Saps el conte dels dos suïcides?

ACPS (Associació Catalana per la prevenció del suïcidi) presenta el concert de Lídia Pujol i Pau Figueres el dimarts dia 10 de setembre a les 20.30 a la sala B de Luz de Gas

El vincle, escoltar i ser escoltat, és vida.

Una vida que no és capaç de relacionar-se amb els altres de cap manera, potser no pot, ni vol, ni sap ser viscuda. Una vida que l'entorn no escolta de tan endins que crida, es queda sola, i una vida sola, no pot res contra aquest món de pobresa, vergonya, culpa, malaltia i abús.

El suïcidi i l’incest estan profundament arrelats en la humanitat, i em pregunto per què no els sabem tractar, per què pertanyen encara a l’àmbit del secret i la privacitat. Sóc de les que pensen com la Clarice Lispector que la paraula salva, però no sols la paraula, a mi qui m’ha donat la mà quan les paraules i els fets de tan dispars em tornaven boja, ha estat la música. Puc dir amb tot el pes de la paraula que la música salva.

Vinc d’un congrés de teòlogues feministes europees (ESWTR) a la ciutat de Dresden, on es va gestar la revolució pacífica que desembocaria en la caiguda del mur de Berlin. Vàrem visitar una presó de la Stasi especialitzada en incomunicació i terror psicològic. Els presoners estaven absolutament incomunicats, tenien un número per nom i els hi estava prohibit cantar. Calia homogeneïtzar, perdre de vista la unicitat, privar a l’individu de relació i posar un mur, també, a la imaginació i al somni. Què resta de tot allò aquí i ara? Quins són els nostres murs?

Per modificar allò que no ens agrada cal reconèixer primer la seva existència. Cal construir ponts de paraules que, a força de ser dites i escoltades, prenguin la necessària solidesa per formar part de la realitat. Què és ser un adult, si seguim dipositant la nostra confiança en el poder jeràrquic i no en la relació d’iguals? Per què aquests dos temes tan reals i nombrosos, com l’incest i el suïcidi, no són acollits amb veritable sostenibilitat? La llei contra l’abús prescriu i la família calla. On són l’autodeterminació i la maduresa d’assumir el risc i la responsabilitat pels nostres actes?

Deia l’home de la creu: Perdona’ls, Pare, perquè no saben el que fan. Sí, m’adono que les coses tenen més lectures que l’oficial i moltes escapen a la nostra comprensió. Va ser també aquell home qui va rebutjar la pròpia família d’estructura patriarcal, per abraçar una nova família de germans. Pare només n’hi ha un i està en el cel. Aquí, a la terra, aquell que té més poder que els altres, o se l’ha pres a la força o manipulant vulnerabilitats amb déus i pares inventats. Sigui com sigui, però, aquest món de dominants i dominats, és cosa nostre i precisa de la nostra atenció i acció compromesa constant. La llei i l’educació han de tenir per sagrada prioritat la vulnerabilitat de l’infant, perquè la capacitat de decidir de l’adult que pot arribar a ser, ineludiblement és, també, responsabilitat nostra. La violència de gènere, al meu entendre, representa el mur físic de l’ús de la força. L’abús de la infantesa i el suïcidi posen murs al pensament, a la paraula i al somni. Per dominar a un poble no és suficient l’ús de la força, cal dominar el pensament i, sobretot, els somnis.

Fa uns anys vaig escriure un conte, El conte dels dos suïcides. Volia sacsejar els tabús que tenim amb temes capitals. Un cop més, volia cridar l'atenció sobre el que entenem per amor. Anaven dos suïcides per la via del tren. En veure el de la locomotora tacar el cel, amb mirada de comiat es van besar. En l’últim moment un d'ells es va penedir i va saltar a l'altra banda de la via i, l'altre, sense temps ja per res, va morir, amb una ultima mirada d'incomprensió als ulls, perquè el que tenia la sida no era ell... Donar la vida per salvar-ne un altre és l’acte d'amor més gran que pot fer un esser humà, però el desconcertant final de la història volia revelar que aquest no és el cas. En aquest conte, una vida no salva l’altre, i qui finalment la perd és precisament qui l’havia de conservar. En el últim moment, l’anhel de vida fa saltar al “condemnat” de sida a l’altra banda de la via però l’altre, el que la perd, ens explica alguna cosa amb la seva mirada d’incomprensió. El “supervivent” a la mort per suïcidi d’un estimat, no pot més que acollir el dol de la pèrdua i la incomprensió. Rebre la paraula i la música que, amb el vincle, salven.

En una altra ocasió, no vaig voler enregistrar per un disc de nens, sense haver modificat la lletra abans, la cançó tradicional El Mariner. A la cançó, el protagonisme de la noia és la seva bellesa i el valor d’ell, el poder i la riquesa. Recordo les innocents paraules del director musical fent referencia a les meves inquietuds, -Però si és un final feliç! El mariner que la rapta resulta ser el Rei d’Anglaterra!! Finalment ho vaig canviar per: “Com si fóssiu rei del món i les estrelles, si de debò m’estimeu torneu-me en terra. Els amors no en saben pas de reis ni reines, si em voleu m’heu de guanyar amb la tendresa....” En la cançó tradicional ni la donzella ni el mariner són estimats per si mateixos, sinó per la seva bellesa o poder. Cal ensenyar que la gran riquesa de tots dos és que no hi ha ningú altre com ells en el món. La resta són etiquetes que marquen el preu de les coses, però ser persona és fer camí, és procés, un demà que sempre és una nova possibilitat.

Quan la mare abraça al nadó com si encara fos dins seu i el protegeix, indestriablement, i precisament perquè ja no és dins seu, ha de fer un profund i costosíssim pas enrere per diferenciar-se d’ell i regalar-li el reconeixement de la seva originalitat. Cal ensenyar des del primer moment de vida què és reconèixer a l’altre diferenciat de mi amb aquest veritable treball d’amor. Amb aquest regal potser en serà més fàcil decidir lliurement l’arriscada opció d’amor en lloc de caure en la temptació d’omplir la incertesa amb un sac de caramels que, sens dubte, ens corcarà les dents. Per molt fill meu que sigui no podem absolutitzar aquesta “propietat”. Ni la mare pot acompanyar al fill per la via del tren en aquest conte dels dos suïcides. Tots sabem que la família és el primer mur que haurem d’enderrocar perquè “adult” és aquell que aconsegueix veure en el seu pare, a un germà. Sense aquesta diferenciació profunda i transversal, som perillossíssimament vulnerables als venedors de seguretats, protecció i tutelatge.

Perquè “demà” sempre és un altre dia, l’esperança.

Després de 3 anys de presentar amb èxit arreu de Catalunya i Espanya l'espectacle titulat Saps el conte dels dos suïcides?, la Sílvia Comes i jo vàrem enregistrar el disc. El títol havia de ser El conte dels dos suïcides, però el senyor Doval, director de la discogràfica PICAP, no ho va trobar convenient. El suïcidi no ven, va dir. Quan parlo amb la directora de la Fundació Vicki Bernadet pels abusos a menors dins del seu entorn de confiança, em diu el mateix, l'abús no ven. Però així com la discogràfica no en va voler ni parlar -i per això el disc va sortir sense títol-, ella i tot el seu equip en parlen tant com poden a les escoles, a les universitats i la pròpia seu de la Fundació. Amb la mateixa esperança, la ACPS vol aconseguir que la societat sigui conscient i s’enfronti a la problemàtica de la mort per suïcidi en tot el seu conjunt i aconseguir que l’índex de Suïcidi disminueixi en la nostra societat. Vol normalitzar la problemàtica parlant-ne i aconseguir el canvi tenint en compte que és una situació possible de prevenir i assistir.

El dimarts 10 de setembre a les 20:30h a la Sala B de Luz de Gas, el Pau Figueres i jo volem cantar la mort per suïcidi, perquè allà on no arribin les paraules hi arribarà la música. Cantar-la i posar-hi paraules per poder acompanyar, consolar, estimar, respirar allò que, sense poder-ho entendre, és també la nostra realitat.

Podem guardar silenci, però ha de ser un silenci profundament atent per si tot d'una escoltem alguna paraula o cançó llunyana que ve de molt endins.