“Manuel Cruz: ”Pujol va ser un mestre de l'ambigüitat“

Manuel Cruz (Barcelona, 1951) és catedràtic de Filosofia Contemporània de la Universitat de Barcelona. President de l'associació Federalistes d’Esquerres no està d'acord amb el procés sobiranista obert a Catalunya. Creu que els motius que s'esgrimeixen per reclamar la ruptura amb Espanya es poden resoldre i són contingents, i considera que el procés serà traumàtic i afectarà la vida en comú dels catalans. Col·laborador habitual i articulista en diferents mitjans de comunicació, Cruz subratlla que la lectura que es va fer de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut va ser política i esbiaixada.

Vull començar parlant, si li sembla, de Jordi Pujol. Acaba de confessar que, durant més de 30 anys, la seva família ha tingut una herència milionària en comptes estrangers sense declarar. Com creu que pot afectar això al procés sobiranista?

Josep Rull, recentment ascendit a número dos de Convergència, s'ha apressat a declarar que Jordi Pujol hauria d'abandonar la Presidència d'Honor del partit [i així ha acabat passant, juntament amb la renúncia a la resta de càrrecs, despatx i sou com a expresident de la Generalitat]. És una manera de reconèixer, òbviament sense voler, que l'episodi dels comptes de la família Pujol a l'estranger danya severament a Convergència. El que està per veure és en quina forma danya al procés sobiranista i, més enllà, la imatge de Catalunya en general.

La notícia, en qualsevol cas, ha aparegut en un mal moment per al procés sobiranista, vull dir que la confessió no hagués tingut el mateix efecte fa un any que ara.

La suma, amb escassos dies de diferència, de la notícia de les balances fiscals que de cap manera ratifiquen la versió en la qual s'ha sustentat bona part de la reivindicació sobiranista dels últims temps, unida a la revelació que el patriarca va enganyar a la ciutadania catalana durant 34 anys, negant --en ocasions molest, en altres dolgut-- allò del que se li va acusar des de ben d'hora, implica una pèrdua de credibilitat del capital simbòlic del bloc sobiranista en tots els plànols francament severa. Una pèrdua de credibilitat que pot haver afectat a molts ciutadans que de bona fe van interioritzar alguns presumptes greuges, com les denúncies de corrupció reconvertides sistemàticament en campanyes contra la nació catalana. Ara, aquestes persones es poden sentir personalment enganyades i políticament estafades.

Es perd, segurament, credibilitat i alguna cosa més.

Pujol constituïa un actiu polític importantíssim del soberanisme. Precisament perquè mai va voler radicalitzar el seu soberanisme (encara que la seva resistència ara, a la vista del que hem sabut, adquireix una dimensió interessada, diferent a la qual se li atribuïa en el seu moment), la seva tardana conversió a l'independentisme semblava proporcionar un aval molt important a aquest. Però qui juga a identificar-se amb Catalunya, qui converteix els atacs que rep en atacs a Catalunya, quan queda en evidència, com ha ocorregut ara, danya també la imatge del seu partit, de la institució que ha presidit i, sobretot, del país. Els que tant s'acarnissaven amb el desprestigi de l’anomenada marca Espanya, han de provar dosis massives de la seva pròpia medicina. La marca Catalunya ha quedat severament danyada, i precisament per qui més es va servir d'ella, ara veiem que exclusivament per al seu propi profit. És possible que hi hagi un sector nacionalista que ja no vegi, després de tot el que s’ha sabut, més opció que l'independentisme, però tal vegada per a una altra l'ocorregut amb Pujol sigui ja el principi de la gran frustració que uns altres havien situat una mica més endavant en el temps.

Pujol va ser 23 anys president de la Generalitat. Quina va ser la raó o raons d'una etapa tan llarga i de tant poder?

Pujol va ser un mestre de l'ambigüitat, la qual cosa li permetia no solament recolzar a governs centrals de signe contrari sinó, tal vegada molt més important, pescar vots en caladors ideològic-polítics molt diversos. No eren poques les persones a Catalunya que, sense el menor problema de consciència, votaven a CiU en les autonòmiques i al PP en les generals. Tenien molt clar que eren forces polítiques que defensaven, des d'un cert punt de vista (l'econòmic) els mateixos interessos. No obstant, això no impedia a Pujol trobar suports en l'esquerra nacionalista (de fet, va mantenir neutralitzada a ERC mentre va governar).

Creu que la societat catalana va viure anestesiada durant el règim de Pujol?

Ningú accepta per a si mateix que ha estat anestesiat, de la mateixa forma que ningú accepta estar manipulat. En realitat, quan un llegeix o escolta a algú disposat a reconèixer aquestes coses, pot estar pràcticament segur que està davant d’un cínic. Després de la confessió de Pujol hi ha hagut hagiògrafes de Mas que s'han esquinçat teatralment les vestidures i s'han atrevit a escriure negre sobre blanc que caldrà fer una autocrítica col·lectiva per tanta sordesa davant els escàndols que ja es venien denunciant. Quan, en realitat, aquestes mateixes persones eren les que es tiraven a la jugular dels qui gosaven discrepar del discurs oficialista, utilitzant qualsevol crítica com a argument victimista-conspiranoic! No m'agrada el terme anestesiada, perquè encara té una connotació exculpatòria. L'entramat d'interessos, influències i clientelismes que conformava una nodrida xarxa a Catalunya afavoria objectivament a moltes de les persones que ara es fingeixen sorpreses, duent a terme un exercici de fariseisme polític realment espectacular.

Feta aquesta reflexió sobre el cas Pujol, m'agradaria que expliqués què són Federalistes d’Esquerres, quan sorgeixen i per què?

Sorgim una mica abans de la Diada de 2012. Som un grup de persones que no ens coneixíem personalment. Hi ha professionals, professors universitaris… Ens coneixíem perquè ens havíem llegit i vèiem que teníem certa sintonia. Coincidíem en l'anàlisi de la deriva que estava prenent la situació a Catalunya. En aquell moment, Convergència anava del braç del PP. Hi havia una aliança de dretes molt explícita. Ens va semblar que era important llançar un missatge federalista i especialment d'esquerres. D'esquerres, en general. No d'una esquerra partidària. Després de la Diada, Mas va convocar unes eleccions anticipades i nosaltres el que vam fer va ser elaborar un manifest, una crida a la Catalunya federalista i d'esquerres. Ho vàrem presentar en un acte massiu al teatre Goya just el dia que començava la campanya electoral. No participàvem en la campanya electoral. Només encoratjàvem als catalans a que votessin a alguna força federalista i d'esquerres. En un primer moment, ens vàrem quedar aquí.

Què els va motivar a fer un pas més?

CiU va guanyar les eleccions, però va perdre 12 escons. I Artur Mas en comptes de dur a terme una reflexió analitzant els resultats que havia obtingut, una autocrítica, va dir que ho mantenia tot igual, solament que s'aliava amb una altra gent. Aquesta gent va ser ERC, la qual cosa es va traduir en un aprofundiment de la deriva sobiranista. Ens va preocupar. Vàrem elaborar un segon manifest i ens vàrem constituir com a associació. Som una associació que ha dut a terme diferents activitats. La més visible va ser una invitació al polític i professor canadenc Stéphane Dion. El vam portar a Barcelona. Va anar també a Madrid, on va donar una conferència al Congrés dels Diputats. Es va entrevistar amb el ministre José Manuel García Margallo. Va ser un acte d'afirmació federalista. Posteriorment vam portar al professor Jacques Leclerc. La nostra idea és difondre la cultura federal i mostrar que la sortida federal és la millor solució per a l'encaix de Catalunya a Espanya.

En què consistiria aquesta proposta federal?

S'ha dit moltes vegades que Espanya és un estat prefederal. Per evolucionar cap a un estat federal ple caldria introduir una sèrie de canvis. Seria necessària una càmera de representació territorial. Faria falta establir d'una forma molt clara les competències del govern federal i el de les federacions. Caldria elaborar, en el cas d'Espanya, una fiscalitat adequada. Però els principis fonamentals del federalisme haurien de ser la transparència, la lleialtat, la cooperació i la solidaritat. En un estat federal el que està passant aquests dies a Espanya a propòsit de les balances fiscals seria impensable. Això demostra que a Espanya no hi ha cultura federal. No hi ha lleialtat ni transparència. Com pot ser que els comptes d'un país siguin objecte de discussió, que no se sàpiga si s'està aportant de més o de menys. Com pot ser que un país que porta prop de 40 anys amb un sistema autonòmic estigui encara plantejant què es fa amb els diners o quines formes de solidaritat accepta. No pot haver-hi aquesta opacitat. Un estat federal és aquell en el qual les entitats federades formen part d'un tot. En un estat federal no tenen sentit les relacions bilaterals. El que s'ha d'acceptar és que cadascuna de les parts se senti part d'un tot i pugui assumir la representació del tot.

El procés federal que plantegen implica necessàriament reformar la Constitució. No és així?

Nosaltres som partidaris d'una reforma en profunditat de la Constitució. Catalunya és l'epicentre de la crisi del sistema espanyol, i aquesta crisi és una crisi econòmica, social i política. Totes les institucions estan en qüestió, des de la Judicatura fins a fa un mes la Prefectura de l'Estat. Hi ha una enorme desafecció. Això sembla necessitar una cirurgia en profunditat. Però s'ha d'anar més enllà del tema català. La reforma ha d'abastar moltes més coses. També la llei de partits, la llei electoral. I se li hauria de concedir a la ciutadania, en el moment que fos oportú, l'última paraula sobre la forma de l'Estat que es vol: monarquia o república. Això no vol dir que hagi de ser ara. Cal plantejar-ho en el marc d'una reforma constitucional. El programa de màxims seria una reforma en profunditat de la Constitució. És possible que aquest horitzó de màxims sigui molt complicat i calgui rebaixar les expectatives. En una negociació sempre és així. L'esquerra no pot pretendre modificar la Constitució ella sola. La Constitució és per a tots. No la fa solament la dreta o solament l'esquerra. Cal fer-ho de comú acord.

Tal com està plantejada ara, creu es farà la consulta?

No crec, la veritat. És altament improbable. Més enllà dels elements de xafardeig, el que diuen uns i el que diuen uns altres, hi ha una dada que és objectiva i és que la consulta no és legal i les persones que tenen la capacitat de decidir i el poder perquè no es faci la consulta, ja han dit que no estan disposades a què es faci. Es pot portar al Tribunal Constitucional. Si qui té el poder per desencadenar els mecanismes que impedeixin la consulta diu que no la permetran, hi ha molt poques probabilitats que es faci. Fins i tot, en ocasions, abans d'entrar en un programa de televisió, qui en directe defensa que la consulta es realitzarà, reconeix que molt probablement no es farà.

L'altre dia, en la reunió entre Artur Mas i Mariano Rajoy, Rajoy va tornar a deixar clar que la consulta és il·legal, i Mas que té previst convocar-la emparant-se en la legalitat catalana.

El manteniment de les posicions prèvies en l'assumpte de la consulta es podia donar per descomptat. Tant Rajoy com Mas estaven massa presos de les seves paraules com per, d'un dia per a un altre, canviar tan ràpidament d'opinió, i menys en públic. Però el fet que aquesta vegada Mas no repetís l'escenificació que va fer fa dos anys amb el pacte fiscal és almenys un indici positiu, que no veu possibilitat alguna de treure rendiment a un suposat cop de porta de Rajoy. M'atreveixo a aventurar que en els propers temps, al costat dels tòpics missatges per reafirmar als convençuts segons els quals es manté intacte el full de ruta, el procés és imparable, etc., començarem a escoltar, cada vegada amb major freqüència, missatges alternatius que insistiran en el que ja s'ha començat a dir: que aquesta batalla va per a llarg, que el dia 9 de novembre no s'acaba tot, etc, indicadors clars del que, d'altra banda, és un secret a veus: que fins als més fervorosos defensors de la consulta donen per descomptat que no es farà. La qüestió és si no mereixen algun tipus de retret polític els qui continuen inflamant a la ciutadania catalana presentant com a imminent un esdeveniment que ni ells mateixos tenen cap fe en què es vagi a produir.

Si es té tan clar que la consulta no es realitzarà, creu que s'està enganyant al poble català?

Vist així és un plantejament una mica dur. Prefereixo plantejar-ho d'una altra manera. Hi ha un sector de forces polítiques catalanes, l'anomenat bloc sobiranista, la cohesió del qual penja d'un fil. I aquest fil és la consulta. Diuen que representen a un 80% del Parlament, però el que els uneix només és la consulta. És molt cridaner que hi hagi forces polítiques que han fet bandera de la consulta i no obstant això quan se'ls pregunta que proposaran al seu electorat que votin, resulta que no ho tenen decidit.

De qui parla?

Estic parlant d'ICV i d’Unió Democràtica de Catalunya. Concretament, Unió, en el seu consell nacional de fa unes setmanes, va decidir que ajornava a final de setembre què votaria en la consulta. És molt xocant que una força política que està defensant de forma tan clara la consulta no sàpiga que proposarà votar.

Just aquests dies, Josep Antoni Duran-Lleida ha anunciat que deixarà la secretaria general d’Unió. A què ho atribueix?

Ja ho havia estat anunciant d'alguna manera. Duran és un gran especialista a fer crítiques agudes i pertinents però sempre després dels esdeveniments. Des del punt de vista polític està a tocar del poder, però des del punt de vista intel·lectual manté una distància crítica. Recordo unes declaracions seves després que acabés el procés estatutari en les Corts Espanyoles, amb moltes retallades, que eren molt critiques amb el procés estatutari a Catalunya denunciant que havia anat molt malament. Les declaracions eren acceptables. El sorprenent és que no les hagués fet quan s'estava elaborant l'Estatut a Catalunya. Crec que, en termes generals i aplicables a Unió i a la resta de grups parlamentaris, menys al PP i ERC, el procés està dividint a les forces polítiques a Catalunya. Fins i tot, pensant-ho bé, es podria afegir al PP. Acabem de saber que la senyora Montserrat Nebrera es vol presentar per CiU. Una senyora que va voler ser la líder del PP català se’n va CiU perquè diu que les actituds del PP l'han llançat en braços de l'independentisme. Sembla que fins i tot en sectors del PP, la consulta o el procés sobiranista ha provocat divisions. Excepte ERC, la resta de forces estan danyades pel procés.

Per què no convé una ruptura entre Catalunya i Espanya?

L'opció independentista és una opció absolutament legítima. El que s'ha de discutir és si les raons que es posen damunt de la taula per dur a terme un procés tan traumàtic com és el de la independència són proporcionals.

I ho són?

La sensació que tinc és que els motius que s'esgrimeixen són extremadament contingents. Un dels habituals és el maltractament fiscal, Espanya ens roba, i ara sembla que roba menys, o roba més als madrilenys. El greuge fiscal o el maltractament fiscal és corregible. El mateix govern de la Generalitat deia fa tres anys que l'acord fiscal aconseguit era el millor que s'havia aconseguit. És possible que, en els últims tres anys, s'hagin torçat tant les coses que l'única solució passa per la independència? Quins altres elements hi ha que no es puguin resoldre? Per descomptat, que hi ha tot un seguit de elements de greuge. En qualsevol estat autonòmic o federal, hi ha motius de greuge. En les anteriors balances fiscals, no en les que van presentar l'altre dia, hi havia una comunitat, Balears, que era contribuent neta, i ningú treia la conclusió que havia de ser independent. La major part d'arguments que es plantegen són sobrevinguts. Recentment s'ha afegit la llei Wert. Però crec que gens del que s'està dient compensa un procés tan traumàtic, des del punt de vista de la vida en comú, com és el procés d'autodeterminació. A això cal afegir totes les pèrdues que patiríem. Escolto a les autoritats europees i totes diuen que Catalunya no es podria mantenir a Europa de la manera actual. Crec que la proposta de la independència no es correspon amb el greuge, que sembla que es pot resoldre, i sembla que tal com es planteja ara, la proposta per solucionar el greuge crea més problemes. Per què volem la independència si ens empobrirem més? No tindrem accés a l'euro, ni al crèdit europeu, de què ens servirà?

Considera que tot el procés sobiranista, si no se celebra la consulta, pot ser la fi de la carrera política d'Artur Mas?

El final de la carrera política de Mas ja s'ha produït. El filòsof francès Jean Braudillard utilitzava una metàfora que té gràcia. Deia que, de vegades, en la història de les societats hi ha una aparença de vida que és enganyosa. Passa com amb els cadàvers. Quan algú acaba de morir, durant un període curt de temps, li segueixen creixent el pèl i les ungles. La metàfora és aquesta. Crec que la fi de la carrera política de Mas s'ha produït encara que ell segueixi actuant. Per què ho dic? Molta gent sobre les propostes que fa el president del Govern, Mariano Rajoy, diuen que ERC no les acceptarà. No diuen que Mas no les acceptarà. Es dóna per descomptat que Mas no té autonomia política. I en política si no tens autonomia política, no tens autoritat. I si no tens autoritat, estàs mort. És com el cadàver al que li segueix creixent el pèl. La sensació que transmet Mas és la d'un polític que ja no té autonomia.

Si, com vostè diu, no se celebra la consulta, Mas convocarà unes eleccions plebiscitàries?

Ho veig possible, però em semblaria molt insensat. Lluny de resoldre res, nomes serviria per fer més gros el problema. Segons totes les enquestes, CiU seguiria perdent vots. En les últimes eleccions europees, CiU va perdre vots. I, quina va ser la interpretació de Convergència? No passa res. El que hem perdut, s’ho ha endut ERC, així que el procés continua endavant. Imaginem per un moment que Alfredo Pérez Rubalcaba, la nit del 25 de maig, hagués dit que, tot i que el seu partit, el PSOE, havia perdut vots ell estava content perquè Podemos havia tret uns bons resultats. La gent li hagués dit si estava boig. Mas no podia estar content perquè un partit proper hagués guanyat vots. Rubalcaba va dimitir i a tothom li va semblar normal. No obstant això aquí, Mas segueix perdent vots i l'argument que es dóna és que ERC puja. Aquest és el suïcidi del partit i del líder que l’està portant a la destrucció.

Quan i com es produeix segons vostè aquest auge del sobiranisme?

L'altre dia ho intentava explicar en un article que es titulava Com hem arribat fins a aquí? Crec que hi ha elements de diferent rang o profunditat. Hi ha una sèrie de sobiranistes que pensen que la situació es va torçar en 1714, quan, segons ells, Catalunya va perdre les seves llibertats institucionals i va passar a ser pràcticament colonitzada per Espanya. Aquests independentistes creuen que Catalunya és un subjecte polític. És igual que hi hagi José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero o Rajoy. La raó del seu independentisme no és conjuntural. Després estarien els nacionalistes, que durant dècades han estat la gran base social de Catalunya. Hi ha una cosa important en el nacionalisme, una pulsió consubstancial, i que és l'aspiració a un estat propi. Aquesta aspiració sempre hi és. I a Catalunya també. En els primers anys de la dècada del 2000, quan va haver-hi un problema d'infraestructures amb Renfe, va haver-hi una manifestació encapçalada, entre uns altres, Josep- Lluís Carod-Rovira i Mas. La pancarta era Dret a decidir en lletres molt grans i sota, en petitó, en infraestructures. La campanya pel Dret a decidir no és alguna cosa que hagi sorgit ara.

Molts diuen que la sentència del Tribunal Constitucional de l'Estatut, l’any 2010, ha estat una fàbrica d’independentistes?

Crec que la cosa es va començar a torçar i es descontrola com a conseqüència del procés estatutari. És un procés absolutament absurd a moltes bandes. Aquí si que subscriuria aquella frase de Pujol de: “No hem agradat i no ens hem agradat”. La quantitat d'errors polítics que es van cometre van ser enormes. Crec que el millor que podrien fer Catalunya i Espanya és fer creu i ratlla. No convé donar més voltes a aquest procés desafortunat per tots els costats, encara que no tothom té la mateixa responsabilitat. No és el mateix el que va dir Zapatero d'aprovar l'Estatut que sortís del Parlament que la mala fe del PP muntant taules contra l'Estatut. Sobre la sentència, el propi Mas va dir que ell no era independentista però que la sentència li’n va fer tornar. He parlat amb constitucionalistes, gent que sap d'això, i diuen que no és veritat que la sentència del Constitucional sigui un cop definitiu contra l'autogovern de Catalunya. El que el Constitucional li retreia al legislador no era el fons sinó la forma. S'havia intentat introduir una seriosa de reformes a través d'un esquema de bilateralitat, com si fos una relació foral, alguna cosa que constitucionalment no era admissible, però que es podia plantejar per altres vies. Tant és així que el govern de Zapatero, en un primer moment, va intentar recuperar a través de lleis orgàniques algunes de les propostes que s'havien perdut amb la sentència del Constitucional. Crec que hi ha hagut una interpretació de la sentència del Constitucional política i esbiaixada.

En el seu llibre, Una comunidad ensimismadaUna comunidad ensimismada, parla vostè d'una Catalunya silenciada. No són plurals TV3 i Catalunya Ràdio?

No ho són. És molt greu. I em preocupa la resposta que donen quan se'ls retreu això. O bé neguen l'evidència, cosa bastant cridanera, o diuen que TVE i Telemadrid fan el mateix. Jo no vull per Catalunya una Telemadrid catalana. Aquest tipus d'actituds impliquen un dèficit democràtic i enrareixen la vida col·lectiva.

Aquesta Catalunya silenciada, afecta a altres camps?

És molt curiós que molts dels que retreuen erròniament als espanyols que utilitzen la Constitució com si fos un text sagrat i intocable no permeten que es plantegin determinades qüestions, temes tabú. Qualsevol ciutadà català sap que el tema de la llengua és un tema minat, en el qual és molt difícil entrar. Ni tan sols per plantejar qüestions tècniques. Ernest Maragall [exconseller d'Educació de la Generalitat pel PSC], que no és cap espanyolista, va plantejar incloure una hora més de castellà a les escoles. Es va posar el crit en el cel. No tindria sentit que després de prop de 40 anys aplicant la immersió, ens asseguéssim i veiéssim com va i què es fa en altres països, o si és de debò un model d'èxit? Però, ara com ara, aquest debat no es pot plantejar a Catalunya.