Una de les discussions d’aquests darrers dies en l’àmbit del sobiranisme és l’estatus que hauria de tenir la llengua castellana en una futura Catalunya independent. Hi ha grups que advoquen perquè sigui oficial amb el català. N’hi ha d’altres que opinen que el català sigui l’única llengua oficial amb independència de la defensa dels drets lingüístics individuals de cada ciutadà. Els polítics i la sociolingüística no són gaire amics. Els primers expressen desigs i no tenen por d’utilitzar la llengua com a reclam electoral. Els segons són professionals i treballen sobre dades. I el que saben molt bé és que no hi ha decret ni llei que capgiri cap situació lingüística malmesa a curt termini. I a mitjà, només si la consciència lingüística de la poblacio és prou ferma. A Andorra, amb el català com a única llengua oficial, la situació lingüística d’aquesta llengua està entrant de manera imparable en la minorització (que és la fase prèvia a la desaparició en un termini més o menys llarg, però previsible) La mateixa administració andorrana reconeix que per als immigrants, la primera llengua de relació preferida després de la seva és el castellà, no pas el català. No n’hi ha prou, doncs, amb la independència. El que cal és la voluntat popular de no perdre la llengua. Irlanda aviat arribarà al segle d’indepedència i la seva llengua, tot i l’oficialitat, no és vehicle viu de comunicació ni de referència a cap nivell –si no és molt minoritari i tradicional- i viu una agonia llarga i malencònica.
A Catalunya, doncs, el català es normalitzarà no pas perquè sigui la llengua oficial (que hi ajudarà) sinó perquè la gent voldrà. I aquí és on volia anar com a segona reflexió: Avui en dia la meitat dels catalans tenen com a llengua materna el castellà. El castellà, per les raons històriques prou conegudes –i que, no cal dir-ho, no es refereixen al franquisme, només- és una llengua arrelada a Catalunya secularment. El que no es pot fer –tal com fan personalitats independentistes- és posar-la al mateix sac que l’altre centenar de llengües que es parlen a Catalunya. Com si el castellà fos igual que el tagal, l’àrab, el punjabí, etc. Això no és així. El castellà és especial a casa nostra. I continuarà sent-ho. Encara que sigui transitòriament, ha d’haver-hi una oferta especial i de grup –no pas individual- per a tots els catalans castellanoparlants. No sé si això s’ha de traduir en un estatus de cooficialitat. O si s’ha de fer mitjançant una llei que reconegui aquesta especificitat. Però el que està clar és que tots els catalans s’han de sentir còmodes dins el nou marc legal que obrirà la independència. I especialment els castellanoparlants (els quals, amb el seu vot, tindran la clau d’aquesta independència, d’altra banda). I el que encara ha d’estar més clar és que el català, ara i en el futur, es salvarà per l’actitud dels catalans cap a la pròpia llengua, no pas gastant energies per pensar com podem rebaixar l’estatus de l’altra. És una actitud revengista molt poc eficient. Molt més quan, tal com acabo de dir, un bon tant per cent de catalans catalanoparlants encara tenen molt de camí a fer en relació a l’enfortiment de la pròpia l’actitud respecte a la seva llengua. Amb independència o sense.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
