Associació veïnal de Benimaclet. Mig segle teballant pel barri

En la tardor de 1974 l’Ajuntament de València estava molt afaenat. Entre la urbanització del Saler i les gestions per a prolongar l’avinguda del Cid pel vell llit del Túria, a penes li quedava temps per a ocupar-se dels problemes dels barris perifèrics. D’eixos ravals, l’Ajuntament se’n recordava sobretot per enviar-los la recent creada Brigada 26 ─de mètodes expeditius i popularment coneguda com los hombres de Harrelson─ cada vegada que alguna banda juvenil se n’eixia de mare. La Policia nacional (els grisos) ja en tenia prou amb l’agitació sociopolítica pròpia de l’època.

Aquella època es caracteritzava, entre altres coses, per la falta de llibertats, l’emigració del camp a la ciutat (vora 8 milions de persones), i una planificació urbana inexistent o feta al marge del ciutadà. En el cas de Benimaclet, l’arribada dels nous veïns engegà un procés de deteriorament i destrucció de l’Horta que fins ara mateix ningú no ha aconseguit aturar.

A diferència d’altres barris perifèrics, la proximitat de Benimaclet a les universitats el feien atractiu també per a un altre tipus d’immigració: estudiants. Gent jove que acabava de descobrir una llibertat de moviments ─la que dóna l’entorn urbà i la distància de la família─ que feia cada vegada més insuportable la falta d’altres llibertats, les que bloquejava aquell tio del Pardo que semblava contravenir les lleis biològiques i no es moria ni a la de tres.

Aquella tardor del 74, les ganes de gresca d’aquells estudiants s’ajuntaren amb la impaciència d’unes quantes dotzenes d’autòctons, farts d’aguantar la desídia d’unes autoritats municipals que no eren capaces de resoldre ni el problema de la falta de semàfors. És així com un centenar de veïns, avorrits d’accidents, diuen prou!, salten al carrer d’Emili Baró i tallen el trànsit tot exigint semàfor ja! Com era d’esperar, els grisos no tardaren a fer-s’hi vius. Aquesta vegada, però, la cosa no isquè malament, perquè al final els semàfors hi arribaren.

La repercussió d’aquella acció animà els seus protagonistes a crear una comissió gestora que, dos anys després, esdevingué l’AV de Benimaclet, una més entre milers de tota mena d’organitzacions que estaven sorgint pertot arreu impulsades per una societat civil cada vegada menys poregosa. L’objectiu del moviment veïnal era fer paleses les mancances dels barris perifèrics de les grans ciutats i obligar les autoritats corresponents a complir les seues obligacions amb una ciutadania que exigia ser tractada com a tal; i de pas contribuir a l’arribada de la democràcia. Mig segle després pot dir-se que hem aconseguit totes dues coses.

La història d’aquests cinquanta anys d’AV és, tot plegat, una història d’èxits, des d’aquell primer semàfor fins al darrer centre de salut. I ens en podem sentir ben orgullosos. Sobretot front a eixa gent segons la qual totes eixes mancances s’haurien resolt amb el temps, per art de màgia, amb o sense moviment veïnal. Gent que fuig d’implicar-se en l’acció col·lectiva perquè, diuen, no serveix per a res. Els mateixos que sostenen que dels polítics no en podem esperar res, perquè van a la seua. Sense adonar-se’n que totes dues coses alhora no poden ser certes: O el polític de torn t’ho ha regalat o t’ho has guanyat tu exigint-ho.

Dit en breu, moltes de les infraestructures i equipaments públics de què ara disposem a Benimaclet són el resultat d’anys de lluita iniciada per una generació de militants veïnals amb la qual continuem estant en deute. En particular amb les dones, que sempre han sabut significar-se entre els nostres socis. De fet, de les dotze persones que han ocupat la Presidència de l’associació al llarg d’aquests anys, cinc han estat dones.

Educació

Ja des del 1975, quan s’aconseguí obrir una guarderia infantil (ISO es deia, per Instituto Social Obrero), l’educació ha estat un dels objectius clau de l’acció reivindicativa veïnal. Tot i que el conegut com a colegio parroquial mai no deixà d’acollir cap xiquet per motius econòmics, a mitjans dels anys setanta els únics equipaments públics que n’hi havia eren el Colegio Nacional Cardenal Reig (edifici de La Cooperativa) i el col·legi Municipal repartit en quatre plantes baixes. Ni un ni altre no reunien les condicions per a desenvolupar l’activitat docent, diguem-ne, amb normalitat.

El 1976 calgué traure al carrer pupitres i xiquets com a mesura de pressió. El 1980 s’inaugurava el col·legi públic Pare Català, el 1983 el Carles Salvador, el 1992 l’institut Ferrer i Guàrdia, el 2000 les noves instal·lacions del Col·legi Municipal, el 2005 l’institut Rascanya–Antonio Cañuelo. I el 2017 vam fer una campanya de recollida de signatures tot demanant una escoleta pública per al primer cicle d’Educació Infantil.

Sanitat

El primer ambulatori del barri s’hi instal·là a començaments dels anys seixanta a la planta baixa d’un edifici acabat de construir sobre les desaparegudes barraques de Tramoyeres. Allà estigué funcionant en precari fins a finals de la dècada següent, quan fou traslladat a una altra planta baixa en millors condicions. El 1997 s’obri l’actual Centre de Salut Benimaclet, i el 2006, davant la seua massificació, es crea una plataforma per tal de demanar-ne la construcció d’un altre. Finalment, el 2017, després d’una llarga campanya reivindicativa, s’inaugura el Centre de Salut Alfauir. A hores d’ara continuem reclamant millor dotació de personal per a ambdós centres.

També hem reclamat, des del 2019, la constitució del Consell de Salut de la zona, que serveix no tant per a reclamar més recursos (que també) com per a intercanviar informació, idees i punts de vista. Perquè la salut pública no només depèn de l’Administració sanitària. És una responsabilitat col·lectiva que també té a veure amb hàbits i activitats saludables, la cohesió social i la implicació veïnal en el benestar de la comunitat. En alguns barris ja funcionen de manera força satisfactòria. A Benimaclet ha començat a fer-ho en novembre del 2022.

El PAI

Ni més ni menys que per simple pragmatisme, nosaltres mai no hem estat en contra del PAI. Al que sempre ens hem oposat és al que vol fer Metrovacesa (bancs de Santander i BBVA, primera immobiliària d’Espanya) amb la complicitat de l’Ajuntament. El que volem és un PAI respectuós amb les necessitats veïnals, que pot executar-se amb una reducció dràstica de l’edificabilitat sense penalitzar les arques municipals ni impedir l’obtenció d’un benefici empresarial raonable.

Exigim una reducció significativa de l’edificabilitat per bones i diverses raons. Perquè l’edificabilitat a hores d’ara autoritzada es va aprovar fa 30 anys en funció d’unes previsions de creixement de la ciutat absolutament irreals que ni s’han complit ni es compliran en les pròximes dècades. Perquè a València els habitatges buits en bones condicions d’habitabilitat i els que estan ara mateix en construcció es compten en desenes de miler; i els preus no n’han deixat de pujar. Per a què vol Benimaclet pisos a 300.000 euros o més? Per altra banda, dintre de la ciutat consolidada hi ha centenars de solars de propietat municipal en espera que el Govern de la ciutat es decidisca a donar-los alguna utilitat. Deixem tranquils els límits de la ciutat mentre hi haja solars en guaret. Durant el darrer mig segle, l’horta de València (no només la de la ciutat) s’ha reduït si fa no fa a la meitat. No havíem quedat que calia protegir-la? Que l’Horta és sagrada? Doncs les coses sagrades no es toquen. Prou!

El que sí necessita urgentment tant el barri com la ciutat és habitatge públic en règim de lloguer a preu subvencionat. L’AV ha insistit des del principi en aquesta qüestió, en la qual sembla que hi estem tots d’acord, Ajuntament inclòs. Però ara resulta que aquest tipus d’habitatge té el mateix tractament urbanístic que els equipaments, amb la qual cosa el volum total d’edificabilitat no només no baixarà sinó que augmentarà. Sembla una broma de mal gust.

Altres lluites

L’AV ha estat també al darrere de moltes altres iniciatives i millores aconseguides al barri, des de l’assumpte del trenet fins a la protecció del centre històric, els horts urbans, els carrers 20 i 30, les classes per adults o el Benimarket d’alguns diumenges. En altres moments hem tingut equips juvenils de bàsquet i handbol; durant bona cosa d’anys hem organitzat el torneig d’escacs, la volta a peu, el concurs de pintura ràpida, el cinema d’estiu... El botellot nocturn a la plaça i carrers adjacents ha estat un problema molt greu que a hores d’ara sembla domesticat. La soledat no desitjada entre les persones molt majors, en particular dones, ens preocupa cada vegada més. És per això que, amb l’ajuda de Las Naves, hem contribuït a posar en marxa Vincles, una xarxa d’entitats del barri compromeses en donar-hi resposta. Finalment, arran de les conseqüències de la pandèmia de COVID sobre la salut mental, des del 2022 estem duent a terme una sèrie de xarrades-col·loqui mensuals dirigides a tot tipus de persones adultes i impartides per especialistes voluntaris.

El preu de l’habitatge

Però el problema ara mateix més preocupant és l’escalada dels preus de l’habitatge, que a Benimaclet ha donat lloc a la constitució d’una plataforma amb l’objectiu de plantar-li cara. El que hi ha al darrere d’aquest greu problema és, sobretot, la inexistència d’una política d’habitatge públic decidida i sostinguda en el temps. A l’associació hem organitzat un Registre de Demandants d’Habitatge Assequible, al qual s’hi pot apuntar sense cap compromís qualsevol persona interessada, amb la pretensió de forçar l’Ajuntament a reclamar a la Generalitat la declaració de la ciutat com a zona tensionada. Una iniciativa que fa possible la nova llei pel dret a l’habitatge aprovada en 2023 i que permet llastrar el preu dels lloguers. És una de les poques coses que poden fer-se mentre arriba la veritable solució del problema: dotar-se d’un gran parc d’habitatges públics en règim de lloguer, fruit d’eixa política suara esmentada. Siga com siga, si volem fer efectiu l’Article 47 de la Constitució, que consagra l’habitatge com a dret ciutadà, cal organitzar-se i mobilitzar-se. Si ho vam fer fa mig segle per un simple semàfor en circumstàncies bastant més complicades, no hi ha res que ens impedisca tornar a fer-ho ara.

En fi, com s’hi pot vore, faena no ens falta. Perquè a mesura que anem resolent uns problemes n’apareixen uns altres. Així és la vida. Lluita.

Autosuficient gràcies a les quotes de l’afiliació, aquesta associació veïnal està oberta a col·laborar amb totes aquelles persones i entitats que tinguen com a finalitat fer de Benimaclet un barri més habitable. Entre els nostres associats hi ha tota mena de persones: esquerranes i dretanes, creients i agnòstiques, federalistes i jacobines, treballadors manuals, ensenyants, mestresses de casa, comerciants, jubilats, metges, bancaris, xafarders, cinèfils, muntanyeres... Ara, tot siga dit, de joves, poquets; la proporció dels menors de 40 anys n’és més aviat testimonial. Sembla com si les noves generacions ens veren com una mena de dinosaures, i tampoc no és això. Perquè aquestes ratlles han estat escrites per celebrar el nostre 50 aniversari i en homenatge a aquella primera generació de militants veïnals (evident), però també per engrescar eixes generacions més joves a que vinguen a tirar-nos una maneta. Que així siga.