Precisament a Grècia s’anuncien canvis polítics importants

Tots aquells que s’han despreocupat olímpicament de la retallada social més salvatge aplicada a un país de la Unió Europea, ara s’alarmen davant del fet que el pròxim govern de Grècia pugui estar presidit per l’esquerra alternativa de la coalició Syriza, arran de les eleccions anticipades de gener o febrer vinents. Això significaria —per fi!— posar en qüestió des d’un govern europeu la política d’austeritat imposada els últims anys per l’hegemonia conservadora alemanya, renegociar el sistema draconià de pagament del deute i les estratègies que s’han revelat fallides per tal que la majoria surti de la crisi i que la minoria pagui allò que ha de pagar en el terreny fiscal i també de reparació de les seves infraccions reconegudes.

Per alguns la urgència del moment és ressuscitar l’espantall “bolxevic” i dimonitzar la coalició grega Syriza com a porta del caos, quan en realitat representa la posada en pràctica de l’única política raonable en aquests moments. L’economista nord-americà James Galbraith, fill del professor John Keneth Galbraith, declarava recentment arran de la publicació del seu nou llibre The new normal: “Grècia representa la possibilitat més important d’una necessària rebel.lió política contra la política dels líders europeus”.

Les dues voltes de les eleccions presidencials gregues tenen lloc el 17 i el 19 de desembre. Si el candidat de l’actual govern de coalició entre conservadors i socialistes (el fins ara comissari europeu Stavros Dimas) no obté la majoria necessària, desembocaria en eleccions legislatives anticipades, a les quals Syriza apareix a les enquestes com a partit més votat.

A Grècia s’han aplicat retallades de fins el 30 % de les pensions de jubilació i dels sous dels empleats públics. El PIB de Grècia va retrocedir del 23 % en sis anys, entre 2008 i 2014. L’ingrés mitjà d’una família ha caigut el 40 %, xifra sense precedents fora dels períodes de guerra. L’atur va passar del 9 % al 27 % en el mateix període. Un de cada quatre petits comerços d’Atenes ha plegat. El país ha rebut, de moment, dos rescats de la Unió Europea per un total de 240.000 milions d’euros. Els diners del rescat s’han destinat al “servei del deute”, a pagar els interessos dels bancs, no pas a rescatar els grecs.

Al meu últim llibre El mirall de l’Acròpolis (La passió dels grecs per entendre la crisi) relato com el país inventor durant l’Antiguitat del concepte de democràcia s’ha convertit en el banc de proves de la laminació dels drets democràtics i els equilibris socials. Grècia és un símbol també en aquest aspecte, el punt d’origen de la nostra civilització i alhora de les seves depreciacions més recents. El focus genètic del nostre sistema polític de valors hi malviu com un ancià marginat i també per això es revela com un dels llocs més indicats per descriure el curs del món amb la intenció de trobar el camí de sortida de la crisi.

Els grecs són rics en l’aspecte històric, Europa també. La riquesa no s’ha limitat mai als diners. Més aviat s’ha basat, a Europa, en la consolidació d’un sistema de pensament i un model social que ara es veu amenaçat. L’actual atac contra els drets democràtics no és res més que una revinclada de la vella tirania de sempre --ara més sofisticada i tecnològica--, el combat permanent entre dues formes de veure la vida: el sotmetiment dels interessos de la minoria als de la majoria o bé la inversa.

La globalització ha tornat a imposar la fractura territorial entre països creditors i deutors, així com la fractura social entre la minoria que s’enriqueix i la majoria que s’empobreix. La relació de forces ha afavorit fins ara els “virtuosos” països del nord, però la relació de forces potencial aconsella recuperar alguns aspectes fonamentals del llegat grec, començant pel valor de la democràcia per combatre la usura, per fer possible la supervivència i el progrés de tots en condicions dignes.

Les paraules “Europa” i “democràcia” són gregues (Europa era una deessa de la mitologia grega, de la qual Zeus es va enamorar per la bellesa dels seus ulls). Encara anomenem el nostre alfabet amb les dues primeres lletres de l’abecedari grec: alfa i beta. Grècia va donar a Europa el seu nom, el sistema social democràtic, els fonaments cívics de la seva cultura, fins i tot l’anagrama de l’actual moneda, la lletra € o èpsilon. Al voltant del genoll repelat de la roca de l’Acròpolis va néixer l’embrió del concepte de democràcia, de logos o coneixement i per tant de raó, de ciutadania com a consciència d’individu en funció de la comunitat.

Grècia no deixava de ser al moment del seu apogeu clàssic un país d’orígens modestos, amb escassa terra conreable, fragmentat en polis enfrontades entre elles. Tot i així va ser capaç d’engendrar un dels moments preclars de la humanitat gràcies a l’accent posat en determinats valors. La vella Europa ha estat fins ara la regió del món més cohesionada socialment, sobre la base d’un model derivat d’aquell invent grec de la democràcia participativa.

És massa fàcil parlar de Grècia a força d’idealitzacions, però també seria barroer pretendre negar la vibració de l’ascendent grec que marca el continent més civilitzat del món en l’aspecte social. L’hegemonia dels grups dirigents i dels països dominants no és només econòmica i política. També és cultural, a través de la ideologia que destil.len els mitjans de comunicació en el seu gota a gota quotidià, una pluja fina de simplificacions que acaba per impregnar-ho tot. No s’han globalitzat només les finances, també la informació com a eina de domini.

La demagògia inocula a petites dosis quotidianes el verí del simplisme. Ho fa a través d’arguments falaços, començant per la suposada inexistència d’alternatives fora del sistema establert. D’aquesta manera vehicula l’interès de l’oligarquia a perpetuar-se, a obstaculitzar l’esperit crític, la llibertat de judici i el debat d’idees mitjançant la desinformació o la desviació de l’atenció.

La vella noció grega de democràcia (ciutadania governada per regles consensuades, no per la llei del més fort ni per la llei dels déus interpretada pels poderosos) va representar un pas de gegant en la història. Fins aquell instant no s’entenia que els homes poguessin obeir una llei feta per ells mateixos, en comptes d’obeir un amo. Vint-i-cinc segles després aquella noció manté la seva vigència de principi.

La democràcia no és cap mite utòpic, com alguns voldrien fer creure. La pràctica de la política per part de tothom és un dret i alhora l’única possibilitat de sortida de la crisi. Precisament per això s’han abocat mitjans gegantins a despolititzar la gent per fastigueig, per avorriment o per descrèdit dels polítics. El menyspreu de la pràctica política representa l’avantsala de la dictadura, la seva condició necessària.

Per tot això i contra tot això la coalició d’esquerra alternativa Syriza apareix a les enquestes com a possible força més votada a les imminents eleccions gregues.