Molt s’ha parlat en els darrers mesos sobre la feminització de la política, sovint reduint el debat a una qüestió de quotes, a la paritat com a objectiu finalista o a una reivindicació d’una manera de fer que les dones suposadament tenim pel simple fet de ser dones. Tanmateix, no s’ha parlat tant de la importància de col·locar el feminisme en el centre del tauler polític, pel que fa tant a les maneres de fer política com a les polítiques a fer o, dit d’una altra manera, de com construir una política veritablement feminista.
Durant dècades, i de manera particularment fructífera en els darrers deu anys, l’Economia Feminista ha vingut realitzant, primer en l’àmbit de l’acadèmia i després en el sí dels moviments socials, una triple esmena a la mirada de la ciència i la política econòmica convencionals. En primer lloc, ha qüestionat la pertinença de centrar l’anàlisi econòmica en l’àmbit mercantil o considerat productiu; en segon lloc, ha reivindicat la importància de l’àmbit del treball no remunerat realitzat a les llars i les comunitats principalment per dones, no només per al funcionament del sistema econòmic sinó també per a la provisió de benestar i per al sosteniment de la vida; en tercer lloc, enfront dels models econòmics imperants que assumeixen l’individu autosuficient i autònom com el subjecte tipus de la vida socioeconòmica contemporània, defensa la vulnerabilitat i la (inter)dependència com aspectes fonamentals de l’experiència humana i no com desviacions d’una norma on les persones estan sempre, com per art de màgia, vestides, alimentades, saludables, disposades a ser productives, educades i cuidades. El que habitualment s’anomena situacions de dependència no són estats excepcionals en la trajectòria vital de les persones, sinó que caracteritzen nombrosos moments de les nostres existències i de la nostra vida quotidiana en comú.
De la crítica que des de l’Economia Feminista es realitza als axiomes de la política econòmica ortodoxa, i fins i tot sovint de l’heterodoxa, se’n deriven tres implicacions polítiques fonamentals. La primera és que treure la cura de la invisibilitat social, política i econòmica ha de ser una aposta estratègica del feminisme. El funcionament del sistema econòmic rep de manera sistemàtica un subsidi gratuït en forma de treball no remunerat majoritàriament femení que garanteix no només la reproducció social sinó també el funcionament de l’engranatge de l’economia capitalista: sense els fonaments invisibilitzats que constitueixen el treball de cura, l’edifici social i econòmic trontolla.
La segona implicació política resultant de les reflexions de l’Economia Feminista és la denúncia de les desigualtats socials que caracteritzen l’actual organització social de la cura. És a dir, la provisió de la cura és habitualment realitzada a costa dels drets i el benestar d’altres persones: quan la cura es realitza de manera no remunerada en l’àmbit familiar, la seva construcció social i cultural com a activitat pròpia de les dones té un impacte en la resta d’esferes de les nostres vides. Un impacte que es tradueix en situacions de desavantatge respecte als homes en el mercat laboral, en una negligència de la pròpia autocura, en un deteriorament de la salut quan la cura que proveïm és intensa i de llarga durada, en una menor capacitat de participar en les nostres comunitats, en un major aïllament social i en renúncies a projectes vitals propis.
La cura remunerada, al seu torn, també es caracteritza per l’existència de fortes desigualtats i per una greu precarització. A tall d’exemple, segons un estudi de l’Ajuntament de Barcelona sobre les condicions laborals de les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària, el 44,6% tenen un contracte temporal, el 76,1% un contracte a temps parcial i el 95,7% guanya un sou inferior a 9,47 € bruts per hora. El “mercat de la cura”, a més, compta amb una presència majoritària de dones, i particularment de dones d’origen migrant, el que significa que la precarietat laboral que el caracteritza no té només un component de gènere sinó també d’origen, i es veu intensificada per legislacions estatals com la Llei d’Estrangeria, la qual obliga les dones migrades a ocupar-se en nínxols econòmics que les condemnen a la pobresa i a l’exclusió social.
La tercera implicació política del posicionament de l’Economia Feminista implica promoure la corresponsabilització dels diferents actors socials, incloent-hi les administracions públiques, les comunitats, el sector privat mercantil, el sector privat sense ànim de lucre i l’economia social i solidària en la provisió d’una cura digna en el conjunt del cicle vital. Si defensem que la cura ha de ser valorada i visibilitzada i, alhora, que no es pot dur a terme a costa de la salut, l’autonomia o, entre d’altres, les condicions laborals d’altres persones, la responsabilitat vers la mateixa, així com els seus costos, ha de deixar de ser assumida de manera silenciosa per les dones en l’ombra de la llar i ha de ser posada en el centre de les prioritats socials, polítiques i econòmiques.
Portar endavant les propostes de l’Economia Feminista, tanmateix, comporta una transformació radical, no només de les polítiques públiques, sinó també del sistema econòmic. Posar la cura de la vida i la provisió de benestar en el centre entra en conflicte amb la priorització actual de criteris econòmics com l’eficiència, la competitivitat, la productivitat i el marge de benefici; passa també per generar jornades laborals, i al seu torn existències vitals, que permetin dedicar temps i energies a tenir cura de nosaltres mateixes i de les persones que ens envolten; passa, finalment, per acabar amb la penalització de la cura que les dones patim en el transcurs de les nostres existències i per la promoció de models i imaginaris en els que la cura sigui una activitat fonamental i desitjable per a tothom independentment del nostre sexe o la nostra identitat de gènere.
No són aquests canvis senzills ni segurament realitzables a curt termini, però de manera recent s’estan començant a fer passes en aquesta direcció. Un exemple d’aquests avenços és la presentació aquesta setmana a l’Ajuntament de Barcelona de la Mesura de Govern per una Democratització de la Cura, política municipal sense precedents i innovadora pel que fa a posar l’actual organització social de la cura a debat i començar a sotmetre-la a canvis democratitzadors. La mesura de Govern, co-liderada per la Regidoria de Feminismes i LGTBI i el Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària i Consum, polititza finalment la cura i la situa, en la seva globalitat i complexitat, i des d’una mirada clarament feminista, com un àmbit d’intervenció de la política pública amb l’objectiu de contribuir a transformar el paradigma econòmic imperant, així com la posició històrica que les dones hi hem tingut.
De l’acadèmia l’Economia Feminista va arribar al carrer i ara des del carrer entra finalment a l’acció institucional. Aquesta mesura de Govern constitueix una molt bona notícia pels efectes que busca tenir en les vides dels i les barcelonines, però sobretot perquè pot constituir un precedent inspirador d’accions similars de vocació feminista, des d’un àmbit polític tan central com és l’econòmic, no només a altres ajuntaments sinó també a altres nivells institucionals que compten amb majors competències per poder alterar l’organització social de la cura, particularment la Generalitat de Catalunya i l’Estat espanyol.
Vivim un temps en el qual sembla que la paraula “feminisme” es desprèn a poc a poc de l'estigma que l'ha caracteritzat des del seu naixement; un temps en què en certs sectors de la vida política l'ús d'aquest terme sembla estar de moda; un temps en el qual fins i tot sovint s'arriba a utilitzar el terme amb certa laxitud; un temps on la “feminització de la política” corre el risc de reduir-se a carcassa buida en comptes de convertir-se en motor de canvi real. I en aquest temps, poder presenciar el traspàs dels sabers i les propostes feministes a l'acció institucional i la seva materialització en actuacions concretes que, més enllà dels eslògans i les victòries merament formals, busquen fer trontollar un iceberg en què les dones seguim sent les ciutadanes de segona que el mantenen dempeus, és un motiu de celebració feminista. Perquè, si bé no era, no és, només això; la política feminista també era, també és, això.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
