Tot no anirà bé

Tot no anirà bé, i menys per a la cultura. Malgrat que vulguem autoenganyar-nos i penjar cartells amb missatges positius per passar millor el confinament: tot no anirà bé. Els sectors culturals s’han alçat en peu de guerra contra el Ministre de Cultura i Esport per dir el que majoritàriament es pensa però que fins ara ningú no havia gosat a dir des de la mateixa seu del Ministeri: la cultura no és una prioritat des d’un punt de vista polític ni social. Per molt que hi haja un Ministeri propi i per molt que escrivim múltiples al·legats en favor del que representa la cultura per a la societat i ho compartim molt fort i moltes vegades: la realitat tossuda és que majoritàriament a Espanya la cultura està vinculada al concepte d’oci i l’oci és el primer luxe a retallar quan venen magres. Qualsevol cosa anirà sempre abans que la cultura. Punt.

I per què dic açò? Perquè justament l’única forma de canviar este marc conceptual és entendre que el problema no és un ministre de torn, que també, sinó que encara s’ha de demostrar al conjunt de la societat la importància real de la cultura en totes les seues expressions i formats. Si això no ho comprenem, que el problema no és una política concreta, que el problema és eixa mentalitat enfront la cultura tant estesa arreu del territori espanyol per la qual tota subvenció és una almoina a l’artista i no una inversió en el país, podem acabar fent una vaga eterna.  El missatge ha d’estar adreçat no només a un ministre puntual de cultura sinó que ens afecta a totes i tots i hauria d’arribar al conjunt de la societat.

Perquè la cultura, en contra del que pensa el ministre i una immensa part de la població, és en realitat una necessitat bàsica de les persones. És exactament això el que hem de defensar, de demostrar, de convéncer. La gent que ix a tocar un instrument als balcons, que fa els directes per internet, que augmenta el consum d’audiovisual són l’exemple actual del poder que convoca la cultura. Organitzem este poder. Sabem que necessitarem, més que mai, la cultura, les històries o l’art per a sobreviure al món després de la pandèmia però a més caldrà explicar-ho a tothom. Per això és essencial que compartim el que veiem, que recomanem, que mostrem, que contem, que tornem a vore, que ens recreem, que continuem creant. Hui en dia vore una sèrie televisiva no és res més que un exemple de la necessitat de la narració oral, de contar contes, que venim fent els humans des dels nostres inicis com a espècie, però també des de la més tendra infància com a individus. Ningú no recordem el primer conte que ens van contar ni la primera cançó que ens van cantar però estarà gravada per sempre en el nostre imaginari interior que eixirà quan contem el primer conte o cantem la primera cançó als nostres filles o filles. Perquè les persones estem fets de les històries viscudes i contades.

Tot no anirà bé però això no vol dir que tot anirà malament. De fet no cal emmirallar-nos en altres territoris europeus, ni cal emigrar a França. Ací també existeixen excepcions culturals. L’excepció, en el nostre cas, la tenim al País Valencià on la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport ha sabut reaccionar ràpidament, conjuntament amb els sectors culturals valencians, amb un pla com Reactivem on s’ha demostrat que sí que es poden fer mesures urgents en política cultural si es vol. Mai abans havíem vist en un Decret Llei d’urgència unes mesures en política cultural. Urgència en política cultural: és realment inaudit. Mesures com la flexibilització de les les ajudes, l’anticip del pagament, la no minorització per no haver pogut realitzar completament l’activitat o l'ampliació als espais de programació privats de l’oferta pública són elements que sense dubte tindran un efecte positiu en la creació, en el públic i en el sector quan es puga retornar a l’activitat. De fet l’actuació no és limita només a una normativa legal i condicions més favorables sinó també a un augment de la inversió inicial del pla Reactivem amb una injecció econòmica de 4 milions d’euros.  No estem parlant de “retallada” o “congelar el pressupost”  en cultura sinó en augmentar-lo, és a dir,  invertir. Important en estes latituds i en este context.

Esta aposta pública per la cultura no deixa de ser una excepció puntual per la concepció política de la cultura com a eina de transformació del país i al servei de la ciutadania que tenen els actuals responsables de la política cultural valenciana i que malauradament manca en altres llocs, però no en tots. Altre exemple d’excepció a l’estat d’aposta per la cultura davant la pandèmia està a Canàries amb 2,6 milions d’euros també des des la perifèria de la perifèria cultural, com nosaltres. Per això des d’ací, com a valencians i valencianes, i com a societat en general, no només des del món de la cultura, faríem bé de saludar este polítiques, protegir-les i exportar-les, de contribuir a millorar-les i aprofundir-les. Hauríem d’assenyalar, i també, com no d’avaluar, esta aposta cultural si volem almenys que continue, que s’amplie i que no es queden en una anècdota. També hauríem reconéixer les accions que des dels diferents sectors culturals valencians s’estan impulsant: des de les propostes de les societats musicals fins a la editorials com Bromera, des de showmans com Eugeni Alemany fins a músics com Dani Miquel, des del Teatre Micalet, la dansa a casa fins als contacontes a instagram. Tot això haurem de reivindicar davant el conjunt de la societat si volem que alguna cosa que sí vaja bé quan acabe el confinament i tornem a omplir per fi, com tant desitgem, els teatres, les llibreries, els concerts, les biblioteques, els cinemes, els museus, les galeries, els festivals, les fires. És a dir quan tornem a la crua realitat d’alçar la cultura dia a dia.