Sembla, diuen, que l’estiu -fins fa poc una estació benigna, ara ja no ho sabem- és una època de l’any especialment propícia a la lectura. Sobretot de novel·les i narracions que enganxen. Un temps procliu a una lectura distesa, si és que això és possible. No ho tinc tan clar, perquè sovint les històries que s’expliquen en aquesta literatura -quan tracten del poder, del mal, de les davallades als inferns de cadascú- inclouen dosis de tensió considerables. Bé perquè l’argument és inherentment pertorbador o perquè interactua amb vivències personals, que remouen per dins. En qualsevol cas, benvinguts uns dies d’abandonament de la rutina habitual -de llibertat provisional o condicional- que permeten temps aparentment buits, dedicats a la lectura. Jo recomanaria omplir aquests moments, aquesta lectura d’estiu, amb un seguit de novel·les i narracions publicades recentment pels nostres autors i autores. No només, és clar, però per què no fer-ne la prova?
Més enllà de tot el que podria argumentar al voltant de la dimensió social del fet literari en el nostre context i amb la història que arrosseguem, la raó n’és una de molt simple i primària. Són llibres que valen molt la pena, que denoten un punt de maduresa i destresa en l’art d’inventar històries i d’explicar-les amb gràcia realment reconfortant. Això d’inventar, per descomptat, cal agafar-lo amb cura, perquè sovint les novel·les i narracions de què parlaré tot seguit prenen peu en fets viscuts o recreats, recordats o documentats, en facetes amagades de la realitat reconstruïda, evocada o transfigurada. La creació literària, entre la ficció i la no ficció, rebenta normes i receptes, es pren totes les llibertats, en funció de la imaginació i la capacitat creativa dels escriptors. Cosa que els lectors agrairan, evidentment, si els depara moments de plaer, emoció i enriquiment personal, perquè la lectura ajuda a obrir la ment, a visitar altres mons, i -de pas- a millorar el domini de la llengua.
Una qüestió gens menyspreable. La llengua, aquest terreny disputat que “ells” voldrien problemàtic. Doncs, no. La llengua s’ha d’estimar i valorar, i cal esforçar-se per dominar-la i fer ús de tots els seus recursos. No res que no siga exigit en qualsevol àmbit cultural del nostre entorn, però que els enemics seculars del valencià, del català, ens han negat sempre. Juan Benet i Rafael Sánchez Ferlosio atacaven sense pietat el mal ús del castellà. A França el domini del francès és una premissa de tot. A Alemanya qui no sap escriure bé l’alemany (el Hochdeutsch, l’estàndard) té poc recorregut. I al País Valencià? Qualsevol indocumentat es permet donar lliçons.
Però el que realment és important -més enllà de les misèries- és la qualitat del seguit d’obres d’autors valencians que han aparegut en poc temps, i que venen a sumar-se a d’altres encara recents. ¿Ens trobem davant un petit boom de la literatura valenciana en català? Potser sí, però amb silenciador. Perquè el destarotat sistema mediàtic que patim els valencians -i el conjunt de l’àmbit català, per cert- no n’ha donat pràcticament raó. Amb les excepcions que calga (bàsicament digitals com La Veu dels Llibres, Caràcters -que acaba d’arribar al número 100, tota una heroïcitat!-, i una mica revistes com Saó o Lletraferit o alguns blocs benemèrits tipus La serp blanca, d’Enric Iborra, o El trapezi, aquest mateix mitjà que llegiu, els mitjans públics i privats que haurien de fer-se ressò de la creació literària nostrada no ho fan. O ho fan cada vegada menys (amb excepcions lloables). Un fet altament significatiu. Que es complementa negativament amb la difícil accessibilitat, per dir-ho suaument, als mitjans i als suplements de referència manufacturats a Barcelona (Cultures, Ara Llegim, etc.). Però bé, aquesta qüestió ens duria lluny, i no és -en principi- el tema d’aquest article.
Caldria parlar, doncs, d’una obra com La fràgil memòria (Afers), de Josep Lozano, que hauria de ser celebrada com correspon. Dues veus de dona, una que va perdre la guerra, una altra que formava part del bàndol guanyador. Tensió dramàtica, un acostament altament sensible a un passat que encara cou, i el descobriment de moltes claus vitals. Més enllà del testimoniatge, i de la tasca de recuperació de llenguatge (de la parla), hi ha el valor potencialment universal de la història que explica. ¿Què fa universal un fet o una circumstància localitzada en el temps i en l’espai? És una cosa bastant misteriosa. Però el que explica Josep Lozano -l’autor de la mítica i en certa manera inaugural novel·la Crim de germania- i la manera o façon com ho explica van sense cap mena de dubte per aquest camí. I toca matèria roent, tan roent com les guerres civils i els genocidis que han marcat i marquen la història d’Europa (i no només d’Europa), i que han donat peu -lògicament, es pot dir sense recança- a una literatura que no para de créixer.
També caldria parlar de la darrera novel·la de Xavier Aliaga, Això no és un western (Clandestina), que és molt més que un thriller. El crític Ponç Puigdevall, tan sever, tan inclement, l’ha elogiat en termes molt positius, i amb raó. Perquè per sota de la fórmula triada -adscrita al gènere negre: l’ambient policial, la delinqüència, la intriga- recrea situacions de la vida real. I ho fa amb humor, intenció i efectivitat. Amb un domini de la narrativitat -des les lleis de la narració- que impressiona favorablement.
I no hauríem d’oblidar, en cap cas, La dansa de l’atzar (Tres i Quatre), de Ferran Garcia-Oliver (historiador, novel·lista, dietarista), un volum de memòria novel·lada de 362 pàgines, guanyador ex aequo del Premi Andròmina 2023. La prosa fluïda de l’autor s’endinsa en el magma de la memòria generacional, en una època formativa i d’esperances transformadores, quan calia interpretar els signes del temps enmig de la penombra absoluta d’una realitat impenetrable. Novel·lar el passat individual i col·lectiu -en aquest cas d’un grup d’estudiants de comarques que descobrien València i moltes més coses als anys setanta- amb la traça corresponent és una comesa recomanable, sobretot si es fa amb l’ofici i la pruïja estilística que desplega Ferran Garcia-Oliver.
També mereix atenció la novel·la de Víctor Labrado Nascuts del fang (Bromera), on desplega els seus coneguts dots d’observador de la psicologia i el mon popular valencià, de la peripècia vital de tants valencians d’arrelament ancestral a la terra (o a la mar, en una narració anterior), de la duresa de la vida dia a dia per a la gent que se l’ha de guanyar amb la suor del seu front, en un món d’amos i jornalers, de lluita per la terra, cosa que ha generat un tarannà peculiar, bàsicament descregut i escèptic, al·lèrgic a qualsevol metafísica. El fil conductor és una història que trena amb habilitat i el resultat n’és un quadre d’orígens, conflictes i formació d’una identitat en un ambient de marjal, albuferenc, de terra d’arròs guanyada a colp d’esforç constant. Abans havia explorat el món de l’estraperlo o el dels maquis.
El retorn a la novel·la d’un autor tan considerat i valorat com Toni Cucarella no ha passat desapercebut, i el seu llibre recent Qui de casa se’n va (Amsterdam) ha despertat una expectativa justificada. Anar-se’n, perdre la familiaritat del lloc d’origen exposar-se al sentiment punyent d’alienació, aprendre d’altres situacions, cultures i mons, idealitzar els orígens, i retornar. Tot això -i molt més- en una narració densa i ben pastada, elaborada amb un domini excepcional de la llengua -de tots els seus recursos- i molta imaginació. Un llibre impactant.
Per la seua banda, Lourdes Toledo ha reunit en El sol de l’hivern (Viena) un conjunt de narracions breus, inspirades en episodis viscuts de prop o fruit de la lliure imaginació, que destaquen per l’humor i la capacitat d’observació de les relacions humanes. Una lectura refrescant. Com ho és també Les absències (Bromera) d’Irene Klein, llibre que ens permet descobrir una autora jove plena de possibilitats. I la nouvelle d’Emma Zafon Casada i callada (Empúries),que planteja i resol amb gràcia i habilitat narrativa el problema de l’endogàmia al medi rural (circumscrit en aquest cas a la seua comarca d’origen, l’Alcalatén, però generalitzable) i les raons de l’exogàmia o -simplement- de la fugida, una qüestió poc atesa que s’inscriu en un marc d’opcions alternatives que va descriure -a manera d’invariant dels afers o dilemes humans Albert O. Hirschman al seu clàssic Eixida, veu i lleialtat... O te’n vas, o protestes, o calles. No hi ha més.
Recents encara obres d’autores tan reconegudes com Núria Cadenes (Tiberi Cèsar), Purificació Mascarell (Mireia), Anna Moner (La por la bèstia) o Raquel Ricart (El dit de Déu), cal dir que a l’alçada dels anys vint del segle XXI la collita valenciana -en l’aproximació gens exhaustiva, perquè segur que n’hi ha molt més, que he temptat ací-, en el ram de la literatura de creació, de la narrativa de ficció, és abundosa i d’una riquesa sense parió, sense precedents. No és un fet qualsevol, res que ens puga deixar indiferents...
Si la comparem amb l’oferta que en aquest mateix terreny podia haver-hi als anys vint del segle XX, a un segle de distància, s’imposa una conclusió: hem avançat molt. Però molt. La morta viva està molt viva. Una impressió reconfortant.
Més enllà d’això -la literatura com a fet social- hi ha un fet bàsic i primari, l’atractiu intrínsec d’aquests llibres, darrere dels quals hi ha autors i autores, escriptors i escriptores -de diverses generacions- molt sensibles que interactuen amb la societat actual, també amb la tradició, i amb la literatura universal, els codis dels lectors potencials, els referents de tot l’àmbit lingüístic del català (passats i actuals) i les pulsions que els arriben de la realitat que els envolta, a través de canals sovint amagats o inversemblants... (Perquè l’escriptor o escriptora genera o transmet significants de manera conscient o inconscient en interrelació amb l’entorn, una alquímiaque sempre té un punt misteriós). I de veritat, quina riquesa, la d’aquests autors i aurores, creadors d’històries, més enllà de la rememoració aflictiva, de la revenja davant les injúries del temps i dels altres... Una actitud positiva, creativa, que contrasta fortament amb els qui entenen -quina auto-limitació!- la memòria com venjança.
En qualsevol situació o circumstància, feu-me cas: cal llegir els nostres autors i autores en interès propi. Perquè expliquen històries que interessen i que commouen. Que t’arribaran... No tot passa a Brooklyn..
0