En un apunt recollit al volum Diálogos en un tejado, l’escriptor i diplomàtic xilè Jorge Edwards -autor de novel·les de bon record i d’un llibre-testimoni sobre com se les gastava la dictadura de Castro a Cuba, Persona non grata- explica amb gràcia la diferència entre dos tipus de lectura. La lectura “obligada” per raons professionals, a la qual s’havia vist forçat durant molt de temps, i la lectura “alliberada”: la que inclou o comporta “la gratuïtat, la llibertat, la possibilitat de triar un llibre a l’atzar, per gust, per caprici, pel que siga, que és l’únic camí per arribar a descobrir el veritable plaer del text”. Afegia que cap al 1995, quan escrivia, ja podia llegir d’aquesta manera, amb un gran marge de llibertat. Però que havia perdut l’altre factor clau -que és el temps. Són coses que passen: en algunes vides o en algunes fases de la vida. El temps i l’energia al nostre abast són magnituds limitades, i ens hem d’avenir..
Només amb aquesta disposició d’esperit que podríem anomenar “llegir pel gust de llegir” es pot abordar -em sembla- la biografia de Juan Benet que acaba de publicar J. Benito Fernández (El plural es una lata, Renacimiento, Sevilla, 2024), de quasi 500 pàgines en caixa generosa, perquè el format no és precisament de butxaca. D’entrada, el llibre no em convencia gens, el trobava informe, una mera acumulació de dades i notícies, en ordre cronològic (any rere any), dels fets, succeïts, viatges, anades i vingudes, encontres i desencontres de l’enginyer i escriptor Juan Benet entre 1927 i 1993: una vida densa, atapeïda, agitada en el terreny sentimental i fecunda en el literari. Pensava que el mètode emprat pel biògraf, mancat d’estructura i d’interpretació, era un error. Tanmateix, a mesura que avançava en la lectura em convencia que no, que al contrari. La vida i les opinions de Juan Benet -escriptor singular, autor d’una narrativa premeditadament abstrusa i d’una obra assagística lluminosa- donen per a molt. I tant... Aquesta biografia que acumula informació, testimonis, fets i pistes de context, a la fi permet una aproximació complexa al personatge. El lector es troba en disposició de fer la seua pròpia interpretació.
Juan Benet era un tipus considerable. Podia irritar, perquè era agosarat i insolent, amb opinions de vegades excessives. Però darrere de tot això -més aviat, sovint, una màscara- hi havia un pensament literari sòlid i una gran originalitat intel·lectual, a més d’un personatge més humà del que donava a entendre.... Aquest llibre permet fer-se’n càrrec i també apamar una certa sociabilitat literària madrilenya, feta de proximitat al Poder i d’un doll de trobades, dinars i sopars, restaurants, llargues sobretaules, conspiracions, maledicències i maniobres (mai queda clar qui ho pagava). Benet es va moure amb facilitat en aquell ambient, per bé que al principi va publicar sobretot a Barcelona. Uns llibres fora de norma, que sovint causaven perplexitat o escepticisme, però també enlluernament.
Un dia va dir, mig en broma, que qui escrivia amb massa claredat s’exposava a ser llegit. Però que no aconseguiria la profunditat necessària per aproximar-se al magma de la història i fer-ne matèria literària, crear un món (i un llenguatge) propi, metafòric o no, més enllà del “costumisme” -que era la seua bèstia negra. A mi, tot cal dir-ho, el que més m’agrada (sense menysprear, de cap manera, Volverás a Región o Una meditación) són els seus assaigs, que juntament amb els del seu amic Rafael Sánchez Ferlosio són del millor que es va escriure en castellà, en aquest registre, al segle XX. Llibres com La inspiración y el estilo (1966) , Otoño en Madrid hacia 1950 (1987), La moviola de Eurípides (1981), La construcción de la torre de Babel (1990) o Londres victoriano (1989). De tota manera, l’obra narrativa de Benet es manté viva i ha estat traduïda a diversos idiomes: és una referència obligada de la novel·la espanyola del segle XX.
Juan Benet era home de contrastos i d’opinions contundents. La seua obra narrativa invita a sospesar una qüestió cabdal -que podríem referir també a un autor com Josep Palàcios-, que és el que podríem anomenar el prestigi de la dificultat. Una escriptura difícil, exigent, demana intèrprets, exegetes, lectors esforçats capaços de desxifrar codis elusius. Ara bé, la clau o el fons de la qüestió, probablement es troba en el llenguatge, en la fabulosa capacitat de creació lingüística -que “amaga” o més bé embolcalla un contingut d’idees igualment ric- que despleguen aquest tipus d’escriptors. Que són els que realment deixen petja perdurable en una literatura. La resta passen aviat a l’oblit. Una idea que es podria matisar, per descomptat, i que no és cap llei sense multitud d’excepcions. Podríem assenyalar-hi un munt de contra-exemples. Però té el seu punt.
El teló de fons de la vida de Juan Benet és tot el segle XX. La guerra civil i la dura postguerra; el drama familiar (son pare fou víctima de l’arbitrarietat i el descontrol a la zona republicana); la brutal i insofrible limitació cultural i moral de la vida sota el franquisme; el lent i difícil camí cap a la normalitat democràtica; la transició i l’època de govern socialista als anys vuitanta i primers noranta. Benet fou amic i col·laborador de Dionisio Ridruejo, inscrit, doncs, en una oposició moderada però fermament democràtica (com el primer Vicent Ventura, per cert). Fou també un enginyer hidràulic d’èxit, artífex -entre altres- de la presa del Porma, a les muntanyes de Lleó, que feren desaparèixer sota les aigües Vegamián, el poble natal de l’escriptor Julio Llamazares. Partidari de la interconnexió de conques, dels embassaments i de tota mena de transvasaments. Aliè a la visió més complexa que ara predomina (o això voldríem), amb components ecològics més enraonats, de la intervenció en la natura: el típic enginyer que creia, imprudent, en la factibilitat d’esmenar dràsticament la natura, sense parar esment als efectes catastròfics -reiteradament constatats- d’aital temeritat... Tot i que era madrileny i castellà profund -per elecció-, tenia orígens a Catalunya per part paterna -de jove passava estius al Maresme a ca els avis- i la seua primera dona provenia de l’exili català (filla de l’escriptor Cèsar August Jordana). Mantingué una llarga relació amb l’editora i escriptora catalana Rosa Regàs. Però diria que no entengué mai ni simpatitzà amb el que pot significar Catalunya, el català i la cultura catalana. Sustentava punts de vista radicals en temes literaris i en molts altres terrenys, que exposava en col·loquis o trobades sense pèls a la llengua, amb ganes d’èpater, o de provocar, perquè podia ser atrabiliari i arrogant. També es podria dir que no suportava l’estupidesa aliena...
Era un erudit en temes d’estratègia militar durant la guerra civil (es pot comprovar al volum La sombra de la guerra. Escritos sobre la guerra civil española, Taurus, 1999, pròleg de Gabriel Jackson) i en temes històrics en general -i de moltes matèries, perquè tenia una gran cultura. Vida, política, història, professió, literatura, relacions i avatars sentimentals componen un quadre ric que manté tothora l’interès. Cosa no gens fàcil d’aconseguir al llarg de tantes pàgines, per les quals desfilen tot de personatges de la cultura (Jaime Salinas, Javier Marías, Antonio Martínez Sarrión, Carmen Martín Gaite, Rafael Sánchez Ferlosio, Ridruejo, Eduardo Chamorro entre els més propers), el món editorial i la política de l’Espanya de la segona meitat del segle passat. I que ajuda a entendre també com funcionaven els tinglados de la política cultural oficial i la indústria de l’hispanisme universitari.
Hi ha molts tipus possibles de biografia. La biografia continguda, sintètica, essencial i interpretativa (com la de Gabriel Ferrater per Jordi Amat). La biografia extensa que aplega materials però els estructura i insereix en un marc interpretatiu (com la de Josep Pla per Xavier Pla). La biografia atenta el context i a l’època. La biografia centrada en la persona i la seua circumstància, la biografia intel·lectual... Aquesta biografia de Juan Benet és d’un tipus diferent a la resta, sui generis. Semblava inicialment que no, però a la fi resulta convincent, i reeixida. També és cert que més enllà de prevencions o d’un cert disgust justificat en alguns aspectes, Juan Benet Goitia fou un personatge de gruix, amb entitat, amb moltes facetes i matisos, antagònic al personatge de Musil. En un col·loqui va esmenar amb raó la traducció habitual (en castellà) del títol del llibre (“L’home sense qualitats”, no sense “atributs”) alhora que desqualificava amb una lleugeresa inqualificable el propi Musil (era “un cretí” que es va morir perquè s’entestava a fer gimnàstica, que com tothom sap és el pitjor que es pot fer...). Les anècdotes d’aquesta mena -al capdavall simptomàtiques en el sentit freudià- sovintegen en les pàgines d’un llibre que es fa llegir. Que ens descobreix un personatge de gran interès o, si més no, completa i enriqueix la imatge que en teníem, perquè Juan Benet ha format part tothora del paisatge cultural i moral de les darreres dècades.
0