A la Circular 5/2001 que estableix el Programa marc de tractament als Departaments Especials de Règim Tancat (DERT) de les presons catalanes, l’aïllament s’exposa com un tractament especialitzat que en cap cas pot ser aplicat com un càstig.
Des de principis d’any al Parlament de Catalunya, i arran d’una compareixença de la Coordinadora Catalana per la Prevenció de la Tortura a la Comissió de Justícia, s’ha creat un grup de treball amb l’objectiu d’analitzar a fons els Departaments Especials de Règim Tancat a Catalunya. I la tesi que aflora amb força sessió rere sessió és l’evidència que l’aïllament no pot ser considerat un tractament.
Contradicció servida.
Garanties de Drets Fonamentals: Sobre les regles Mandela i els tipus d’aïllament
Les Regles Mandela sostenen que l’aïllament prolongat més enllà dels 15 dies pot suposar conseqüències psicològiques greus. És per això que aquests principis fonamentals de la garantia dels Drets Humans a presó la consideren una pràctica que, quan excedeix un temps superior a les dues setmanes, pot ser cruel, inhumana i degradant.
Remei Bona – jutgessa de vigilància penitenciària acabada de jubilar – exposa al grup de treball les modalitats d’aïllament que es donen a Catalunya: per un costat com a mesura de sanció amb un màxim de 42 dies revisable; per altre costat com a “aïllament provisional”, mesura que s’aplica com a sanció prolongada i que no compta amb un màxim de dies establert – amb casos flagrants de mesos i mesos d’aïllament -; i, finalment, com a tractament individualitzat de primer grau regit pels articles 93 i 94 del Reglament penitenciari - estades de tres a sis mesos, amb seguiment psicològic i algunes activitats, fins a 6 hores de pati i revisable cada 3 mesos -. Compareixença compartida amb la Doctora Olga Casado. És un document clarificador del que són les realitats penitenciàries nostrades.
És evident que cap de les modalitats contempla els 15 dies com a període màxim. I per a justificar-ho, els compareixents representants dels principals sindicats de funcionaris de presons argumenten que el principi de les Regles Mandela només s’hauria d’aplicar a l’aïllament entès com a sanció per un comportament que contravé el reglament. No es consideren la resta de modalitats que contempla el primer grau com a mesures d’aïllament.
Aquest argument s’esfondra ràpidament. El psiquiatra Pau Pérez sosté en seu parlamentària que la diferència entre hores de pati o entre una activitat i una altra no modifica, a grans trets, les conseqüències psicològiques que pot patir la persona presa. Ho corrobora la Coordinadora Catalana per la Prevenció de la Tortura. Entre dues i sis hores de pati, dues o quatre hores d’activitat, o entre 22 hores, 18 o 16 a una cel·la sol/a no suposen una diferència substancial per a la salut mental.
I aquesta no és l’única contradicció severa amb la garantia de drets fonamentals. La mateixa magistrada Bona exposa que els DERT són, paradoxalment, aquells espais on és més senzilla la vulneració de drets de les persones internes. Raons d’opacitat, manca de càmeres, registres constants, ús de la força per part dels funcionaris i dificultat del pres/a de denunciar-ho. Exposa la distància entre el reglament penitenciari i la realitat a les presons, i alerta de la poca capacitat que tenen els jutjats de vigilància penitenciària de fiscalitzar la quotidianitat de la privació de llibertat i, especialment, de l’aïllament.
Circuit tancat: salut mental
El principi de les Regles Mandela, que assenyala l’aïllament més enllà dels 15 dies com una pràctica cruel, inhumana i degradant, es basa en la tesi que és una pràctica que despersonalitza, que pot fomentar quadres d’angoixa, depressió, d’agressivitat i, fins i tot, de paranoia. Els dos metges que han comparegut al Grup de Treball ho han deixat clar. Els quadres es repeteixen persona rere persona i els efectes poden sorgir temps després d’haver patit l’aïllament.
No obstant això i malgrat la clarividència amb què Pérez exposa que no hi ha diferència substancial entre l’aïllament com a sanció i el primer grau, per la legislació penitenciària el primer grau s’entén com a tractament perquè hi ha Programes Individualitzats de Tractament. Però la realitat sempre supera la ficció. No hi ha recursos suficients per a tots els DERT catalans, no hi ha prou psicòlogues ni educadores. Ho exposen al grup de treball la Coordinadora Catalana per la prevenció de la Tortura i la Magistrada Remei Bona, fartes de veure DERT sense intervenció.
Però encara hi ha més. La manca de recursos a les presons fa que moltes de les persones que acaben en règim d’aïllament tinguin quadres de salut mental que requereixen de tractament psiquiàtric. I com que la majoria de trastorns no es detecten perquè els exàmens psicològics previs a l’entrada a presó no tenen en compte, per exemple, un dels quadres més freqüents – sobretot entre les dones recluses - com el Trastorn Límit de Personalitat (TLP), la majoria de casos que haurien de ser tractats com a temes de salut mental s’aborden des d’una lògica disciplinària.
Paradoxa. Una pràctica que fomenta quadres psicològics inestables és el principal destí de les persones amb més problemes de salut mental. Un circuit tancat que torna a contradir la tesi de l’aïllament com a tractament per a la reinserció social: l’aïllament genera conflicte, no el desactiva.
I tant la Magistrada Remei Bona com la Presidenta de la Secció de Dret Penitenciari de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona coincideixen en exposar que la majoria de persones que comencen la condemna amb primer grau, l’acaben en aquesta mateixa classificació. I la raó és evident: el cicle del conflicte i de la violència es multiplica exponencialment en situació d’aïllament.
Canviem l’enfoc, canviem el debat
L’evident fracàs de l’aïllament com a tractament ens pot portar a enfocar el debat des d’una perspectiva fatalista que es pregunti què es fa amb aquelles persones preses altament perilloses, i que no s’adapten als règims de segon i tercer grau previstos per a la població reclusa general.
A aquest argument, ja exposat al grup de treball i amb un rerefons evident de “no hi ha alternatives”, cal contraposar-hi la idea que les mancances del sistema penitenciari no poden justificar la utilització de mètodes que, tal com s’apliquen, són considerats cruels, inhumans i degradants per la legislació internacional en matèria de drets humans.
És urgent abordar el debat que fa anys que sobrevola el sistema penitenciari a Catalunya. No s’està treballant en clau de desenvolupar un model integral basat en les solucions penals alternatives que rebaixin el nombre de persones preses. No s’està assumint com a horitzó un model de justícia restaurativa que (re)enfoqui la gestió col·lectiva del delicte. No es projecten models basats en la reparació del dany. Hi ha massa càstig en un model que es descriu a sí mateix en lògica de reinserció.
El debat pren aleshores uns altres matisos. És evident que el conflicte no és si l’aïllament és vàlid com a tractament o no ho és. Una pràctica que s’evidencia com a vulneradora de drets no pot ser considerada un tractament. El debat és com superem aspectes caducs i propis de models punitius per pensar en paràmetres de justícia restaurativa.
Que caiguin els murs de totes les presons se sent de fons. Però la realitat és obstinadament complexa i la qüestió té moltíssims punts de fuga. De moment, i sense gaires solucions, l’evidència sovint oblidada és que les preses són persones amb drets fonamentals i que és intolerable la seva vulneració constant. Des de l’aïllament fins a la negativa del dret a sufragi.
En el tema que avui ens ocupa és la clarividència que l’aïllament no pot ser un tractament. De moment, i com a solució de mínims, que s’acompleixin les Regles Mandela i que cap sanció d’aïllament pugui sobrepassar els 15 dies.
Possibilisme contradictori. L’evidència d’una societat que viu a ulls clucs de la realitat penitenciària. I acabar d’escriure aquestes línies amb aquella sensació a l’estómac que d’aquí a uns anys mirarem enrere i ens en farem creus del que hem estat capaces de tolerar darrere els murs de les presons.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
