Aquests dies, diferents representants polítics i opinadors de variada tipologia defensen reduir les campanyes electorals, per no dir directament eliminar-les. Les campanyes ‘cansen’ i costen diners, per tant, no és just que el ciutadà ‘pagui’ amb temps i recursos de la seva butxaca el que no han sabut resoldre els polítics.
Que un ciutadà pugui defensar un argument com aquest, fruit de la frustració, del cansament i fins i tot de la irritació davant la imminent repetició d’eleccions, és comprensible. Té arguments i dret a fer-ho. La no conformació de govern, és cert, és d’una manera o altra un fracàs. Però que ho digui un representant polític és un exercici d’una hipocresia notable, pur postureig. Que ho digui Felip VI ja s’apropa a la provocació temerària. Perquè són precisament els actors polítics i institucionals els qui, amb tota l’autocrítica que faci falta, han de fer pedagogia sobre la complexitat de les negociacions, explicar que la política no són matemàtiques, que els procediments de la democràcia no poden resoldre sempre de manera ràpida i senzilla escenaris recargolats, aritmètiques endimoniades. Però vivim impregnats de la cultura política de l’antipolítica, la política com a problema, la política de nivell tertulià, del recurs fàcil propi de qualsevol conversa de bar plena de tòpics: “La política és un lío! Fora la política!” (aplaudiments i una nova ronda de cerveses).
Aturem-nos un moment. Des de la victòria de Felipe González l’any 1982, la dinàmica política espanyola ha estat durant tres dècades la d’un bipartidisme quasi perfecte, estabilitat governamental blindada, presidencialisme de facto, mocions de censura anecdòtiques, governs monocolors, legislatures llargues, l’alternança entre dos grans partits… l’oasi espanyol. Un sistema dissenyat amb aquesta finalitat. Ara tot això s’ha volatilitzat. No està clar com acabarà el que ha suposat el 20D, però sí que ha començat un sistema de partits (i polític?) diferent. I això no es resol en 3 mesos. Un sistema que canvia de forma sobtada necessita reubicar-se. Ha d’aprendre a fer el que mai no s’ha fet en 30 anys, negociar governs, fer coalicions, acceptar que el joc ja no és a dos, que apareixen forces que convulsen les costums i tradicions polítiques, parlamentàries i comunicatives. Potser no n’hi ha prou amb 3 mesos per canviar 30 anys, potser ens calen 6, una segona volta que resolgui el que el 20D va insinuar però no confirmar.
Però, si el que volem és parlar seriosament de reduir costos de les campanyes electorals podem situar algunes propostes per començar. Mesures que no s’han concretat perquè els qui han pogut fer-ho (canviar una llei orgànica com l’electoral, la LOREG, requereix majoria absoluta), no han volgut.
Fer un enviament postal únic de propaganda electoral (el mailing electoral), no un per cada candidatura. Fins i tot es podria plantejar que fos un sol enviament per llar, no personalitzat (així ho va fer En Comú Podem el 20D). Aquesta proposta podria reduir la despesa uns 40 dels 48 milions d’euros que ara costa aquesta partida, a banda que seria també un estalvi en termes ecològics.
Un altre cost a reduir és evitar fer perdre el temps als votants que volen votar per correu o ho fan des de l’exterior. Les hores perdudes per fer aquestes gestions, les traves burocràtiques, comporten fins i tot el risc de no acabar exercint el dret de vot. I el cost d’impedir el dret de vot no es pot ni quantificar amb diners.
També podríem reduir el pressupost global de campanya (cunyes de ràdio, anuncis, tanques, banderoles, cartelleria, etc.) les properes eleccions, sense arribar al màxim legal, sense necessitat de canviar la llei (així ho va fer també En Comú Podem les darreres eleccions). També podria disminuir costos que els partits majoritaris deixessin de fer la seva pròpia senyal realitzada en els actes electorals, amb l’objectiu de subministrar als mitjans de comunicació una versió edulcorada i propagandística, no periodística. Si PP i PSOE es gastessin el proper 26J el que Podemos i les confluències es van gastar el 20D, l’estalvi podria ser de 14 milions d’euros.
Una mesura extraordinàriament eficaç per disminuir el cost d’una campanya electoral és no robar. El PP ha desviat milions d’euros de les institucions públiques per finançar de forma fraudulenta les seves campanyes electorals. Ha estat una pràctica massiva, constant, planificada, organitzada. Quants diners ha costat aquest robatori a la ciutadania?
I més enllà dels costos d’una campanya, també ens podríem plantejar altres reformes. Per què està prohibida la publicació d’enquestes la darrera setmana de campanya? Per què es considera que una enquesta pot ‘contaminar’ la decisió de votar? No ho poden fer també un editorial d’un diari, una tertúlia o un final de lliga mal paït?
Per què comença la campanya electoral a les 12 de la nit? A les ‘zero hores’ és un criteri habitual, però discrecional, que ha generat la bonica tradició d’estar pràcticament de matinada d’un dia laborable fent un acte electoral. Per què no comença a les nou del matí? O a les cinc de la tarda?
Per a què serveix el dia de reflexió? El dissabte, tots i totes a casa, al cine, passejant, reflexionant profundament sobre el nostre vot. Un dia on els candidats fan veure que es relaxen quan en realitat tenen taquicàrdia, on no es pot demanar el vot però Facebook i Twitter cremen parlant de qui es vota. Si volem reflexionar, necessitem arguments, informació de qualitat, debats.
Canviem les campanyes electorals? D’acord. Comencem per deixar el postureig electoralista sobre com fer campanyes electorals.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
