En el tercer aniversari del 15-M els periodistes ja no et truquen per preguntar com està el moviment. Ja no cal explicar que hom no ho veia com un moviment. Que la mobilització no té a veure necessàriament amb estar a les places. Que han crescut les iniciatives de contestació, autoorganització, autogestió. Que el concepte de la desobediència, i la seva pràctica com a recurs per a l'actuació, s'ha estès on abans no es trobava. Que la reivindicació d'una democràcia garant de drets es fonamenta en la unió entre el dir i el fer...
Hi ha res que caracteritzi el tercer aniversari del 15-M, a més de la desaparició de les trucades? Potser la qüestió electoral. Des de l'inici de les mobilitzacions del 15-M de 2011 van començar les preguntes sobre la inicidencia que tindria electoralment. I no només preguntes. Per això el canal de televisió Intereconomía va seguir hores i hores en directe el que començava a passar a la Plaça del Sol a Madrid. Els seus comentaristes no deixaven d'inisistir que eren fruit del descontentament amb el llavors president del Govern José Luís Rodríguez Zapatero (PSOE). Aquesta preocupació es va percebre també a Barcelona, per exemple, quan a l'estar en plena campanya electoral per a les eleccions municipals cap dels partits al consistori ni es van desmarcar, ni va qüestionar el que estava passant.
Els resultats de les Eleccions Municipals del 22 de maig de 2011 o els de les Generals del 20 de novembre de 2011 es van contraposar, en moltes ocasions, a la mobilització amb voluntat de reduir la seva rellevància. Però des del 15-M el que estava sorgint no tenia a veure principalment amb allò electoral. No obstant això, a mesura que augmentava la dimensió de la mobilització i s'acostaven les eleccions generals van anar sorgint reflexions i propostes encaminades a utilitzar les votacions per mostrar la distància que separa part de la ciutadania de les formacions polítiques institucionalitzades. Segurament es va produir el major exercici informatiu, des del final de la dictadura, per aclarir les diferències entre les diferents opcions de vot que no significaven el decantar-se per una formació. Es va promoure especialment l'abstenció, el vot nul i el vot a forces minoritàries. Opcions ja presents en altres eleccions, però també altres més noves com AritmÉtica20N i Vota en tu banco. AritmÉtica20N buscava promoure l'aparició de forces polítiques que trenquessin el monopoli de les organitzacions majoritàries com PP, PSOE, o Convergència i Unió a Catalunya, i impedir que el PP governés per majoria absoluta. Era un vot des de la posició del no ens representen i ningú ens representa. Una opció orientada a l'aritmètica dels resultats que es volien obtenir i amb la voluntat d'acabar amb el monopoli de poder de les grans forces polítiques. La proposta de Vota en tu Banco convidava a anar a exercir el dret a vot a les entitats financeres. No era excloent amb altres opcions d'utilització del vot, el que buscava era evidenciar el paper que tenen els bancs i caixes d'estalvi en la nostra societat i en el govern.
A les eleccions del 20-N l'abstenció en el vot per al Congrés dels Diputats va pujar al 28,31%, enfront del 26,15% dels comicis anteriors. El vot nul va passar del 0,64 al 1,29: 315.590 vots nuls. El vot en blanc de l'1,11% al 1,37%: 330.898 vots. I si afegim els resultats de les eleccions al Senat, ens trobem que 1.835.318 persones (un 9,02%) van votar nul o en blanc. En cas de voler entrar en detall en diferents àmbits de la influència de les mobilitzacions viscudes des del 15-M en els processos electorals convindria atendre també a altres qüestions com els programes, campanyes electorals o selecció de persones candidates.
El que no va passar és el que moltes veus, no necessàriament de la mateixa mobilització, havien demanat: “creeu un partit i presenteu-vos a les eleccions”. No obstant això, van augmentar els resultat de formacions com IU, ICV-EUiA, CUP o AGE que d'una manera o altra es vinculaven a la mobilització. Després vam veure sorgir el projecte Procés constituent (PC) a Catalunya i més recentment Podemos. Dos projectes amb punts en comú, crear comunitat a partir del factor aglutinador d'algú a qui es considera amb la possibilitat de ser reconegut com a líder amb capacitat per fer-ho. Arcadi Oliveres i Teresa Forcades al PC i Pablo Iglesias, principalment, a Podemos. Procés Constituent busca fer confluir a l'esquerra catalana per a les pròximes eleccions a la Generalitat. Podemos es presenta ja a les eleccions europees. Tenim també el cas del Partit X. Aquí l'aposta no està en intentar arribar a la política institucional desenvolupant el que s'ha fet des de la mobilització. També convindria atendre la coalició Primavera Europea i la unió entre ANOVA-IU-ICV-EUiA... En els seus programes i propostes hi ha una clara voluntat d'incorporació del 15-M. Veurem els resultats i hi haurà temps per analitzar amb calma.
El que sembla clar és que allò electoral s'ha convertit en prioritari per a molts sectors. Per què? Bàsicament hi ha tres respostes. Alguns sempre van estar en això. Per als que no hi eren, sembla importar l'oportunitat i la necessitat. Pot ser el moment per fer-se un lloc en les institucions per la pèrdua de suports al bipartidisme i es considera que la situació econòmica, social i política empeny a buscar més incidència, o complementar la que es pugui tenir, des de les institucions. Aquesta preocupació per la incidència sempre ha estat present, però ara sembla aguditzar davant les conseqüències desbordants en diferents àmbits.
La mobilització social millor acollida en aquest període ha tingut algunes característiques definitòries: la unió entre el dir i el fer; la no acceptació de la legalitat, el costum, o allò habitual, com un impediment per lluitar per allò que es considera legítim; la concepció que cal reivindicar drets i, alhora, buscar la manera d'garantir-los. Aquells col·lectius que així han actuat no ho han fet al marge dels partits, però sí distingint realitats. En bona mesura perquè els partits polítics entren dins d'allò a transformar d'acord amb l'exigència d'una democràcia transparent, participativa, que ret comptes, que estableix limitacions a les retribucions...
Com es relacionaran les persones que així pensen amb les opcions electorals existents? Aquestes persones, col·lectius o moviments han optat per primar l'actuar. Allò electoral no és un territori vist com a propi, és més aviat hostil, sense igualtat d'oportunitats. Però, en molts casos, sempre és present la necessitat d'explorar per què les necessitats són massa. El nou cicle electoral que s'inicia amb les eleccions europees, pocs dies després d'aquest tercer aniversari del 15-M, contribuirà a potenciar una altra política institucional per una democràcia real?
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
