Estimat alcalde:
Jo també necessito tombar-me.
Afortunadament tinc casa, però sóc part d'aquest alt percentatge de la població (més d'un 5%) de menys de 65 anys que viu amb una malaltia crònica discapacitant. Milers com jo tenim encefalomielitis miàlgica (el mal anomenat “Síndrome de Fatiga Crònica”), malaltia immunològica que ens manté, sobretot, entre el llit i el sofà, fent, com a gran tasca setmanal, la de dutxar-nos; malalts que fem en 6 mesos el que una persona sana fa en un dia. Altres malalts similars són els que tenen Lupus, Esclerosi Múltiple, Artritis Reumatoide i moltes més patologies.
Les poques vegades que aconsegueixo sortir de casa per anar, per exemple, al metge, veig, amb horror i indignació, que en aquesta “ciutat-parc temàtic”, tan ben organitzada per acollir centenars de turistes cada dia, no hi ha un lloc per seure o per al que realment necessito fer que és tombar-me.
Vostè i els seus sans-amb-sostre i poder, duen a terme aquesta cruel pràctica que és l'“arquitectura dissuasòria”, que té com a objectiu fer-nos fora de l'espai públic als que no podem caminar ni estar asseguts en llocs de pagament.
La ciutat és plena d'alteracions arquitectòniques agressives per prevenir d'estirar-nos, com punxes i altres formes arquitectòniques menys o més discretes que impedeixen a malalts, ancians, mares i pares esgotats amb nens, discapacitats i persones sense sostre, de poder tenir una estona tan urgent descans que necessitem per poder seguir desplaçant-nos.
Tampoc ens podem tombar als parcs de la ciutat a causa del ús que la seva administració fa l'herbicida nociu de Monsanto, Roundup en els pocs espais verds.
Vostès han decidit que només les persones amb recursos econòmics que es poden costejar un còmode sofà en un restaurant amb zona chill-out tenen dret a gaudir de la ciutat. Des de la seva limusina, Sr Trias, veu com milers de turistes envaeixen la nostra ciutat a cop de VISA, mentre els vulnerables no tenim ni una cantonada en la qual recobrar el nostre alè.
Per què he de viure jo amb aquesta discriminació i tortura? Quin és el meu crim?
Volen que els que ens desplacem amb dificultats no sortim de les nostres cases (els que tenim cases) per no fer malbé el paisatge de ciutat-disney.
Però aquesta ciutat és nostra, la creem nosaltres cada dia amb les nostres vides i cossos imperfectes, i la paguem nosaltres amb els nostres impostos.
Potser li interessaria saber que hi ha països en què la gent malalta com jo pot participar a la seva ciutat, fer classes, anar a activitats, participar en plens de l'ajuntament, estirats.
De la mateixa manera que en aquesta ciutat, tan poc donada als drets de les persones, es comença a adaptar l'arquitectura per a les cadires de rodes, hi ha ciutats que asseguren que els que hem de tombar-nos, tinguem on fer-ho.
Però a Barcelona no tenim ni on caure morts.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
