Urbanisme(s)

La ciutat és un producte social històricament anterior al desenvolupament de moltes de les actuals ciències que malden per fer-nos comprensibles el fet urbà (la ciutat vista des de la història, la geografia, l’arquitectura, l’economia, la sociologia, la ciència política o el dret però també des de la fotografia, el cine, la novel·la o la filosofia). Aquesta multiplicitat fa que el significat del terme “urbanisme” siga especialment confús perquè cada disciplina veu la ciutat des de la seua perspectiva i, a sovint, com un objecte d’estudi aplicat. Es tracta d’utilitzar les mil i una teories per tal que la ciutat (en qualsevol de les seues modalitats de ciutat, àrea metropolitana, ciutat-regió, megalòpolis etc,) esdevinga un case study de cadascuna d’aquestes ciències o disciplines. Cap no arriba a copsar per ella mateixa la complexitat del fet urbà, d’ací la recurrència sistemàtica a la interdisciplinarietat i la transversalitat.

No hi ha una “ciència de la ciutat” malgrat valuosos intents de síntesi com ara els de Fernando de Teran, Díez Medina y Monclús, Weschool. Des de la història, resulta imprescindible recórrer a Mumford (La Ciudad en la historia. Buenos Aires, Ediciones Infinito, 1966). També es pot consultar el clàssic llibre de Benevolo (Historia de la arquitectura moderna. 8ª edición. Gustavo Gili 2010) o cercar l’origen de l’urbanística en Giorgio Piccinato (La costruzione dell'urbanistica. Germania 1871-1914. Officina Edizioni 1977), urbanística que tingué el seu origen en l’Alemanya de Bismark com una necessitat de “posar ordre” en termes d’usos i localitzacions i que a hores d’ara, ha generat tota una disciplina de creixent complexitat.

Una disciplina que, per cert, no ha de ser patrimoni d’arquitectes o enginyers si d’entendre la ciutat es tracta perquè historiadors, economistes, sociòlegs o geògrafs criden a la porta. Per entendre millor el paper clau de les ciutats en les societats contemporànies el treball pioner de Jane Jacobs ha estat continuat per autors tan coneguts com Richard Florida, Edward Glaeser o Charles Landry. Així mateix, l’obra de Manuel Castells ha suposat un salt qualitatiu en la comprensió del fet urbà en la societat de la informació.

La ciutat s’esmuny com una anguila als intents holístics de comprensió, i, a més, l’enorme diversitats de situacions encara ho fa tot molt més complex i difícil. Què tenen en comú la megalòpolis d’El Cairo amb l’encisadora Lisboa o amb les twin cities de Saint Paul i Minneápolis? Si hi ha alguna cosa transversal i polièdrica, aquesta és la ciutat, el nostre principal medi ambient perquè anem de forma accelerada a un planeta urbanitzat on més del 60% dels habitants resideixen ja en les ciutats.

Si més enllà d’aquestes disquisicions de caire epistemològic preguntàvem al personal que entén per urbanisme, la resposta seria probablement senzilla i oscil·laria entre allò de “què hi ha de lo meu” i una vaga referència a l’ordenació de l’espai urbà per a decidir què posem en cada lloc. Filant una mica més prim, podríem parlar dels diferents significats del terme “urbanisme” i per això la “s” que l’acompanya al títol. Parlem, doncs, de les diferents accepcions de l’urbanisme amb les que s’hi troben en la vida quotidiana.

Comencem pel mes naïf, o, el que és el mateix, ingenu: el que he vingut a anomenar l’urbanisme napoleònic (amb l’icònic referent de l’obra de Haussmann a París) per allò que en la tradició francesa heretada a Espanya, aparentment, tot està lligat i ben lligat amb nivells de detall sovint excessius, tot i que alguns s’estimen més un excés de regulació que el laissez faire en mans de la piqueta desaprensiva o la volumetria irracional. Aquest urbanisme respon a algunes creences que convé matisar. D’entrada, la política urbana no es sinònim de l’interès general sinó resultat de la correlació de forces socials. Malgrat que l’eficiència en la gestió podria considerar-se “neutra”, els objectius i les prioritats no ho són.

Pense que dins del’ampli ventall d’instruments de política urbana, el “pla urbanístic” (expressió arquetípica de l’urbanisme napoleònic) està, almenys a casa nostra, clarament sobrevalorat. És un document òbviament necessari (suposant que s’executa), que fixa les normes del joc i que estableix drets i deures dels propietaris urbans, una mena de contracte social rousseaunià, un compromís entre propietaris i usuaris de la ciutat (que som tots, d’altra banda) però que no hauria d’esdevindre mai objecte de sacralització: el pla diu, el pla no deixa...

Com que el dret urbanístic és tan garantista i és tan complicat modificar el planejament, el pla urbanístic esdevé de vegades una cotilla irracional que esclavitza gestors i ciutadans. El “model de ciutat” no és la substància del pla (hi ha altres instruments), tot i que ha de reflectir- ho. Allò específic del pla és la “lluita pel pam quadrat” i es pot arribar a l’extrem, com passa a la ciutat de València, de mamprendre una costosa revisió del pla vigent oblidant que sense un plantejament metropolità podem garbellar aigua. Quants congressos i jornades calen per a amagar l’anomalia metropolitana a casa nostra i l’estrepitós fracàs de la política en aquest àmbit ?

De l’urbanisme napoleònic passem a un cosí germà com és el que podíem anomenar urbanisme especulatiu, urbanisme dels renders o urbanisme voltor.renders Tot i que parega que tot està lligat i ben lligat en el sacrosant pla urbanístic, aquest respon habitualment als interessos més interessats i, en cas contrari, sempre roman la caterva de modificacions que “adapta” la ciutat a les necessitats dels anomenats poders fàctics. En aquest sentit, convé no perdre de vista la història dels PAI (barri ric / barri pobre o adossar noves promocions a barris populars sense cap contagi positiu) i d’algunes operacions “estratègiques” com ara el “pelotazo”(fracassat i inacabat) de Mestalla; el conveni –de jutjat de guàrdia- de Ballester amb l’Ajuntament (promocions de luxe a canvi d’una mutilada Tabacalera); el “generós” trasllat dels depòsits de CLH a Massamagrell per a “ viabilitzar” el PAI del Grau; La Patacona i el PAI de Vinival... Hi ha molts més exemples però aquests són força importants i coneguts, tot i que també convé guardar en la memòria algunes joies dels anys 60/70: l’operació de la Fira Mostrari; l’operació de la Ciutadella ; l’apropiació privada dels terrenys de la via xurra (Avda. d’Aragó); les Torres del Túria; l’illa de Jesuïtes... Utilitze els “renders” (o simulacions) al costat del “concepte” d’urbanisme especulatiu o voltor sols perquè, tot i que s’utilitza com a eina habitual en tots els projectes, un bon render és un bon instrument de marketing i somni, com es veu en la figuració que acompanye d’allò que serà (quin esglai!!) el que ara és el camp de fútbol de Mestalla.

Me’n queden dos o tres, d“urbanismes”, per comentar. El primer és l’urbanisme dels matolls, és a dir, aquell que també podríem anomenar urbanisme d’anys i anys, si atenem al període mitjà de permanència temporal de buit urbans que fan envermellir i que poden acabar nodrint el compte de resultats dels nostres nous, però igualment voraços, promotors immobiliaris. Després de moltes dècades, per fi s’ha “mogut ”el forat urbà del carrer de Salvador Giner (al costat de la falla de Na Jordana) però encara tenim assignatures pendents que no crec que aprovem a curt termini: els buits urbans del carrer de Murillo, de Pintor Domingo, del carrer Salines i En Borràs (muralla àrab), de Maldonado, d’En Gordo...per parlar sols d’alguns del centre històric. Serà per feina?

Els buits urbans no han de ser necessàriament “edificables” però pense que han de tenir algun ús, a ser possible profitós per a la ciutadania i tan allunyat dels voltors com siga possible. L’estètica dels matolls no em sembla adient i l’excés de solars i espais buits (alguns de considerable extensió) no diuen molt en favor dels responsables, a banda de donar una imatge de desídia.

Un altra espècie un tant curiosa és l’anomenat urbanisme “tàctic”, de prefiguració d’allò que podria ser, defensat per professionals “crítics” amb el sistema que volen avançar en el temps la ciutat desitjada fugint del diktat dels terminis, al temps que defensen el procés de prova i error. L’Ajuntament actual també n’ha fet us (l’ús dels testos en la plaça del mercat i pròximament a la plaça de l’Ajuntament, la prefiguració de voreres utilitzant pintura fosforescent etc...). Sobre la utilitat i conveniència de l’urbanisme tàctic caldria raonar amb calma, vista la tendència al fet que les solucions provisionals no ho siguen, de provisionals.

L’últim aspecte, en part lligat amb l’anterior, de què volia parlar és el del urbanisme participatiu. Crec fermament que els ciutadans han de participar en el disseny dels espais urbans (en base sempre a projectes previs proposats), però cal dir que aquesta participació sol restringir-se als plans urbanístics amb procés de participació incorporats (com ara el del Cabanyal o els de la reforma de les places) però les decisions estratègiques se solen coure en altres àmbits perquè poder polític i poder econòmic no son sinònims i la ciutat es mercaderia i font de rendes des del XIX. De vegades, com en el PAI de Benimaclet, el conflicte d’interessos es fa explícit. En altres casos, com en el PAI del Grau, la cosa va per altres camins.

Al remat, la ciutat, sempre en ebullició, no es pot reduir al pla urbanístic que sols entén d’una part (“sensible” i important, això sí). No sols urbanisme i ciutat són coses diferents. També, com he tractat d’explicar, hi ha moltes classes “d’urbanismes” que hauríem de tindre presents a l’hora de pensar, opinar i actuar.