Una de les proves més eloqüents de la unitat de la llengua és l’absència de frontera lingüística entre Catalunya i el País Valencià. Viatjant cap al nord es comprova perfectament que es parla exactament igual a banda i banda de la ratlla administrativa. No hi ha diferències en la parla, entre les Cases d’Alcanar o Ulldecona i Vinaròs o Traiguera. Entre Mas de Barberans i Sant Jordi. La continuïtat hi és absoluta: tots parlen la mateixa variant del català, que és el tortosí. Les continuïtats entre el nord valencià i el sud català -les Terres de l’Ebre- són, de sempre, molt consistents. Les semblances quant a paisatges, activitat econòmica, mentalitat, costums, estructures familiars, parament de la llar, i així successivament, són inequívoques. Al llarg de la història aquestes comarques han format part de la mateixa diòcesi, la de Tortosa, i encara és així ara. Abans el bisbat de Tortosa incloïa tota la província de Castelló, fins Almenara. Actualment, i d’ençà de la creació als anys cinquanta del bisbat de Castelló-Sogorb, la seu tortosina inclou només la part més septentrional de la província castellonenca. La història, però, els intercanvis humans de tota mena, la influència valenciana tan visible al Delta o la catalana cap al sud, hi té un gran pes. Aquestes comarques mostren un alt grau d’unitat. No tan sols lingüística.
I potser per això, ves a saber, ha pogut sorgir i reeixir, que és el més difícil, a Benicarló una editorial que reflecteix i alhora estimula, amb naturalitat, aquest sentiment profund d’unitat en el camp de la cultura. I específicament, en l’àmbit del llibre.
Onada és una editorial bastant singular que, sense massa soroll, va fent i ha consolidat una trajectòria ascendent des de la seua fundació el 2003. Amb 460 títols al seu catàleg i moltes col·leccions, una quarta part de la seua producció es pot encabir en el rètol infantil i juvenil. La resta inclou ficció i narrativa general i una bona part -la meitat del catàleg, si fa no fa- correspon a no-ficció. Els àlbums il·lustrats hi tenen una certa importància, a l’igual que els llibres de lectura escolar o de vocació pedagògica. Però una característica peculiar d’aquesta editorial són els llibres vinculats al seu territori, fins al punt que, com diuen els seus editors, Onada “ha esdevingut l’editorial de referència en aquest espai central, i a la vegada perifèric, que s’estén entre Castelló i Tarragona”. I això vol dir publicació d’autors d’aquestes contrades i també llibres sobre viles i ciutats del territori, sobre fets històrics o gastronomia local. Història, societat, natura, temes de llengua, tot allò relacionat amb les comarques que comparteixen tantes coses al nord i al sud de la Sènia (aquest riuet esquifit que -com deia Vicent Ventura amb sornegueria- no és precisament l’Amazones...) hi té cabuda.
Però no es pot dir que aquest arrelament faça d’Onada una editorial comarcal, perifèrica o local, i prou. Aquesta visió esbiaixada i limitadora és un dels problemes que arrossega la cultura catalana i que llasta també la projecció d’editorials tan considerables com Pagès, de Lleida, per exemple. O d’algunes editorials de Mallorca. A les anomenades perifèries es fan coses molt importants en termes de cultura d’abast general, que el remolí d’allò “local” s’endú sovint i queda amagat o colgat en el calaix de les coses menors, sense importància. De manera sovint molt injusta. Només cal pensar en la volada dels llibres d’una editorial de Mallorca com Lleonard Muntaner! Doncs difícilment els veureu a les llibreries de Barcelona o València.
A tall d’exemple apuntaré dos títols d’Onada que he trobat particularment interessants. Sobre l’alquímia de la vida. Conversa amb Xavier Vendrell (2016), de Joan Borja, n’és un. Em sembla que no ha tingut la difusió que mereix aquest llibre de converses amb un científic seriós, dedicat i de primera fila com Xavier Vendrell, nat a Sueca el 1971, especialista en genètica, docent i investigador molt destacat, que explica els mecanismes de la vida, els avanços extraordinaris en la investigació del genoma humà i les aplicacions que pot tenir, incloent-hi els dilemes ètics, de manera entenedora, solvent i apassionant.
El segon és L’única passió noble (2016), de Joan Garí, del qual probablement se n’ha parlat més, com a assaig molt personal poblat per les dèries d’un escriptor que es vol mesurar amb Montaigne, i va a visitar la famosa Torre on aquest va escriure els Essais, i diu que hi troba la propietària actual, la senyora Cécile Mähler-Besse (que va morir el 2012), amb la qual manté converses. L’escriptor parla -o s’interroga- sobre moltes coses i s’esplaia sobre Fuster i el país (fins i tot sobre “l’ànima valenciana”!) i sobre ell mateix. Literatura subjectiva. Ben escrit i amb idees, interessant. També altament discutible en moltes derivacions d’un discurs (massa) marcat pel pes aclaparador dels vint anys de PP, aparentment acollits fervorosament per una parròquia que es deixà engalipar. Un llibre també marcat, en la seua redacció, per la divagació en torn al “fracàs estrepitós de Fuster” i una mena de reivindicació de la tercera via... Poc després vindria el canvi polític que ha permès albirar matisos diferents. Signe de caducitat d’un plantejament? Potser, però tampoc no està tan clar. Encara haurà de passar temps fins que assolim la perspectiva necessària.
Alguns dels darrers títols publicats per Onada em semblen així mateix destacables. Em referesc a Maquis i masovers. Entre la resistència, la supervivència i el terror, de Raül González Devís, que s’endinsa en els conflictes interns i la dinàmica de grup del maquis de l’Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA) a partir de la documentació a l’abast i dels testimonis que encara ha pogut recollir, i que dona una visió inèdita i molt més realista i fefaent de la lluita heroica, però també feréstega, dels guerrillers antifranquistes a les comarques del nord del País Valencià. Una lluita en condicions extremes contra forces molt superiors, en un escenari dur i eixut, i en contacte -sovint vidriós- amb la població dispersa als masos, sotmesa a una cruel repressió si ajudava o no denunciava els guerrillers que de tant en tant se’ls hi apropaven.
Per la seua banda, Examen oral d’històries. L’anecdotari de Ferran Sanchis, de Joan Montañés, Xipell, explica fetes, anècdotes i històries inspirades per Ferran Sanchis Cardona (1935), un veterà del valencianisme, excursionista (fou fundador del Centre Excursionista de Castelló) i patriota venerable, dotat d’un gran sentit de l’humor, fi i irònic, i que té un mas situat literalment al peu del pic Penyagolosa, on sovint he tingut el plaer de visitar-lo, a ell i a la seua dona, caminant des de Xodos i de fer-hi petar una xerrada inesgotable. Un llibre distès i molt divertit, cosa altament recomanable i refrescant. També mereix atenció la narració Germània, de Pau Berenguer, que explora les vivències dels soldats alemanys normals i corrents, empesos a una guerra que no sempre els suscitava tanta emoció o entusiasme com s’ha pretès. Un bon tema, el que ha triat aquest jove escriptor.
Les ànimes d’Onada són els editors, Miquel Àngel Pradilla (filòleg i professor a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona) i Ramon París, que compten amb un equip editorial reduït però eficient. Publiquen uns 50 títols a l’any, que no està gens malament i remet al dinamisme d’una editorial que s’ha fet un lloc en un territori concret, on hi troba moltes complicitats socials i institucionals, com ho demostren els premis Ciutat de Benicarló o Ciutat de Tortosa, convocats pels Ajuntaments respectius, o el Sopar de Lletres que celebra anualment a l’agost, i tantes iniciatives que fan d’Onada un veritable dinamitzador d’unes comarques que han patit, i acusen, un abandonament secular.
Una dada així mateix significativa és que les vendes d’Onada es reparteixen entre un 60% a Catalunya i un 35% al País Valencià (la resta es diversifica). De nou la sospita: els valencians produïm cultura, i de la bona, però en consumim menys del que tocaria. No representa això, i tantes altres dades que apunten en la mateixa direcció, un símptoma d’una veritable situació d’emergència que mereixeria la dedicació sine ira et studio dels experts i els polítics del ram, amb totes les conseqüències? Potser les fórmules assajades fins ara no han estat les més adequades. Reincidir en campanyes de “foment de la lectura” que han “fomentat” ben poc, no sembla, segons com, la millor opció...
0