En els últims dies, les guerres i els maltractaments, els crims i els conflictes, han consumat la seva colonització d'aquest altre camp de batalla que ja no podem esquivar: la videosfera. Incapacitats per evitar-los, la seva omnipresència ha acabat per convertir-nos en testimonis obligats d'una deriva en la qual la violència ja no només necessita difondre's; exigeix, a més, imposar-se. No ens remet a un esclat extraordinari; descriu un acte quotidià.
El mateix en els telenotícies que a la xarxa, en tertúlies i en tot el que disposi d'una pantalla des de la qual inocular-nos el seu missatge. Així les decapitacions de l'Estat Islàmic o les execucions del narcotràfic (l'artilleria videogràfica ens fa sospitar d'una complicitat professional). Així les pallisses entre adolescents o un bombardeig, cremar un captaire o delectar-se en una violació...
Als protagonistes –en aquest cas els victimaris– ja no només en tenen prou amb utilitzar les noves tecnologies. Senten la irrefrenable necessitat d'aparèixer en elles. Ja no en tenen prou amb produir, ara també necessiten figurar.
Mitjançant aquesta obsessiva performance, matar o abusar, violar o extorsionar deixen de ser actes clandestins per monopolitzar el primer pla de la visibilitat.
La banalitat del mal –que va inquietar Hanna Arendt–, i la transparència del mal –que va fascinar a Jean Baudrillard–, han donat pas a un tercer capítol en aquesta escalada: aquell que refereix l'exhibicionisme del mal.
Un exhibicionisme que, per cert, no s'ha d'entendre com a mera postproducció, sinó com una peça imprescindible sense la qual els efectes buscats –d'horror o de fascinació– no estarien aconseguits del tot.
Es dóna, per altra banda, la curiosa paradoxa que, mentre els homes més buscats actuen des de l'exhibició, els governs i autoritats dedicats a buscar i capturar operen en la major opacitat. Avui tots sabem què fan els dolents, els detalls dels seus arguments, la seqüència mil·limètrica de les seves conductes. Però desconeixem el que fan les forces de l'ordre. Què passa a Guantánamo? Per què no vam veure la imatge del Bin Laden capturat? Per què, segons les nostres fílies, mirem cap a una altra banda quan són els “nostres” els que violen els drets humans sota qualsevol ideologia o, per dir-ho amb la paraula d'ordre, sota qualsevol “Marca Política”?
Qüestió de tàctica? Una estratègia per treballar contra el mal des de les seves mateixes tenebres? Permetin-me l'escepticisme. El que té un món hipervisualitzat és que, excepte per imperatius de la hipocresia, no és possible fer “la vista grossa”.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
