Hem sentit a parlar de llistes, eleccions i objectius per l'any que és a punt d'arribar. Majoritàriament el debat s'ha desenvolupat especialment des de dues òptiques: llista única sí o no i més darrerament la influència de Podemos en tot aquest afer. És pertinent, doncs, fer aportacions que puguin complementar els debats ja establerts. Ho provarem.
Des d'una perspectiva d'esmena global a l'status quo econòmic i polític, les eleccions a Catalunya que segurament hi haurà el 2015 s'haurien d'afrontar amb un triple objectiu: primer, enfortir la ruptura amb l'Estat, seguint el clam democràtic que hi ha hagut en els carrers de Catalunya en els últims anys; segon, obrir un procés constituent efectiu no tutelat per instàncies econòmiques internacionals que ens condueixi cap a la independència política; tercer, assentar els condicionants socials i polítics perquè aquest procés sigui conduït de forma democràtica per la majoria social del nostre poble, per les classes populars, és a dir, aquell agent que avui es coneix més popularment com “els de baix”. Un repte apassionant en una finestra d'oportunitat única al Sud de l'Europa de la Troika.
La fórmula. Més enllà de la necessitat d'articular la lluita al carrer que és on s'han llaurat les victòries en l'últim cicle polític (2010-2014), davant d'uns comicis que els hem de fer únics en el context que ens trobem, sóc del parer que la millor fórmula és la de 2 llistes en el camp independentista. Cap d'elles protagonitzades pels partits polítics, però sí amb el seu suport. Una que es disposi a obtenir més de 60 diputats a partir d'allò que s'ha anomenat independentisme transversal amb un deix socialdemòcrata i amb el suport del catalanisme de l'espai tradicional del PSC i CiU (el que en quedarà) i Esquerra. Una altra, que aspiri a ser la segona candidatura amb més vots i que agrupi l'esquerra de ruptura, constituent des de sectors diversos, moviments socials, i que tingui el suport de la CUP, EUiA, Procés Constituent i alguns de l'esfera d'ICV.
D'aquesta manera, penso, aconseguiríem falcar el procés de ruptura amb l'Estat tal i com ens ha demanat una àmplia majoria de gent al carrer i posaríem alhora un pèndol clar cap a la necessitat de fer un procés obert, constituent, que generés també una alternativa política a l'Oest de la Mediterrània. Ara bé, aquesta fórmula és complicada que aparegui en les properes setmanes si fem cas de l'actualitat informativa (potser la solució de tres llistes a circumscripció de Barcelona i dues a la resta seria una opció de consens). Tanmateix, sí que és a les nostres mans poder articular una de les dues llistes, la de la inequívoca defensa de les classes populars i un procés de ruptura. I en aquest sentit, la proposta feta des de la Crida Constituent sembla un bon punt de partida. I més si tenim en compte que, d'una banda, agafant les últimes enquestes, més enllà de CiU i Esquerra entre la resta d'opcions hi ha partit i, de l'altra, que aquest escenari portaria Podemos a prendre una posició més clara sobre com afronten l'embat polític català esdevenint quelcom més que una branca “regional” d'una opció política estatal.
L'oportunitat. I totes aquestes anades i vingudes amb l'objectiu d'articular un procés constituent que institucionalitzi des de baix, més enllà de les organitzacions, un espai de decisió i de creació d'un subjecte polític amb rang d'Estat. Una República que sigui contrapoder a la dinàmica neoliberal de traspassar tot poder i espai de decisió a l'esfera privada mentre s'aniquila allò públic, la decisió col·lectiva. Un actor que col·labori en la resolució dels condicionants estructurals que ens porten a la misèria, violències i desequilibris avui en dia i que, per suposat, incorpori molta gent que encara dubta, amb raons convincents, al camí cap a la independència. Tenim la capacitat de fer aquest debat. D'enllestir-lo. Tenim quasi 2 milions de persones que ja han donat el seu SÍ i ara ens cal acabar de socialitzar l'oportunitat per fer que aquest sigui un pas real com a Islàndia, efectiu com a Llatinoamèrica, reconegut com a Escòcia.
La feblesa. L'oportunitat d'obrir aquest procés constituent, que també pot produir-se a altres indrets de l'Estat amb l'ascens de Bildu o Podemos, és alhora també un perill per tota la tasca que des dels 90 han anat articulant els moviments socials. I és que la institucionalització ràpida d'algunes persones i col·lectius està començant a portar el risc de repetir allò que tant critiquem a bona part dels actors dels 70, acceptar l'amnèsia i, sobretot, cooptar tota la ruptura que venia i vivia al carrer. Aprenguem dels errors i busquem la manera que aquesta feblesa deixi de ser-ho en aquests processos que avui en dia són ja irrenunciables. El mecanisme passa, sens dubte, per mantenir la força al carrer, produir el canvi i llavors, institucionalitzar-lo. Mai al revés. Com ens diu Josep Fontana parlant de la Transacció: “El carrer ja no importava, importava la política parlamentària. I ho van engegar tot a rodar. Es va matar des de dalt.” Que la història no es repeteixi.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
