Faça el favor, deixe'l passar

No es tracta de demanar molt, al contrari, de demanar una cosa insignificant en el fons: allò del granet d'arena, vostès ja saben... Res de demanar la lluna i que ens la duga Amazon. Això era en altres temps, altres èpoques en què una de les principals molèsties de València no la produïa el tràfec desmesurat del trànsit rodat. Mare meua, el colp mental que rep quan isc de l'Estació del Nord i em plantifique davant aquella ciutat tant i tant sorollosa! Encara deu ser més impactant si considerem que vinc d'un poblet de menys de cent habitants, al silenci del qual m'he acostumat en els últims trenta anys!

Histeritzat perquè no entenia les paraules de qui anava al meu costat i per la grandària de tot en una gran ciutat --no per raons estètiques, sinó per cabuda massiva--, em va vindre la idea, una idea lil·liputenca, un esforç més lleu que espantar-se una mosca molesta de damunt. “Faça el favor, deixe'l passar”, vaig indicar amb la mà i gesticulant a un cotxe que accelerava aleshores per tal que el del carrer secundari no se li avançara. Només es tractaria de deixar passar l'altre, vinga d'on vinga, amb tota la cortesia de què un siga capaç. Amb la mà i gesticulant dir: “Passe vostè, açò és una nova ciutat”.

Perquè un generador de conflictes i d'augment de la sonoritat dels cotxes naix en la rivalitat entre els conductors, si passes tu o passe jo, ara veuràs, desgraciat! No demane que, en compte d'una escandalosa i maleducada cursa per dins la ciutat, els carrers semblaren pistes de delicades ballarines. Simplement que férem el favor de deixar passar l'altre i l'altre a l'altre, etc., mentre que sentim la breu recompensa de l'agraïment del que hem deixat passar. Què, ho intentem? Rebaixaríem si més no l'estruendós ambient urbà i, d'ací un temps, les guies distingirien els valencians com la gent més educada del Mediterrani.