El 1965 aparegué a París el primer número d’una revista bimensual de política i cultura promoguda per Ruedo Ibérico, l’editorial fundada el 1962 per José Martínez (1921-1986), valencià exiliat, de família anarcosindicalista de Villar del Arzobispo. Pepe Martínez, un heroi de la tasca editorial antifranquista, que va fornir materials de formació i informació fonamentals durant la llarga nit del franquisme, havia fugit molt jove d’Espanya, el 1948, davant la repressió i la misèria material i moral que havia imposat la dictadura. S’instal·la a París, on va fer diversos treballs, estudià història a la Sorbona (assistí al seminari de Pierre Vilar) i aprengué l’ofici d’editor.
Ruedo Ibérico s’havia estrenat amb la traducció de títols cabdals d’hispanistes que pretenien explicar la guerra civil espanyola i, en general, “el drama d’Espanya”. Llibres com La guerra civil española de Hugh Thomas o El laberinto español de Gerald Brenan. L’hispanisme britànic sempre ha gaudit d’un prestigi desmesurat. Després, Ruedo Ibérico donà curs a un devessall de literatura antifranquista de signe molt divers, recuperacions de clàssics marxistes, i obres d’anàlisi de les estructures socials de l’Espanya franquista, del poder econòmic, les lluites obreres, la repressió. Tingué èxits tan sonors com el volum dedicat a l’Opus Dei, La prodigiosa historia del Opus Dei, de Jesús Ynfante. D’alguna manera aquests llibres es filtraven a l’interior. Aprofitant escletxes legals, de vegades es venien obertament en algunes llibreries, o bé de sotamà. Eren molt buscats, fins i tot per gent del règim.
La història de Ruedo Ibérico i del seu fundador i ànima Pepe Martínez l’ha explicat molt bé Albert Forment al llibre José Martínez: la epopeya de Ruedo Ibérico (Anagrama, 2000), un llibre magnífic ple d’informacions útils, i amb una trama narrativa convincent, que fou finalista del XVIII Premi Anagrama d’Assaig. Al meu parer, mereixia el premi. El que el va guanyar, Aires de familia, de Carlos Monsiváis va passar sense pena ni glòria. Aquest llibre d’Albert Forment (Sagunt, 1961), autor també d’un biografia de Josep Renau publicada a Afers (1997), ha perdurat i és de consulta obligada.
L’aventura de Ruedo Ibérico -editorial de referència de l’antifranquisme- és una història, en principi, ben coneguda. Una més -però molt destacada- de la dura i incerta pugna per obrir espais i un horitzó de llibertat enmig de la foscor dictatorial. Ben coneguda, sí, però com tantes altres coses el pas del temps va difuminant-la. I no hauria de se així. La llibertat i la democràcia no fou ni regalada ni atorgada. Costà molt d’esforç en tots els terrenys i les noves generacions haurien de saber-ho.
Ruedo Ibérico, que aportà tanta llum, fou -en termes professionals- una editorial solvent i de qualitat, gràcies a la feina d’un editor apassionat que coneixia l’ofici (es va formar a l’editorial científica Hermann). Però Pepe Martínez no acabà bé, quan l’aventura de Ruedo Ibérico finalitzà paral·lelament a la dictadura que tant havia combatut. No trobà encaix en la nova situació, a diferència de molts dels seus col·laboradors, que es posicionaren magníficament en l’Espanya post-franquista. No va sobreviure a la famosa transició.
Al final, Pepe Martínez -germà de Jesús Martínez Guerricabeitia, comunista, empresari i col·leccionista d’art- havia encetat una cursa desenfrenada per reviscolar la CNT, empresa impossible a la qual consagrà diversos volums i suplements de la revista. Però és sabut que de la història anterior, el poble sobirà només n’ha volgut recuperar, a Espanya, el PNB, ERC i el PSOE. Al final, ni tan sols el PCE.
El retorn des d’un exili consolidat a París, en termes personals i com a editorial, fou impossible o estigué farcit de dificultats insuperables. Finalment, la dècada de 1980 -entre el 23 F, la majoria absoluta del PSOE el 1982, el declivi i esborrament del PCE, la consolidació de la democràcia i l’entrada d’Espanya a l’OTAN i a la CEE (avui UE), i la caiguda del Mur de Berlín- posà punt final a les ingenuïtats o a les fabulacions de dues o tres generacions. El 1989 marcà una inflexió, un canvi radical d’època. Avui tot allò és cendra, oblit, evocació enyoradissa si de cas, matèria per a historiadors de la cultura i de la política.
Però és tota una experiència mirar-se, llegir, els primers números d’una revista històrica, en aquest cas Cuadernos de Ruedo Ibérico, fullejar els exemplars en paper que han sobreviscut al seu temps i que et trobes de sobte a les mans com les restes d’un naufragi. Observar en directe la materialitat de l’objecte, la qualitat del paper, la disposició dels espais, la maquetació, les il·lustracions, fins i tot la publicitat (de llibres propis) que inclouen, desxifrar els editorials i les notes de la redacció... Una experiència que no substitueix la consulta, d’altra banda útil, en pantalla de la revista escanejada hostatjada en alguna biblioteca virtual.
Els primers números de Cuadernos de Ruedo Ibérico, fins al cinc, tenien com a caps de redacció només Pepe Martínez i Jorge Semprún. Recordem que el 1964 Semprún havia estat separat juntament amb Fernando Claudín de la direcció del PCE i finalment del partit mateix. A partir del número 5 hi figura un nodrit consell de redacció, amb molta més gent d’extracció variada, molts amb pseudònim per raons de seguretat. Segons Albert Forment, allò fou fruit de la integració d’un grup nombrós de becaris i estudiants de post-grau espanyols a París, membres del FLP. Entre altres, Ignacio Quintana, Fernández de Castro, Manuel Castells. El germen d’una nova esquerra que no era del PCE i que donarien molt de joc. Una esquerra no comunista, socialista radical, allunyada d’ortodòxies i dogmatismes.
Amb el temps a CRI publicarien molts d’aquests personatges, socialistes radicals, marxistes “no dogmàtics”, de generacions ascendents, que en molts casos -passat el temps- acabarien en l’òrbita del PSOE. Alguns fins i tot, avui, de Sumar, com Manuel Castells. Però Castells és un vell routier, de trajectòria tan increïblement prolongada com la d’un Moustaki o un Brassens de la política.
Més enllà de la lectura política, cal destacar l’obertura d’horitzons d’una revista que es feia a París, i que rebia la influència d’un entorn cultural ric i desacomplexat, del tot aliè a l’ambient resclosit, de censura prèvia i nacional-catolicisme imperant a l’interior. Però és molt important remarcar la proximitat a la realitat concreta d’Espanya, perquè molts col·laboradors eren de l’interior i vivien en primera persona les realitats que analitzaven. No era, per tant, una revista d’exili. Sí una revista sense cotilles dogmàtiques ni de partit, molt europea en un cert sentit, i molt atenta a les rèmores del franquisme, que maldava per superar a partir de claus estrictament contemporànies, és a dir, superant també la mentalitat d’exili o massa marcada per un passat perdut, el de l’època republicana. L’editorial del primer número assenyalava els trets a què volien atenir-se: radicalitat, autonomia i rigor. Volien ser aliens a tota ortodòxia i dogmatisme, però inserits en un “projecte revolucionari global” adreçat a “la necessària transformació socialista de la societat”. El número s’obria amb un memorable article de Juan Triguero (José María Moreno Galván) sobre “La generación de Fraga y su destino”, enormement informat i mordaç, que sens dubte posaria dels nervis el futur fundador del PP i el seu cunyat i col·laborador ministerial Carlos Robles Piquer.
La revista, formalment molt ben plantejada, atractiva, combinà al llarg dels primers números articles de marxisme, d’anàlisi de la realitat social i política espanyola, i aportacions artístiques (Saura, Millares, Úrculo, etc.), literàries (Juan Goytisolo) i poètiques (J. A. Valente, C. Barral, J. A. Goytisolo). Hi destaquen coses com l’entrevista de Semprún a Jean Paul Sartre, un dossier sobre Perú, un altre sobre Vietnam, articles de Maurice Godelier i Charles Bettelheim, signatures com les de José Bergamín o Adolfo Sánchez Vázquez, a més de les col·laboracions de Jorge Semprún i Fernando Claudín. O el dossier sobre Socialisme i societat industrial, amb textos de Herbert Marcuse, Serge Mallet i Lelio Basso. Al llarg dels número no hi falten articles sobre sindicalisme, les vagues d’Astúries, el moviment obrer, l’economia espanyola, etc. Una bona combinació. Una revista que -encara!- es fa llegir. Més enllà de les vicissituds econòmiques i polítiques -Pepe Martínez patia molt per les angúnies pecuniàries que li provocava traure endavant l’editorial i la revista-, més enllà del pas del temps i de l’esgotament de la revista, una aventura reeixida. Amb reestructuracions i canvis de contingut al llarg dels números posteriors, que bé valdria la pena analitzar. La història d’aquells anys -del 1965 al 1975, per posar dates- es reflecteix amb vivesa en aquestes pagines, que permeten resseguir-la amb totes les seues contradiccions, limitacions, errades i també encerts. Durant l’etapa central de la revista, hi figuraren tres caps de redacció fixos: Pepe Martínez, Jorge Semprún i Ramón Bulnes (Ignacio Quintana).
L’adveniment de la democràcia a través dels pactes de la transició, el “consens”, el procés constituent, els Pactes de la Moncloa, l’absència de ruptura democràtica, i la resta acabaren amb el panorama antifranquista anterior. Cuadernos de Ruedo Ibérico encetà una “segona època” el 1975, amb un tremp rupturista i més o menys declaradament anarquista. Al número 41-42 (1974) havia anunciat el final de la primera època. Un any després reapareixia amb el número triple 43-45 on destaca un article llarg i eloqüent de Martínez Alier titulat “Contra la reconciliación”. El cap de redacció únic era ja José Martínez. Fou un epíleg. El darrer número que tinc, crec que realment l’últim que es publicà, és el 63-66 (maig-desembre 1979), imprès ja a Barcelona, dedicat a “Energia, política, información”. Amb una empremta molt clara de José Manuel Naredo i Joan Matínez Alier. Els temps havien canviat dràsticament, però els temes que plantejaven tenen avui una vigència absoluta. Cuadernos de Ruedo Ibérico, entre les revistes d’aquella època, bé mereix atenció i un estudi monogràfic.
0