“El poder no em mereix gaire respecte”

Joan Carles I, Dolores Ibárruri, Yoko Ono, Umberto Eco i Susan George tenen almenys una cosa en comú: a Margarita Rivière. La carrera d'aquesta periodista nascuda a Barcelona el 1944 ha passat per la ràdio, la televisió i sobretot per la premsa. Les seves entrevistes per a la contraportada d'El Periódico de Catalunya van ser pioneres d'un format que segueix funcionant. Algunes de les entrevistes realitzades a personatges d'interès mundial són presents en aquest volum, Diálogos con la política, la cultura y el poder, editat per la Universitat de Barcelona. Aquest volum reflecteix el calat d'aquesta periodista i assagista que segueix analitzant els interessos que mouen el món.

“La urgència impedeix pair tanta riquesa humana”, va comentar en referència al ritme frenètic de publicar una entrevista diària durant anys. Aquest llibre l'ha ajudat a treure alguna lliçó que pugui traslladar al seu dia a dia?

Els ensenyaments que he tret d'entrevistar tantíssima gent són grans. No me n'adonava quan feia una entrevista diària, ara sí. Algunes de les paraules que em va dir aquesta gent m'han acompanyat tota la vida. I he après moltíssim, entre altres coses, que les persones no som tan diferents o que el poder no mereix gaire respecte.

En les entrevistes dels anys 80, retrata una generació preocupada per les desigualtats i l'egoisme. Segueix vostè amb les mateixes preocupacions?

Per descomptat que sí. Però ara tinc alguna preocupació més com la necessitat de tots d'educar-nos per tenir sentit crític fonamentat i no 'fer surf' per la realitat.

En la introducció del llibre, apunta que les xarxes socials componen per si mateixes una impossible entrevista universal. Pot desenvolupar la idea?

Seria interessant poder confirmar aquesta hipòtesi, però és difícil i requereix molt treball. Les enquestes ho intenten i només sobrevolen la realitat. A més està per veure si en les xarxes la gent és més sincera que en la realitat. Les xarxes són un invent magnífic que es pot espatllar almenys tant com ho ha estat la televisió.

Quina relació té vostè amb les xarxes socials?

M'interessen perquè defineixen la realitat dels contemporanis. Sabrem utilitzar-les per comunicar o per incomunicar?

Són les respostes de l'entrevistat les que desperten les millors preguntes?

Hi ha entrevistats fastuosos que diuen coses impensades. Aquests són els millors. En general la gent s'explica sola. No cal més que posar-ho fàcil. Ells sols es retraten.

Assumir que una entrevista es tracta d'un flash, d'un fragment de realitat aporta humilitat a l'hora d'exercir l'ofici de periodista?

Crec que només pot aportar realisme. Qui pretengui conèixer a algú en una estona va llest.

Abunden els entrevistadors que saben massa i tendeixen a reflectir les seves pròpies idees més per explicar les de l'entrevistat?

Abunda més la superficialitat, pocs són els que tenen de veritat idees o coses interessants que aportar, tant entre entrevistadors com entrevistats.

Sosté que l'entrevista és la base del periodisme, i que ens ajuda a saber més. La curiositat s'exercita?

El meu múscul de la curiositat s'ha fet ja enorme, resulta que gairebé tot m'interessa. Llavors t'adones que per saber d'alguna cosa has d'aprofundir. I sempre hi ha poc temps per a això.

A 'Entrevistes' el perfil dels personatges és més que variat. Amb els anys va experimentar que molts van utilitzar l'entrevista com una eina de promoció més que d'informació?

En els vuitanta no hi havia gairebé gabinets de premsa. Avui qui no té agent de premsa 'no existeix' a efectes informatius i trobar a algú no contaminat per la necessitat de promoció és una raresa. Joseph Losey ho diu molt clar en l'entrevista que li vaig fer el 1983. Tenia tota la raó.

De totes les persones amb les que ha creuat una entrevista, mites i poetes són els personatges més difícils d'entrevistar?

Sí, per descomptat. No per què.

La idea que les dones som unes supervivents com li va dir Betty Friedan com la encaixaria en la situació actual?

Referit al conjunt global de les dones Friedan segueix tenint raó. Entre nosaltres algunes dones van tan 'sobrades' com abans anaven els homes. Llàstima.

A la nota que encapçala l'entrevista amb Susan George revela que se segueix cartejant amb ella. Estableix límits amb els entrevistats com ho fan els terapeutes amb els seus pacients?cartejant

Absolutament. Només en casos excepcionals, com aquest, tinc alguna relació més personal.

Sembla que això de reivindicar l'experiència com a plaer no es porta molt. No obstant això per a vostè és un dels grans privilegis que aporta l'edat. Però en les redaccions la mitjana d'edat cada vegada és menor i als periodistes de més edat els jubilen. Què suposa això per l'ofici?

Un desastre i un gran error. No em vull estendre més.

Partidària de les entrevistes lliures, sense regles, què és el que sempre ha repetit i insistit als alumnes que assistien a les seves classes per aprendre el gènere de l'entrevista?

Que el periodista pregunta no per a si mateix sinó per al públic, els ciutadans. El periodista no és un privilegiat, sinó un servidor.

Vostè que defensa escoltar l'entrevistat per treure el màxim partit d'una entrevista, quina opinió li mereixen les entrevistes que es fan per correu electrònic?

Només vaig fer una amb Manuel Castells a qui coneixia bé. Cal mesurar bé la confiança que es té amb l'entrevistat i l'exactitud de les seves paraules. Pel entrevistat les entrevistes per correu són una disciplina de concreció que al final s'agraeix.