Brett Bailey és un artista reconegut i un antiracista militant. Nascut a Sud-àfrica, 1967, coneix de primera mà el que va ser l'Apartheid (i el que queda d'ell). Brett Bailey, a més, és blanc. Si apunto el detall “ètnic” és perquè té alguna importància en la polèmica desencadenada per una obra seva a Londres, que ha estat ventilada recentment en gairebé tots els mitjans.
L'obra es titula Exhibit B i és una performance col·lectiva que ha passat amb èxit per diversos festivals en una dotzena de ciutats. Exhibit B s'inspira en els zoològics humans de l'època colonial i consisteix en l'exhibició d'una sèrie de persones de raça negra en situacions de submissió o dominació.
¿L'objectiu? La posada en evidència d'un racisme que persisteix i que segueix utilitzant -el mateix a les cues d'immigració que en les de l'atur- mecanismes semblants als de l'època colonial o l'Apartheid. El resultat? Una protesta encrespada contra el Barbican, centre cultural que va produir l'obra antiracista, acusat ara... de racisme!
I qui protesten? Per descomptat, no els crítics teatrals (que l'havien elogiat), sinó col·lectius antiracistes, la majoria d'origen africà, irritats davant aquesta exhibició de persones negres per part d'un director blanc. Els activistes reneguen, a més, de la coartada ideològica que justifica la representació i, així mateix, rebutgen que la repetició d'aquest zoològic sigui un vehicle efectiu de conscienciació.
Ja vam parlar aquí, fa un any, del debat generat a Berlín quan es va exposar un jueu amb intencions similars. Ara, a Londres, les conseqüències han estat més rotundes, si més no perquè, a causa de les protestes, els organitzadors han desistit d'inaugurar l'obra. La discussió dóna per a molt, entre altres coses pel que fa a la llibertat d'expressió i fins on és possible arribar des d'ella.
Tampoc és la primera vegada que l'art contemporani recorre a éssers humans vius en una exposició. Bé amb l'objectiu de remarcar un estat d'explotació, dolor o prostitució; bé amb la intenció d'oferir-los un altaveu que no disposen; bé amb el propòsit de remoure la nostra indiferència. El cas és que tot això forma part, val remarcar-ho, d'una mutació problemàtica del Ready Made de Marcel Duchamp. Només que ara, en lloc d'objectes, són els mateixos subjectes els que són reciclats en museus o centres culturals.
Però el que resulta interessant, a l'efecte d'aquest article, no és el que tot això significa en termes de mètode artístic o en els límits de llibertat que aconsegueix tibar, sinó el fet que la polèmica provingui d'aquells que aquesta obra es proposava redimir.
“No me defiendas, compadre”, semblen dir aplicant l'irònic proverbi mexicà, i deixant clar que el racisme, com el camí de l'infern, també pot estar poblat de les millors intencions. (Hi ha, fins i tot, racisme d'esquerres).
És, en aquest punt, on moltes disquisicions s'enfonsen, a la mateixa velocitat que el que és obvi emergeix per demostrar-nos que, excepte en els estereotips d'acadèmics o paladins de l'art relacional (juro que faig servir l'expressió per imperatius del guió), els “altres”, els “subjectes subalterns” o els “sotmesos”, són tan diferents entre si com aquells que els enquadren en les seves presumpcions.
Fa algun temps, sens dubte fart d'aquestes i altres teories, l'escriptor nigerià Wole Soyinka, premi Nobel de literatura el 1986, es va desmarcar de la negritud liquada pel multiculturalisme i va optar pel terme “tigritud”. Un tigre, venia a dir Soyinka, no es dedica a anar pel món ocupat en autodefinir-se. Simplement, actua com a tal: espera, salta, et devora, i és llavors quan t'assabentes del que és un tigre. T'assabentes tard, això sí.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
