oberts, i moltes coses mig acabades. Pensa que des del 85 fins ara han passat molts anys! Un altre tema és la qüestió de publicar, d’entrar en el món de la literatura que es troba a les llibreries, per a mi ha estat molt complicat i molt llarg. A més, tinc la sensació que avui dia tot es fa una mica atropelladament, algú escriu un llibre que té èxit i l’any següent ja en treu un altre. Jo no estic en aquesta situació, vinc d’una altra banda, vaig treballant, independentment de si es publica o no i, si puc, publicaré algunes coses, no moltes, tampoc.

A la primera part del llibre es narra una història d’amor que s’acaba en sec, sense final feliç. Però mentre dura, és la “rutina daurada dels dies benaurats”, un estat de plàcida satisfacció quotidiana, una manera de viure a favor de les petites meravelles diàries... Ressona, aquí, el tòpic de la “daurada mitjania” d’Horaci?

Depèn dels nivells o de les capes de lectura, imagino. Horaci té un poema que m’agrada molt, “Beatus ille”... I sí, la primera part del llibre és com un globus; es narra, amb molta ironia, una situació idealitzada, daurada, amb les seves contradiccions, però molt romàntica, inflada com un globus. De fet, hi ha bastanta literatura darrere d’aquest llibre, que no cal que es noti però hi és, com a rerefons.

Així, l’anònim narrador-protagonista és un tipus conformista i anodí o un savi contemplatiu (un filòsof de barra de bar) que ens transmet una important lliçó de vida?

Jo diria que és bastant savi, el narrador de l’obra (que no té nom però jo sé qui és). I alhora és una persona molt anodina, un home rutinari i molt vençut per la vida, però això últim potser en el bon sentit: és algú que se sobreposa a una crisi molt profunda i aconsegueix assolir un equilibri.

I de fet, el llibre té dues parts que són el mateix, però la primera és viscuda en primera persona i a la segona el narrador fa de testimoni, en certa manera està estalvi del que hi passa. És un relat que dóna dues voltes: a la primera part, el protagonista és el subjecte i, a la segona, juga un paper una mica de guia, com un guru que fa el que pot.

Els personatges femenins, l’Elionor i més tard la Daisy, vindrien a ser Madames Bovary de casa nostra?

Potser... suposo que són una mica arquetípiques, com un tipus de dona del qual tothom té una part, amb un punt de misteri que explica la fascinació que provoquen. En realitat, es tracta de dos personatges paral.lels, gairebé idèntics, que responen a aquesta simetria en l’estructura del relat.

I el Pollastret, el poeta alcohòlic autor dels rodolins per a cada entrepà de la carta, quin paper juga, és una nota de color o una dissonància?

El Pollastret juga una mica el paper de catalitzador, de bufó. És un provocador que alhora es fa molt entranyable, i amb un enginy fora del comú. En els rodolins no s’acaba de veure la seva talla, però es pot endevinar, no? (Riu.) El que m’ha sorprès molt és que ha captivat molts lectors, fins al punt de gairebé esdevenir el protagonista del llibre. Ha acabat prenent molt de pes, una importància que jo crec que li ha donat el públic.

És que, llevat del narrador, tant les “heroïnes” del llibre com la galeria de secundaris són personatges més aviat plans, arquetípics, que semblen posats al servei de l’acció, com si, predestinats, funcionessin per demostrar una tendència natural d’esdevenir-se les coses. Com en una tragicomèdia moderna?

Per això dic que no es tracta d’una novel.la, sinó d’una narració llarga. Per a mi, a ‘L’Entrepà’ hi ha un personatge i prou, en el sentit de caràcter novel.lístic, que és el narrador, els altres són una mica personatges de guinyol, representats a través de la mirada d’aquest narrador. I hi ha un punt de fatalisme al llibre, sí, però més aviat en un sentit oriental, de karma, com una manera impersonal d’encadenar-se naturalment els esdeveniments. I en aquest transcurs s’imbriquen una sèrie de temes, la passió amorosa, etc.

Sí, perquè l’amor condemnat al fracàs és un dels tòpics més purament romàntics i un dels temes que engranen l’acció de ‘L’Entrepà’. Es tracta d’una manera d’entendre les relacions humanes o d’un tribut a la tradició literària?

No, de tribut a la tradició literària res, és com m’ha sortit. En aquesta vida tot té els seus clarobscurs, els bons moments hi són però s’acaben, i si ho mires amb perspectiva, tot va cap a la decadència... I és part del sentit de la veritat, veure-ho així. Jo crec que l’amor com un esclat, apassionat, existeix, i en les relacions hi ha moments de paroxisme i moments de calma, és part de la Naturalesa.

El desenvolupament de la intriga narrativa està lligat a un objecte descol·locat, oblidat durant molts anys, que sempre retorna amb un poder d’atracció i amb una força evocativa extraordinària. És tal la importància de certs objectes en la nostra vida diària? Vivim a mercè dels nostres fetitxes?

Les pistoles? Això potser sí que respon a una voluntat de donar un toc literari... Perquè jo no havia vist mai pistoles, no n’havia tingut mai cap a les mans. I em vaig passar tota una tarda en una armeria per examinar-ne, perquè m’expliquessin coses, perquè m’ensenyessin com es carregava una arma... Potser el que hi ha darrere és que, de petit, el meu joc preferit era fer pólvora, pólvora banca, pólvora negra, i cremar-la; conec la pólvora, perquè n’he fet. Ara, per què sorgeixen les pistoles? Aquí potser sí que hi ha una mica d’artifici, però de cop va tenir sentit posar-les, penso que és un dels elements que manté un grau d’incertesa, un punt d’intriga que articula tot el llibre i condueix al desenllaç. Però, per què les vaig posar no ho sé. Quan escrius hi ha temes que s’activen i et preguntes què tenen a veure amb tu, per què hi penses, si de cop apareixeran en la teva vida real... Però, amb les pistoles, fins ara no ha estat el cas (riu).

Al llarg dels anys t’has dedicat a la poesia, la narrativa i el teatre: quina mena d’aventura suposa per a tu cadascun?

Vaig començar amb la poesia i després vaig seguir amb la narrativa, i abans havia estudiat teatre amb Fernando Grifell. A mi el que m’agrada més és escriure, tot i que actuar o recitar té alguna cosa de festa, d’ara i aquí, de moment de celebració, que també m’agrada molt. Ara, trobo que recitar poesia és molt difícil, més que fer un paper en una obra de teatre. Recitar és una mica com fer de clown, pendent i a mercè de la interacció amb el públic.

I finalment, què és l’Associació dels Amics de la Migdiada, de la qual ets president?

(Riu.) Ui, ara això ja té molta història. En el seu origen és una idea que neix molt relacionada amb un premi literari que es deia El Punyal de Vic... Jo m’havia presentat a molts premis i tenia ganes de guanyar-ne un, i des de l’Associació dels Amics de la Migdiada vam muntar un festival perquè pogués guanyar un premi. Ja ho deia a les bases, eh!, no ens n’amagàvem pas... Però sobretot, el principi dels Amics de la Migdiada és prendre’s les coses amb calma.

Consultar-les amb el coixí?

Sí, això. Seria una associació amb inquietuds literàries però també relacionada amb aquest gust pel repòs, per fer un bon àpat i dormir. I la veritat és que funciona bastant a ritme de migdiada... Però de tant en tant muntem alguna cosa, hem fet dues o tres migdiades col.lectives, arrossada, migdiada i algun petit recital. I després també hi ha un blog, que el porto sobretot jo, i on apareix força literatura.

Sort que hem fet l’entrevista abans de dinar, doncs! I a manera de diagnòstic literari, té bona salut la literatura catalana actual o molts dels llibres que es publiquen avui serien històries per anar a dormir?

És que crec que a mi em falta una mica la connexió amb tot aquest circuit. Jo vaig entrar en la literatura així de cop, venia d’un altre món que no hi tenia res a veure i de sobte em vaig trobar escrivint, sense conèixer ningú que ho fes, i ho vaig haver d’aprendre tot, buscar, mirar què feien els altres... Llavors em passa que de tot el que hi ha ara me’n sento una mica lluny, desconnectat. Trobo moltes coses ben escrites, però la màgia d’un bon llibre és quelcom diferent. No sé com estarà aquest últim d’en [Vicenç] Pagès, encara no l’he llegit... I recordo que a la llibreria Documenta de Barcelona em van recomanar ‘La tragèdia de cal Pere Llarg’, d’en Girbal Jaume, que em va semblar fantàstic... Però sobretot me’n vaig molt a la literatura estrangera del segle passat. Ara, per exemple, estic amb Capote o Fante...