Micromasclismes

A finals de juliol o primers d’agost del 2016 vam tenir notícia que cinc homes, autoanomenats “La manada” i amb un grup de whatsapp on enunciaven les barbaritats que pensaven perpetrar contra les dones a les festes de San Fermín, van ser detinguts, acusats d’haver violat tots cinc una noia de dinou anys. Això no és un micromasclisme, òbviament. Això és violència de gènere i a més un delicte.

Ara, l’advocat de la manada diu que no va haver-hi violació, sinó que va ser sexe consentit, malgrat el testimoniatge contrari de la noia, malgrat els vídeos que van gravar ells mateixos, malgrat els fàrmacs hipnòtics molt potents usats en les violacions que els van trobar al damunt, malgrat els comentaris que havien deixat ells mateixos a les xarxes, malgrat l’estat de xoc en què uns testimonis van trobar la noia, malgrat les lesions a la zona vaginal que van diagnosticar-li a l’hospital... En tot cas, l’advocat pensa que els seus defensats són innocents. Sentint-lo no puc deixar de pensar què deu passar per una ment masculina per imaginar que el somni lúbric d’una dona és fer-s’ho amb cinc paios en una porteria i fer-s’ho amb tal violència que acaba totalment desorientada i necessita ser atesa en un hospital.

Les declaracions de l’advocat constitueixen, segons els diccionaris,  un exemple de micromasclisme, tot i que, a mi, em semblen una mostra flagrant de macromasclime o de masclisme, ras i curt.

Però que són els micromasclismes? Segons la viquipèdia són els masclismes normalitzats socialment, O sigui, són masclismes que estan tan incorporats a la vida de cada dia (actitud, comportaments, comentaris verbals) que ja no els percebem com a masclismes però ho són i contribueixen a la dominació dels homes sobre les dones. El pitjor dels micromasclimes és que, estan tan encastats en el nostre entorn, formen part d’una manera tan “natural” del nostre paisatge que resulten molt difícils de denunciar.

Un altre exemple: aquest estiu els veïns d’un bloc de pisos van avisar la policia que en un dels pisos semblava que hi havia una noia retinguda, que semblava que estava sent violada. Quan la policia hi va arribar, van haver de trucar moltes vegades a la porta perquè, finalment, aquesta s’obrís només una mica i en sortís la noia. Quan li van preguntar què passava, la noia va fer un gest subtil per indicar que darrere la porta hi havia algú més. Quan van badar-la, van trobar-hi a darrere cinc homes, dels quals un sembla ser que era la parella de la noia i que va ser acusat de violació per ella mateixa. L’endemà, la noia va retirar l’acusació i va dir que s’ho havia inventat tot.

Algun home m’ha fet notar, després de veure aquest cas, que les dones de vegades denuncien en fals.

De debò s’imaginen aquest homes que uns veïns avisen la policia sense estar molt segurs del que està passant? De debò creuen que la dona obre ella sola la porta, esporuguida pel qui hi ha al darrere, sense que li hagi passat alguna cosa greu? De debò són incapaços d’entendre que el més probable és que la dona hagi retirat l’acusació per culpa d’amenaces?

Segons la Fiscalia General de l’Estat, només són falses el 0,01 de les denúncies que posen les dones per violència de gènere. Per tant, si el primer pensament que té un home davant d’una situació com la descrita és que la noia ha mentit, els seus prejudicis masculins li estan jugant una mala passada i ens trobem davant d’un micromasclisme.

Els micromasclimes són el que no ens permet avançar cap a la igualtat real dones-homes. I només si tots i totes som conscients d’aquests prejudicis i comportaments automatitzats i els combatem activament, si pensem dues vegades abans de jutjar una dona o aprenem a posar-nos a la pell de l’altre, per exemple, de les dones que tornen soles a casa de matinada i que senten por o de les víctimes d’abusos, podrem avançar cap a la igualtat.