Per amor a l'art ja no es treballa

Per amor a l'art ja no es treballa. Aquest sembla el leitmotiv de les companyies teatrals catalanes, les independents, les petites, les poc o gens subvencionades. Però que vol dir ser independent? I petit? El cert és que el teatre català viu un moment lluminós al voltant de la creació de companyies multitask. Aparentment ha passat l'època dels grans actors que feien tots els papers de l'Auca i dels grans directors que dirigien pràcticament tots els muntatges, des dels 90 fins a l'actualitat.

Des de fa uns anys (no masses) els artistes, creadors, actors, dramaturgs, productors... han entès que les lògiques de la crisi econòmica (i del capitalisme) obliguen a ser homes i dones orquestra: actrius que fan de productores, directors que fan de community manager, dramaturgues que fan de tècnic de so i un llarg etcètera. Així es redueixen els costos de l'especialització alhora que s'abraça la dita de “el saber no ocupa lloc” (sic).

Això no obstant, i tot i fer mans i mànigues, sovint les companyies es troben amb la crua realitat: els números no surten. I per allò de “juntes som més fortes” decideixen muntar El Col·lectiu: una agrupació de més de 50 companyies que té per objectiu aconseguir mesures laborals dignes per les persones que treballen al voltant del fet escènic.

La majoria de les companyies que conformen El Col·lectiu treballen en un entorn de precarietat vergonyosa sobretot perquè els ingressos de l'explotació venen d'acord amb la taquilla.

Anar a taquilla

“Anar a taquilla” implica que el teatre no “contracta” a la companyia que representarà el seu espectacle, sinó que en funció del públic assistent i la recaptació que produeixin es partirà els beneficis amb la companyia visitant. Les sales públiques, com el Lliure o el Teatre Nacional, en general no apliquen el sistema de taquilla però sí que s'aplica en la majoria de sales privades -tot i que moltes també reben subvenció pública- de manera sistemàtica i sense garanties.

El fet de la taquilla obliga a convertir la feina teatral en un producte regit per les lògiques del capitalisme ferotge: cobres pel que produeixes. “Make yourself”. D'aquesta manera, quan una companyia entra a un teatre a fer una explotació de la seva creació, és a dir, fer passis del seu muntatge no té garantit un sou ni uns mínims econòmics que sustentin la seva vida laboral, familiar i personal.

Així, des d'aquest mes de juliol, conscients i cansats d'una situació “a totes llums” insostenible i alhora desconeguda pel públic, els membres del Col·lectiu han decidit exigir als teatres una recaptació de taquilla del 70/30. 70% per ells, 30% per la sala. Fins ara era de 60/40. La idea és que això només sigui un petit pas per aconseguir la contractació i el pagament de catxets dignes i alhora una crida per visibilitzar la problemàtica.

Els efectes de la precarització teatral

El cas és que la multitasca, la pluriocupació i les vicissituds econòmiques a què es veuen sotmeses les companyies obliga a plantejar que sense uns sous mínims l'entorn artístic se'n ressenteix, i molt. Sense previsió econòmica una companyia, no té possibilitats de futur ni de disseny de noves propostes. I això planteja un escenari on la professionalitat no hi té cabuda, on només hi haurà lloc per muntatges amateurs. Si no podem garantir els sous dels nostres artistes tampoc podrem garantir la seva professionalitat.

D'altra banda, la precarietat cultural és un fet que ens afecta a tots i totes, no és subsidiari d'actors, actrius o directors i directores. La crisi econòmica deriva en una crisi cultural i la taquilla és una maquinària perfecte per expulsar un tipus de discurs crític, artístic i ideològic del nostre teatre.

Només podran fer teatre els privilegiats econòmics, els que poden treballar sense cobrar. Això vehicula una hegemonia de classe darrera d'aquesta situació de desequilibri, que fomenta que dins la piràmide social siguin només uns pocs els que puguin acceptar un sistema de taquillatge. Així s'entra en una espiral on les persones que es poden dedicar als oficis artístics són aquelles que tenen les necessitats bàsiques cobertes. Les que poden treballar per amor a l'art no necessiten treballar.

Davant la realitat de la precarització, el discurs de les sales per justificar la taquilla és parlar d'oportunitats per visibilitzar la feina. Visibilitzar amb l'esperança que et contractin, que et vegin perquè et vulguin. Aquesta juguesca emocional normalment és infructuosa i el que fa és destruir la possibilitat de tenir un teixit teatral professional, independent, arriscat i crític. Els oficis culturals també tenen un preu i no es fan només “per amor a l'art”. Pel bé de totes i de tots.