Imane Khelif i la metafísica dels gèneres

Ja coneixereu la història de la boxejadora Imane Khelif, encara que molts no haureu vist el combat olímpic que l'ha convertit en tòpic. Els noms de Khelif i de la seua contrincant, Angela Carini, han deixat de ser noms propis i ara són aliment d’opinions col·lectives, és a dir, han esdevingut instàncies que permeten manifestar la identitat comuna dels diferents bàndols d’opinadors. Recolzar Khelif o Carini implica posicionar-se en un dels camps de batalla cultural del nostre temps. Els seus noms propis esdevenen estandards comuns que blandir en la guerra d'opinions entre conservadors i progressistes, entre “carques” i “wokes”. 

Estes meditacions metafísiques sobre el gènere bussegen en el fons tèrbol que subjau a la possibilitat d'identificar-se amb un bàndol o l’altre. Sobre este fons, o siga, sobre este fonament lingüístic, nadem quotidianament sense parar atenció. Els fonament bàsic és la divisió de la realitat en gèneres.

Bussegem. Aristòtil, en analitzar els components de la realitat, trobà dos conceptes molt útils per a procedir a la seua classificació: gènere (γένος) i espècie (εἶδος). No cal patir, perquè les bases de la metafísica aristotèlica són senzilles. Tan senzilles que perviuen a través de la taxonomia de Linneu o d’un discurs del portaveu de Vox a l'Ajuntament de València. La divisió en gèneres i espècies sembla natural, sembla la manera en què la natura manifesta la seua lògica. Pareix de calaix. 

No obstant, Aristòtil, ja ho sabeu, va prosseguir la seua anàlisi més enllà de la natura física, de tal manera que, posteriorment, els compiladors de les seues notes i escrits van utilitzar el terme “metafísica” per a referir-se als llibres que estudien, per exemple, les entitats o substàncies que no són físiques, és a dir, que es poden pensar, però que no es poden percebre a través dels sentits. Aquestes substàncies sols tenen forma i no matèria, en canvi les entitats naturals, com l’ésser humà, tenen matèria i forma. 

No patiu, tornem al tòpic d’Imane Khelif. Hui en dia, la paraula “gènere” s’usa  habitualment per a referir-se al sexe, considerat en relació a les característiques, els rols i les funcions que se li associen naturalment i/o culturalment. En suma, “gènere” sol fer referència en el llenguatge ordinari a “masculí” o “femení”. Heus ací la qüestió: dues paraules d'una terminologia metafísica per a classificar milers de milions d'individus varis i variables en sols dos grups. O masculí o femení.

Khelif ha esmerçat l’últim any en la lluita burocràtica per a poder participar en les Olimpíades en la categoria femenina, després d'haver sigut expulsada del darrer mundial de boxa. Atenció! “Categoria” és una altra paraula fonamental de la metafísica aristotèlica! Tornem al tema: Khelif és un ésser humà, compost de matèria i forma, però “categoria” o “identitat” són termes sense matèria, és a dir, terminologia metafísica. Heus ací de nou el problema: les categories o els gèneres immaterials no poden plasmar totes les variacions de la matèria. La metafísica fixista i immòbil aristotèlica no pot reflectir una realitat física fluctuant  com la dels cossos humans. Des de Darwin, l'evolució forma part de la nostra manera d’entendre la matèria viva. Com podem seguir utilitzant la paraula “gènere” com si fora un principi formal o immaterial etern? 

Hui en dia, divulgadors científics com Andrew Huberman, expliquen que els components de la diferenciació sexual van desenvolupant-se i canviant al llarg de la vida.

No és etern cap dels tres components físics de la diferenciació sexual, a saber, hormones, cromosomes i gònades. Quant al primer, Khelif ens ha ensenyat que la quantitat de testosterona i estrògens és variable: l'hiperandrogenisme és una de les possibilitats de la natura. Així també, les possibilitats de les combinacions dels cromosomes són múltiples, més enllà de XX i XY. Imane Khelif fou exclosa del passat Mundial de Boxa disputat a Delhi el 2023 amb l’argument que tenia cromosomes XY, quan hui en dia sabem que estes estructures compostes d'ADN i proteïnes poden variar, per exemple, a causa de trasplantaments de medul·la. Per últim, les gònades també poden oferir capricioses variacions, com en els “güevedoces” de República Dominicana.

Com a conclusió, podem remarcar que els reaccionaris defensen Angela Carini com a estandard d'un gènere femení invariable i com a representant fidel de la lògica eterna de la natura. En canvi, els progressistes blandeixen la figura d'Imane Khelif com a manifestació de la natura variable dels cossos humans i com a paradigma de la veritat evolutiva contra les boles difoses des de les xarxes socials. Tanmateix, tots dos, “carques” i “progres” corren el risc de perdre de vista la individualitat de Khelif i de convertir-la en una instància més de la seua sol·licitud d’ingrés en la comunitat en la qual es volen integrar. Potser, no tenim més remei. Fins i tot per a reivindicar la individualitat variable necessitem el reforç d’un col·lectiu estable. Ací es troba la paradoxa progressista criticada ferotgement per la comunitat que identifica els gèneres naturals amb les funcions i les formes invariables d’organització social, o siga, “las unidades de convivencia naturales”, que deia el portaveu aquell. 

Caldrà superar aquesta paradoxa, sobretot, quan prové d'alguns que defensen la iniciativa individual, però sols la dels que són com ells. Paradoxes per tot arreu!

(Però en un altre article, que este s'està fent massa llarg).