Diumenge que ve, el 21 de setembre, arreu del món, 1.600 ciutats sortiran al carrer contra el canvi climàtic, en el que promet ser un esdeveniment històric, una crida col·lectiva per salvar el planeta i salvar els humans. Els que sabem que el canvi climàtic és la gran amenaça a la salut de tots i totes, que ja mata 150.000 persones a l'any (segons l'Organització Mundial de la Salut), sortirem al carrer el 21 de setembre.
Però no sembla haver-hi gran interès per aquest tema a Catalunya. Les persones més afectades pel canvi climàtic, fins ara, són les dels països del Tercer Món que viuen prop del mar (Filipines, Bangla Desh), els que viuen en països-illes, els indígenes de l'Àrtic, els pobres d'Àsia i molts altres.
A Catalunya ens costa mirar fora del nostre petit país. No som un país molt solidari, no sembla que ens adonem que som només un trosset d'un gran planeta. No entenem que la interdependència és part de viure a la Terra.
No, nosaltres deixem que els vaixells israelians utilitzin els nostres ports per als seus negocis criminals i no ens sumem a #BlockTheBoat. No boicotegem els productes israelians, ni la roba que en la seva fabricació emmalalteixen i moren milers de treballadors a l'Índia i Bangla Desh, ni els telèfons Apple que fabriquen nens a la Xina en condicions d'esclavitud. El que passa més enllà de les nostres fronteres sembla no interessar i pensem, erròniament, que no té a veure amb nosaltres.
És clar que ja tampoc sortim al carrer per les injustícies en el nostre propi país: ja no sortim en defensa de la sanitat pública catalana i és com si no ens afectés que, durant les vacances d'aquest estiu, Boi Ruiz i Josep Maria Padrosa, han aprofitat les vacances per tancar, reduir i privatitzar encara més serveis sanitaris. Les plantes i llits que s'han tancat en els hospitals, els metges dels CAPs que s'han jubilat i no es reemplacen, les derivacions a la privada, encara que a molts ens afecta de manera vital cada dia, no semblen motivar els catalans a sortir al carrer. Ja no se surt al carrer per les injustícies.
No, fa l'efecte que els catalans només surten al carrer a “desobeir” si porten samarretes totes del mateix color (fabricades on, com i per qui?), per posar-se en files ben ordenades per obeir el full de ruta d'#ERCIU. Els que volem un altre tipus de país en el qual no es canviï un Estat neoliberal per... un altre Estat neoliberal, no tenim lloc. Els que veiem una relació entre el que fem, mengem, vestim i comprem i la resta del món, som vistos com uns exagerats despistats.
Mentre Catalunya contribueix a canviar el clima global amb la seva excessiva petjada de carboni produïda per ciutats com Barcelona i indústries com la d'hidrocarburs a Tarragona, els ciutadans no pensen ni en el seu futur ni en el de milions de ciutadans del món. Doncs per molta frontera que posem, els refugiats del canvi climàtic que ja busquen un lloc on viure, saltaran les nostres tanques i demanaran el que és també seu: un lloc per viure al planeta Terra.
El canvi climàtic mata. Així de clar. No només perquè s'ofeguen milers de persones en els tifons i huracans (perquè el mar, en certes parts del món ha pujat 9 graus centígrads de temperatura, causant tifons i huracans com els que mai s'havien vist) i perquè els pobres perden les seves terres, el seu mitjà de vida, i esdevenen refugiats que no tenen a on anar. El canvi climàtic mata més causant sequeres i inundacions que destrueixen l'agricultura i redueixen els aliments al món. També el canvi climàtic, segons l'OMS, mata augmentant el nombre i mutacions de virus i fent malbé els nostres sistemes immunològics. El teu i el meu. I perquè augmenta l'efecte de tots els tòxics en l'aire, terra i aigua. Fins a països rics, com els EUA, l'OMS preveu que en 10 anys, en tota la part est d'aquest país, no es podrà sortir al carrer a l'estiu més d'una hora perquè la calor i la humitat causaran la mort per cop de calor.
El canvi climàtic matarà els teus néts. Ells es preguntaran on estaves tu el 21 de setembre del 2014, per què no vas sortir tu al #BCN21S durant el crit mundial del #Climate2014 i per què no pensem en ells, en la seva salut, en les seves vides quan encara, potser, estàvem a temps.