Quasi tothom dóna per fet que a la segona volta de les eleccions presidencials franceses de diumenge vinent el financer Macron guanyarà la neofeixista Le Pen, igual com donaven per fet que Hillary Clinton s’imposaria a Donald Trump i el seny al referèndum anglès del Brèxit. Cada dia que passa es disparen noves alarmes sobre les possibilitats de Marine Le Pen, si la unió sagrada del “front republicà”, tots contra ella, deixa d’actuar per cansament i l’abstenció arriba al 30%. Per cansament i per alguns motius més. La globalització no ha provocat només la crisi econòmica de les retallades, l’atur i la corrupció. Ha avariat la confiança en la versió del sistema democràtic que ha regit els últims temps. El centre-dreta patrimonial s’ha vist desacreditat amb insistència, els socialistes s’han volatilitzat per mèrits propis.
El jove Emmanuel Macron és un producte improvisat de l’alta costura financera, la seva gestió com a ministre d’Economia del 2014 al 2016 va ser un fracàs. No ha estat mai elegit a les urnes per a cap dels seus càrrecs, no queda clar ni el seu programa ni qui finança la seva candidatura.
Per accedir a la segona volta electoral ha comptat amb el descontentament general que ha castigat els candidats que representaven l’habitual alternança al poder entre centristes i socialistes, el bipartidisme que ha governat fins ara sense els canvis promesos, mentre la situació de la majoria es degradava. Emmanuel Macron, igual com Hillary Clinton als Estats Units, representa l’establishment, l’autopista neoliberal, la política degenerativa de més del mateix, davant d’un electorat afamat de canvi polític amb molts motius per estar-ho.
El Brèxit podria ser una minúcia comparat amb l’impacte del Frèxit propugnat pel discurs antisistema, antiglobalització, antieuropeu, ultranacionalista i xenòfob de Marine Le Pen, convertida en l’única candidata del canvi desitjat per una part important de la societat partidària del “dégagisme”: fem fora els camàndules de sempre, no ens representen.
La “lepenització dels esperits” ve de lluny. Des de la Revolució del 1789 --des de sempre-- França ha estat dividida en dues meitats ideològiques. La dreta hi manté una tradició arreladíssima, un nacionalisme esmaltat d’episodis ressonants: l’antisemitisme precoç i manipulat de l’afer Dreyfus (l’antisemitisme va esclatar a França trenta anys abans que a Alemanya), el nacionalisme feixistitzant de l’Action Française de Charles Maurras, el col.laboracionisme amb l’ocupant alemany del govern de Vichy (Petain va ser elegit president pel Parlament francès) i avui l’auge del Front National.
França és el segon país més poblat d’Europa occidental (66,3 milions d’habitants), només per darrere de l’Alemanya reunificada (81,2 milions). Es tracta d’un país central, el veí immediat de Catalunya i el seu primer mercat exterior, amb diferència sobre el següent. Una part del territori català es troba a França des del Tractat dels Pirineus del 1659.
La meitat d’esquerres del país no votarà Le Pen diumenge vinent. N’hi haurà prou amb que no votin per fer-la guanyar.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
