La viuda Mangada, la misteriosa dona d’una família de rojos que va acollir Sylvia Plath a Benidorm

“Vam conéixer la viuda Mangada un dimecres al matí en l’autobús calent, de gom a gom, que anava fent tombs per les carreteres cobertes de pols del desert entre Alacant i Benidorm. Ens va sentir exclamar davant la badia blava i es va girar en el seient de davant, per preguntar si parlàvem francés. Una mica, vam dir, davant la qual cosa va esclafir a descriure explosivament la seua meravellosa casa a vora mar amb jardí i terrassa al balcó, i dret a cuina” escriu Sylvia Plath en el seu quadern del 15 de juliol, segons es recull en La caja de los deseos (Nórdica).

La ‘viuda Mangada’, que el 1956 va llogar el seu xalet de Benidorm a Plath i Hugues es deia Enriqueta de la Hoz. Era la segona dona del reconegut metge alacantí Eduardo Mangada, que va morir poc després de l’inici de la Segona República. Enriqueta es va casar amb el marit de la seua germana Rosa, quan aquesta va morir. Va ser madrastra dels metges Eduardo i Adolfo Mangada. I va tindre un fill, Enrique, que va morir jove.

La senyora Enriqueta va ser l’àvia –o aviastra, per entendre’ns– d’Eduardo Mangada, arquitecte, republicà, socialista, conseller de Medi Ambient, Habitatge i Obres Públiques pel PSOE a la Comunitat de Madrid en els anys 80. Hui és la memòria de la seua apassionant família. Els seus records confirmen que Enriqueta de la Hoz era un personatge digne de Plath. Sovint, els personatges excèntrics es troben i s’atrauen entre si. Aquest podria ser el cas de la viuda i la famosa poeta, totes dues extravagants per als seus temps –sense que el terme s’entenga com un insult– dones notables en els seus caràcters.

Sobre Sylvia hi ha prou consens que hui hauria sigut diagnosticada de bipolar i potser no s’haguera suïcidat als 30 anys. D’Enriqueta, pel que recorda el seu net, cal dir que va ser una dona possessiva, a vegades dura i cruel amb els seus –encara en el context de la Guerra Civil i la postguerra– però també una dona valenta, que escapa a Algesires en l’últim vaixell que ix d’Alacant, l’Stanbrook, amb el seu fillastre Adolfo.

Continua Plath sobre la viuda: “Era una dona menuda, fosca, de mitjana edat, vestida amb elegància amb randa blanca de punt sobre una combinació negra, sandàlies blanques de taló, molt comme il faut; tenia els cabells negres com el carbó amb múltiples ones i rínxols, els enormes ulls negres estaven subratllats per l’ombra d’ulls blava i dues sorprenents celles negres dibuixades rectes i inclinades, cap amunt des del pont del nas als polsos”.

És un matí de maig al nord de Madrid. El net de la viuda Mangada –netastre, admetrà entre somriures–, Eduardo Mangada Samain, assenteix en llegir la descripció de Plath sobre la seua àvia. Estem en el seu estudi, on, als 91 anys i amb les seues facultats a ple rendiment, continua bastint belles maquetes per als seus projectes i elabora papers per a l’esquerra d’aquest país que el vulga llegir. Mig acruca els ulls i comença el relat dels seus records, per respondre a la pregunta bàsica: Qui és la ‘viuda Mangada’, que ocupa els quaderns de Sylvia Plath durant la seua primera setmana a Benidorm i a qui després dedica un relat i referències en la seua obra?

“La descripció de la poeta és bastant encertada. L’empastre blau que es posava en els ulls era increïble. Ella en si era bastant estrafolària i, en altres aspectes, una dona valenta. Però per a mon pare i per al meu oncle no va ser una bona mare. Ni molt menys. I això que eren els fills de la seua germana Rosa”, explica.

La veu fosca del net d’Enriqueta de la Hoz va prenent ritme a mesura que desgrana els records. Fa un esforç per tornar al principi de la història.

“Hi ha dues vídues Mangada. Rosa, la meua àvia de veritat, i després Enriqueta, la seua germana i segona dona del meu avi. Eduardo Mangada metge és el meu avi; Eduardo Mangada metge és mon pare; Eduardo Mangada arquitecte soc jo i Eduardo Mangada economista és el meu fill i el cinqué és el meu net. El meu avi era un bon metge, un metge bastant famós que va estar a València amb la càtedra de Joan Baptista Peset, que va ser defensor de la República, afusellat després de la presa de València pels feixistes”.

La casa que el matrimoni Eduardo Mangada i Rosa de la Hoz té al centre de la Rambla d’Alacant és fantàstica. En una planta està el laboratori i en una altra, l’habitatge, a què Rosa convida a viure en algun moment del final dels anys vint la seua germana menuda, Enriqueta. Un temps després, Rosa mor. “I pot ser que un o dos anys després, el meu avi es casa amb la seua cunyada Enriqueta. Eren arranjaments a vegades normals en aquells temps. La meua segona àvia es queda amb dos xiquets menuts. Mon pare, el major, devia tindre sis o set anys llavors i recordava aquesta dona com un autèntic martiri per a ell. Era quasi sàdica, li feia tirabuixons amb uns ferros d’arrissar dels d’aquells temps. Després els vestia de vint-i-un botó i els enviava a la platja, però alerta de vindre bruts d’arena. Mon pare mai va tindre un bon record de la seua madrastra”.

El respectat doctor Mangada tenia un amic, Doménech –d’Alcoi, com tants amb aquest cognom– amb qui s’escapava a pescar amb canya a la mar. El seu lloc preferit, allà pels anys 20 del segle XX, era un poblet de pescadors anomenat Benidorm. Amb el temps, el que va ser una caseta per a guardar-hi els estris i fins i tot dormir un dissabte, va acabar convertit en un xalet en primera línia de platja, molt abans que començara l’explosió del turisme. “El meu avi va morir el 1932, després de proclamada la República. Ho recorde perquè vaig sentir contar que em van portar a veure’l després que jo nasquera, i jo vaig nàixer el 1932. També hi ha una foto del casament dels meus pares davant del xalet de Benidorm”.

“La casa, amb una terrassa coberta de vinya en el pis superior, estava ficada en un palmar. Massissos de geranis i margarides blanques cremaven com fogueres al jardí; cactus plens de punxes flanquejaven el camí de lloses. Sense deixar de parlotejar sobre la bellesa natural, la viuda els va portar a la part de darrere, per ensenyar-los la pèrgola emparrada, la seua figuera carregada de fruits verds, i les esplèndides vistes amb els turons habitats al fons, suspesos en un teló de la boira”, escriu Plath en el relat Aquella viuda Mangada.

“Quan mor el meu avi, Enriqueta de la Hoz ho hereta tot. Es queden amb ella mon pare i el meu oncle Adolfo. I el seu fill Enrique, que va morir abans que acabara la carrera de dret que estudiava a Múrcia. Tots els germans es portaven bé, però la senyora Enriqueta va ser sempre un obstacle per a les relacions de mon pare i els seus germans amb el meu avi. Segons conta la gent que els va conéixer, era una dona obsessiva. Volia apropiar-se del seu marit, fins i tot apartant els fills de les relacions familiars. Era aquest el record complicat que mon pare tenia de la seua madrastra, gens abellidor”, rememora De la Hoz.

Com al pare d’Eduardo, a Sylvia la viuda se li va anar apareixent com un personatge perillós, a mesura que passaven els primers dies a sa casa: “La viuda va desaparéixer en la cuina amb un fals somriure enlluernador, que Sally va sentir després que se n’anara, mentre preparava el dinar, inquietant com el somriure del gat de Cheshire”.

Malgrat tot, els Mangada–De la Hoz eren una família de la progressia, amb idees avançades, que després de la Guerra Civil els costaria l’exili interior i exterior.

Encara que el pare de l’arquitecte Mangada no tindrà bons records de la seua madrastra: “Quan es casen el 1931, se’n van de viatge de noces a la caseta de Benidorm. Hi ha una foto d’ells amb Ángel Gaos [germà de l’actriu Lola Gaos]. Mon pare va ser molt amic dels Gaos, sobretot dels germans majors. La casa va continuar utilitzant-se com a caseta d’estiueig fins a la guerra. Al principi es va usar per a les colònies infantils de la República. Després, la Falange i la Secció Femenina se la van confiscar”.

La història que comença ací amb els Mangada seria pròpia d’una novel·la de la Guerra Civil. No una més. “Després del seu casament, els meus pares van decidir anar-se’n a Cali per investigar-hi vacunes i medicina tropical. Mon pare va renunciar a l’herència per agafar aquests diners i instal·lar-se a Colòmbia, i així ho van fer. I molt bé, per cert, però quan esclata la guerra, decideixen tornar a Espanya per defensar la República. Per cert, per a enuig del meu avi matern, perquè nosaltres ja estàvem molt ben situats a Cali, una bona casa amb piscina, bona investigació, bona reputació. Mon pare entra a Espanya amb les Brigades Internacionals com a metge, des de Bèlgica. El meu oncle Adolfo, que havia heretat de l’avi després de la renúncia de mon pare continuava a Alacant, amb el laboratori del meu avi. I més prop d’Enriqueta de la Hoz”.

Acabada la guerra, l’altre doctor Adolfo Mangada, l’oncle d’aquest Eduardo que conta la història, agafa la seua madrastra i tots dos embarquen en l’Stanbrook, l’últim vaixell amb perdedors de la guerra que ix cap a Alger des d’Alacant.

“Nosaltres ens vam amagar en la Serranía de Ronda. Mon pare s’havia deslliurat de la pena de mort per una confusió. Quan els van cridar per al judici sumaríssim, en llegir ”Eduardo Mangada, metge“, algú va respondre: ”Mort“. El van confondre amb el meu avi, d’idèntic nom i professió. Era la postguerra i hi havia tal embolic de papers que es va salvar. També els companys comunistes de mon pare li van fer funerals, donant-lo per mort. La casa d’Alacant del meu avi, la viuda i el meu oncle, l’assalten, destrossen el laboratori, i l’expropien. El xalet de Benidorm se’l van confiscar els falangistes. El meu oncle i l’àvia Enriqueta mai van poder embarcar cap a Mèxic, així que ella va crear una acadèmia de francés a Algesires. Es tractava amb les famílies bé d’allí. Escrivia versos, feia classes… En aquest sentit, va ser una dona de vàlua per a aquells temps”.

 “Ah! Són escriptors! –La viuda Mangada es va posar efusiva–. Jo també soc escriptora. Contes. Poemes. Molts poemes. –La viuda es va ensorrar llavors, abatent les parpelles amb ombra blava–. Per ser vostés –va dir emfatitzant les paraules–, no cobraré el servei. Però comprenguen… –Va alçar la mirada ràpidament– que no ho han de dir a ningú (...). Els tractaré com els meus propis fills”, escriu Sylvia Plath en Aquella viuda Mangada.

Com Vivian Leigh en ‘Un tramvia anomenat desig’

En la memòria del netastre de la senyora Enriqueta de la Hoz es dibuixa un somriure quan torna a la seua infància. Els seus pares, després de salvar la pell, aconsegueixen construir el seu exili interior en tres pobles de la Serranía de Ronda: Montejaque, Jimera de Libar i Benaoján. Tots tres s’havien quedat sense metge després de la guerra –la repressió va ser feroç en la zona– i el doctor M. de la Hoz –“mon pare va signar així durant molt de temps”– atenia els habitants, que pagaven amb un conill o una gallina la major part de les vegades. I molt benvinguts en els temps de por i fam.

Cap al 1949, set anys abans que Sylvia Plath i el seu atractiu –la dada de la bellesa d’actor de Plath és important en el desenvolupament de la història de la parella– marit, Ted Hugues, es deixen caues a la casa de la viuda, aquesta torna a Espanya. I davant el terror del seu fillastre major, apareix per Benaoján, el poble on s’amaga amb la seua dona i els seus fills.

“Va ser espantós. Crec que ma mare no es va divorciar de miracle aquells dies. Ella venia pintada i vestida de manera sorprenent per a uns pobles humils com aquests. Cridava l’atenció, anava cantant per les voreres en francés, sempre esperant el príncep blau. El meu oncle Adolfo se l’havia llevada de damunt a Algesires, perquè segons sembla es feia amants, cantants, es ficava en les famílies. Lluitava per viure, fins i tot va aconseguir llegir poemes i contes seus en Radio Algeciras. Sempre he tingut la imatge d’ella assimilada a Vivian Leight en Un tramvia anomenat desig. Aquesta dona ambiciosa i amb ensomnis, que busca amants i es creu especial… Una cosa així. Mon pare tracta de raonar amb ella perquè se’n vaja. Li explica que ens ha posat a tots en perill, descobrint el nostre amagatall. En fi, que al final se’n va i recupera part de les seues possessions a Benidorm i Alacant. S’inicien els 50 i ella no havia fet res d’especial, continuava sent la viuda d’un metge molt prestigiós”.

Però, per molt que s’iniciara la dècada dels 50, sense bons padrins i connexions, la viuda Mangada difícilment hauria recuperat el xalet de Benidorm. Ni hauria aconseguit assentar-se de nou a Alacant. Va ser l’alcalde i cap local del denominat Gloriós Moviment Nacional de València, Adolfo Rincón de Arellano, que havia sigut deixeble de l’avi d’Eduardo Mangada, íntim amic del seu fill Eduardo i company de carrera del seu fill Adolfo, qui decideix ajudar-la i dona suport quan torna d’Algèria.

“Rincón de Arellano, com a falangista pur, va trencar amb el franquisme i va renunciar a nous càrrecs. Crec que també va salvar moltes vegades ma mare. Ma mare va ser encara més comunista que mon pare. Pocs dies abans de morir, em va fer que li prometera que embolcallaria el seu taüt amb la bandera del PCE. Com que no la vaig trobar, la vam enterrar amb la de la República” recorda l’Eduardo ancià amb ulls somrients a l’Eduardo jove.

La senyora Enriqueta recupera també algunes accions dels temps de la República, aconsegueix llogar una casa a Alacant i entrelluca el negoci. Decideix ella, al seu torn, llogar el xalet de Benidorm. Han començat a arribar els turistes. És en una d’aquestes anades i tornades de l’estiu del 1956 que, en l’autobús de línia de la companyia La Unión de Benisa entre Alacant i Benidorm, es topa amb Sylvia Plath i Ted Hugues. Són joves, estrangers, pobres i guapíssims, però això de pobres la viuda no ho detecta tot just començar.

Com conta el seu net, Enriqueta ho havia passat fatal els anys de postguerra, encara que aconseguira escapar a Algesires. Ella havia tingut xofer i criades fins que va esclatar la guerra. El seu exili va demostrar que era una dona amb recursos –“encara que, pel que sembla, parlava un francés pèssim”– i als Hugues els va contar que tenia estudis universitaris i amistats aristocràtiques. En fi, tant els impacta que la poeta ho recull en La caja de los deseos: “Malgrat la passió de la senyora perquè ‘la casa estiguera en condició prope’, la dona escurava els seus plats greixosos en aigua freda estancada, sovint més bruta que els plats mateixos, fregant-los amb manats de palla desgastats”, escriu la nord-americana. No coneixia la paraula fregall o no existia el seu equivalent en anglés.

Més endavant, en les mateixes anotacions del 15 de juliol –sempre segons els Hugues, no s’ha d’oblidar que quaderns, diaris i cartes han sigut tutelats i expurgats per Ted Hugues– Sylvia escriu el que 67 anys després d’aquell estiu, el net de la viuda Mangada confirma: la senyora Enriqueta venia d’un altre ambient.

“Vam comencar a adonar-nos que la dona estava acostumada a un estil de vida molt més luxós que les seues circumstàncies actuals. Cada vesprada, anava a la ciutat per trobar una bonne que netejara casa; la xiqueta que fregava el terra el dia que hi vam arribar no va tornar a aparéixer”. “L’endemà al matí, vaig baixar a fer el café, vaig trobar la senyora amb un barnús brut, les celles sense pintar encara, fregant el terra de pedra amb un pal de fregar mullat. –No hi estic acostumada –va explicar– Estic acostumada a tindre tres xiques: cuinera, netejadora… Tres xiques. No treballe quan està oberta la porta principal, em pot veure qualsevol. Però, quan està tancada –va aüssar els muscles, ho va abastar tot amb un gest de les mans–; ho faig tot”, va escriure Sylvia Plath en La caja de los deseos.

S’acaba la història d’Enriqueta de la Hoz en la memòria del seu net. Va morir ben entrada la dècada de 1970 i els últims records de l’arquitecte Mangada sobre aquests episodis tenen una mica de surrealista, ranejant a la comicitat. Amb toc negre.

El final d’Enriqueta de la Hoz

“Aquesta és una altra escena. Entre un cosí germà que tinc, jesuïta, i jo, ens vam ocupar d’ella els últims dies. Ja no podia estar sola a la casa. Li furtaven les coses, els llençols, en fi, aquests assumptes de la senilitat que resulten veritat. Va ingressar en una residència que vam aconseguir a Sant Joan d’Alacant, al costat d’Alacant. De tant en tant anava a veure-la. Quan va morir, el meu cosí i jo vam descobrir que en el seu testament havia deixat disposat que l’enterraren amb el seu fill Enrique, en el mateix nínxol. Bé, doncs, què hi farem”, aüssa els muscles el net d’Enriqueta.

I comença un altre episodi estrany d’aquesta història, quan el capellà jesuïta i Enrique Mangada, que es declara ateu, van al cementeri a complir l’última voluntat d’Enriqueta. “Alcen el taüt, lleven la tapa i Enriqueta no hi cap. És una escena que tinc gravada. Lleven el Sant Crist que hi havia damunt del taüt, perquè tocava el sostre. I res. Continua sense cabre-hi. Total, que la primera vegada que vaig conéixer el meu oncle Enrique va ser a través de la seua calavera; recolzada en un coixinet que posava E. M. He conegut el meu oncle en ossos. El vam deixar amb sa mare”. Cal suposar que en la situació en què estaven no els importarà romandre una mica atapeïts.

Després de la seua mort, el seu net hereta 11.000 pessetes. “Però pel meu oncle Adolfo, perquè mon pare havia renunciat a l’herència. Vam endreçar el xalet de Benidorm, el vam llogar i després es va vendre. Fa anys i anys que no hi he tornat, no té res a veure amb el Benidorm de la meua infància, encara que mai vaig viure en aquella casa. La història d’aquesta dona i les seues relacions amb la família mai van ser agradables”.

Sylvia i Enriqueta, dues dones en dos mons ben diferents, amb una diferència d’edat de més de tres dècades. Totes dues de caràcter, encara que Plath retreta davant estranys, i la viuda, exagerada. No és que l’equilibri resultara el fil conductor de les seues vides –Sylvia entra una vesprada plorant i dient a Ted que l’allibere d’aquesta dona, que vol llogar la casa– i sospitem que Enriqueta mai va saber que la jove rossa i gemegosa en aquest estiu dels anys 50, moriria l’11 de febrer de 1963 ficant el cap en un forn de gas. Cosa que la convertiria en la poeta més famosa del seu temps. Prèviament, havia deixat menjar als seus dos xiquets menuts, tapant les escletxes de les portes amb tovalloles perquè el gas no penetrara en el seu dormitori.

La versió estesa és que Sylvia no suportava l’abandó de Ted per una altra dona. Algun amic sosté que la poeta va pensar que seria un intent de suïcidi més en la seua vida. És igual. Plath és un referent per a milions de dones al món; Enriqueta de la Hoz va passar a la història com la viuda Mangada gràcies a la rossa i bellíssima jove de bikini –foto feta a Benidorm– que apareix en els seus llibres o en Internet.

El xiquet del Calvari i Sylvia Plath

Queda un segon capítol de Plath i Hughes a Benidorm, que té lloc a la casa del Calvari on es traslladen després de deixar plantada la viuda Mangada. Amb el pas dels anys, al xiquet Pasqual Almiñana, la faena li va assentar bé. El hui doctor i professor jubilat de filologia catalana i savi en els topònims del valencià, continua vivint en la mateixa casa, al costat de la que van ocupar Sylvia i Ted en el barri del Calvari les últimes setmanes de juliol i part d’agost del 1956.

Almiñana va descobrir en la primera dècada d’aquest segle que havia sigut veí de la poeta nord-americana. Potser ella era una de les estiuejants estrangeres, bellíssima, rossa, que acariciava el gat de carrer o les cabres quan anava a la lleteria, on Pasqual també acudia. Tenia poc més de tres anys i és una de les primeres imatges de la seua vida. El fet és que fora ella o no, durant les setmanes següents, la que després seria una reconeguda parella de poetes, va viure a la casa del costat, al barri del Calvari de Benidorm, al carrer de Tomás Ortuño, 59, porta del costat de la de Pasqual, on continua vivint ara. Però aquesta és una altra història.