“Ser notícia” en el món cultural, deia Juan Goytisolo, pot resultar “un fet d'actualitat efímera o bé de modernitat atemporal on les obres estan destinades a perdurar” La notícia seria el poema, estaria en el poema. La notícia no era el quart centenari de la mort de Miguel de Cervantes, la notícia era a “Don Quijote de la Mancha”, era en el que succeïa dins el llibre de Cervantes. El fet cultural destinat a sobreviure a les efemèrides. La notícia cultural persitent.
Llàstima que en l'era del clickbait, els mediapartners, la precarietat del sector i el multitasking pocs periodistes busquin la notícia en la cultura “per se”. Roda de premsa a les 10 del matí, un dimecres. Nota de premsa que una agència de comunicació envia a un editor d'un mitjà qualsevol. “Passa't a veure què diuen”. El periodista hi va, però no es queda tota la roda. No hi ha temps i possiblement hi haurà mil notícies més importants que la darrera estrena d'una companyia de teatre que molt precàriament intenta subsistir.
La peça està incompleta, poc anàlisi, errors gramaticals, errors en els noms dels artistes, errors en els dies de funcions. Es publica. Sense comprovar les fonts, sense aprofundir en el context. Sense que ningú se n'adoni. Ni el lector, ni el periodista ni l'editor.
Durant el centenari de la mort d'Oscar Wilde, en una entrevista per un mitjà mexicà, un periodista li va demanar a Jose Emilio Pacheco què recordava del seu tracte amb Oscar Wilde. Pacheco davant l'absurditat de la pregunta, ja que s'estaven commemorant el cent anys de la mort del poeta, va començar a fer una llarguíssima digressió sobre la seva amistat amb Wilde: que si quan es van veure a París van visitar junts la gran Exposició Universal on Wilde es va interessar moltíssim pel pavelló de Mèxic, que sí que tenien grans converses... i un llarg etcètera d'anècdotes inventades. L'entrevista va sortir així mateix, sense cap edició, i no va ser precisament un acte de periodisme literari, sinó la velocitat i la falta de rigor del periodista però també del seu editor.
Que la crisi del periodisme és un fet conegut i notori no és cap secret, però que reverteixi en la cultura i per tant en el periodisme cultural sí que és quelcom que ens hauríem de fer mirar.
La tecnologia i Internet han posat en alerta el paper i les velles formes del periodisme obrint un escenari (de bones a primeres) molt més democràtic en les temàtiques i les veus. Internet ha estat el protagonista de la segona gran revolució en la democràcia comunicativa, després de la invenció de la impremta i per tant del llibre.
Ja ho deia Victor Hugo al “Geperut de Notre Damm”, on hi dedicava tot un capítol a parlar de les possibilitats que obria el llibre. Aquest es convertia en un element personal i íntim per arribar al coneixement allunyat de les parets col·lectives de les esglésies i dels sermons alliçonadors amb històries interpretades i sota llegides pel poder eclesiàstic.
Internet, en la seva concepció d'eina democràtica, ha estat en bona part la víctima i el botxí de la fi del rigor periodístic. La gratuïtat i la immediatesa han convertit als mitjans digitals, i especialment les seves seccions de cultura, en contenidors de soft news i titulars enganyosos que arrosseguen al click intuïtiu i morbós.
Així, la suposada llibertat d'acció, lectura, gaudi i interpretació que oferia el llibre, es veu en l'era digital truncada per l'algoritme. Facebook escull les notícies que pensa que tu vols llegir, tu fas click, el mitjà suma lectors i com més lectors (o gent que obre la notícia, llegir ja és un altre tema) més alt és el cost monetari de la publicitat: els adds i els molestos banners o fins i tot aquells anuncis de 30 segons tan empipadors.
La cultura que va donar lloc al periodisme -grans escriptors i crítics com Dickens van publicar als primers diaris existents- torna per la porta del darrera. Cultura entesa com a societat i espectacle, on la faràndula i la yellow press es barregen amb notícies inversemblants de titulars cridaners disposats a què “piquis”, a què facis click.
El clickbait (pescaclics) abandona la tesi que el lector ha de ser un ens exigent i amb ganes d'estar informat. El menysté. El lector per la premsa digital és un curiós disposat a passar-se l'estona mirant gatets o fent safareig sobre la darrera separació de Hollywood.
La publicitat i la immediatesa condicionen la professionalitat i la tria de les temàtiques, condemnant a la precarietat econòmica als redactors i a la precarietat cultural als lectors.
Si la cultura ha de ser una arma transformadora, una guerrilla des d'on practicar canvis de paradigma cal que se li atorgui el valor d'àgora, d'espai de debat i d'intercanvi.
Fa 80 anys Harold Ross director del The New Yorker va inventar el concepte “literature of fact”. Res es publicava si no havia passat un control rigorós (fact check) sobre les fonts, els fets, les dates... Els textos eren editats i corregits fins al més mínim detall. El lector rebia uns materials periodístics contrastats on l'engany o la manipulació no hi tenien cabuda, o almenys aquesta era la intenció.
El fracàs dels mitjans gratuïts en termes periodístics està donant lloc a què un seguit de publicacions reivindiquin el paper i altres maneres de subsistència basades en estructures cooperatives, on els socis i subscriptors ocupen un lloc cabdal. El paper i la impremta com a eina per a ser curosos. La bellesa del tacte i els temps de reflexió, d'anàlisi, de pensament i de correcció. La importància del lector com a ésser amb consciència crítica.
El periodisme és de qui el paga. Caldrà per tant que reflexionem sobre el preu de la feina i sobre l'economia del periodisme. Si volem ser lectors i periodistes respectats haurem d'entendre que economitzar en periodisme potser és acceptar la manipulació dels poders fàctics que operen sota la publicitat. L'objectivitat informativa i la tria temàtica en cultura no poden venir condicionades per mediapartners que són bancs, marques alcohòliques o institucions públiques.
La cultura, com els versos i l’esperit de Don Quijote hauria de ser lliure. Lliure per perviure.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
