Estellés, més viu que mai

No hi ha hagut a València un altre poeta com ell. Vicent Andrés Estellés és considerat el renovador de la poesia catalana del segle XX i el millor poeta valencià des d'Ausiàs March. I els 25 anys que ara fa que va morir no li han empanyat la vigència ni un rosegó.

“És un poeta viu i seguirà viu perquè genera emocions i sensacions a les noves generacions de lectors. Estellés té temàtiques i formes tan diverses que permet llegir-lo des d'una mirada heterogènia i múltiple que l'ha convertit en un fenòmen”, explica Ferran Carbó, catedràtic de filologia de la Universitat de València. Carbó és un dels organitzadors de les jornades Estellés, 25 anys desprès, que entre dilluns i dimecres –del 26 al 28 de març– celebraran l'obra del poeta amb taules rodones, recitals, concerts i rutes literàries a la Universitat.

Calla tothom perquè passa el teu nom.

Hem celebrat reunions, assemblees del poble.

Et recordem.

Aquestes línies les escrivia Estellés en el poema Homenatge Anònim XV, del llibre Exili d'Ovidi, publicat als principis dels 80 en el que el valencià crea una intertextualitat amb el poeta romà, i enriqueix així la literatura pròpia amb la clàssica. Estellés tenia una sòlida cultura literària tot i els seus origens humils que tant reitera. Fill d'una família de forners fa del llenguatge coloquial i la cruesa del carrer un potent artefacte literari. Arriba a la universalitat des d'una quotidianitat humil i esforçada. De professió periodista, els versos que omplin el seu conegut Llibre de Meravelles són la millor crònica de la València de postguerra. Però no només. Estellés va escriure sense esma i ha deixat una obra extensíssima vertebrada per temes centrals com el sexe, l'amor i la mort, tot inserit en la ciutat de València.

“Trascendeix la vivència individual i això és el que el fa permanent passen els anys que passen i més enllà de les nostres fronteres, però els valencians ens idenfiquem particularment en el seus paisatges”, resumeix la poeta i editora Begonya Pozo, co-organitzadora de les jornades.

Estellés va ser un poeta extraordinàriament prolífic i ha deixat vora un centenar de llibres publicats, la meitat d'ells després de la seua mort. Ciutat a cau d'orella, és el primer cuadern que va publicar, l'any 1953, amb 29 anys. Però no va ser fins l'obertura progressiva del règim als anys 70 i 80, que pogué publicar massivament. Formà part amb Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner del redreçament cultural i lingüístic dels valencians. El 1978 va guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que li va costar la feina al diari Las Provincias, un dels motors de l'anticatalanisme polític que patia el país.

Entre tants com patiren l'absurd del poder,

i creixerà com les parres diürnes el sol.

Et recordem.

Aquesta militància va desembocar en una poesia militant que l'ha convertit en un símbol del valencianisme polític i que ara mateix es fa conte, es canta o s'utilitza com a eslògan arreu del domini lingüístic. Una part de la seua obra que no sempre és la millor.

El sociòleg del llenguatge Josep Conill assenyala que Estellés és “un poeta genial però inepte com a ideòleg” i veu en el seu famós poema Propietats de la pena “una concepció de la pàtria providencialista, amb una visió molt tradicional de la societat que ensalça la familia i a Déu i que no desentona gens amb qualsevol altre nacionalisme conservador de l'època”.

En aquest sentit més que reivindicar-lo, Conill creu que “caldria començar a destriar la seua obra, així com s'ha fet amb d'altres poetes com Neruda a qui ningú li reclama per certs versos incendiaris”.

“A partir dels anys 70 la poesia de compromís va adquirir una importància fonamental i Estellés es va convertir en el poeta nacional dels valencians però la seua obra és indiscutible des d'on la mires, tant per a un filòleg com jo que gaudim les intertextualitats que fa, com pel llenguatge senzill que conecta amb qualsevol lector”, assenyala Carbó.

Posarem el teu nom a la taula, entre els noms

dels afusellats, dels assassinats, i el teu nom

s'encendrà i pujarà molt més alt que la vida

i serà com el rent de la força segura del poble.

Et recordem.

El recordem i el posem a la taula. Des de 2010, valencians, balears i catalans celebren més de mig centenar de Festes Estellés cada any, a l'estat i a l'estranger. Les Festes Estellés no són res més que un sopar formal o informal amb vocació cultural on es reciten o musiquen els seus poemes i es menjen productes de la terra que apareixen a les seues lletres. Perquè com a bon retratista de la vida quotidiana del poble i els plaers comuns, Estellés amania els seus versos amb retalls de gastronomia casolana.

L'impulsor d'aquests sopars, l'escriptor alginetí Josep Lozano, els defineix com “una festa identitària i cultural que cohesiona tota la gent del domini lingüístic” al model dels Burns Suppers escocesos que conmemoren l'autor de L'Hora dels adéus i són una experiència de cohesió social sota l'excusa d'un artista , Robert Burns, mort al segle XVII.

Però guardem i vetlem el teu nom irreducte,

el que has patit i el que hauràs esperat,

impacient d'aquest jorn de banderes diverses.

Estellés va morir per una embòlia el 27 de març de 1993 a l'Hospital La Fe de València. Tenia 68 anys i feia temps que les afectacions vasculars l'assetjaven, un fet pel qual havia anat retirant-se de l'activisme polític valencianista i d'esquerres que capitanejava durant la transició. Però ja s'havia convertit en una icona. I sí el bust que li van plantar en una plaça de Burjassot, el seu poble, l'any 1979, va patir atac rere atac des del dia de l'inauguració, la nova estàtua també es vandalitzada sovint: l'última volta, a l'octubre.

Ara mateix, l'editorial valenciana 3 i 4 està reeditant les seues obres completes, que en la última edició ocupaven deu volums.

Et recordem*.

*Fragments del poema Homenatge XV, del Poemari L'exili d'Ovidi, Vicent Andrés Estellés.