Ferrovial, Urdangarín i magdalenes a 3 euros

L'empresa ultra patriòtica Ferrovial ha anunciat que s’independitza d’Espanya. La multinacional de la construcció és l’exemple paradigmàtic de la fal·làcia de la meritocràcia, l’esforç i la igualtat d’oportunitats al nostre país. 

Una fortuna forjada en les cotxeres del franquisme. L’empresa naix sota el paraigües de les obres públiques i infraestructures franquistes, amb forts nexes familiars, entre els que destaca el colpista Milans del Bosch, el ministre d'indústria de Franco, José Mª López de Letona i Nuñez del Pino, o el mateix president Calvo-Sotelo. Sens dubte, la influència relacional de la familia Del Pino amb les administracions públiques franquistes va afavorir la seua captació d'obra pública així com fortes prevendes com , la seua màxima expressió, fou l'utilització de mà d'obra forçosa de les persones privades de llibertat a les presons franquistes. Més enllà dels alarmants fonaments franquistes de la constructora la seua vida durant la democràcia no ha sigut diferent. La marca està associada a la corrupció i finançament il·legal de la dreta, particularment Convergència i Partit Popular, però sobretot a la seua participació en un càrtel criminal que durant dècades ha impedit el lliure mercat en la contractació pública. La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) va imposar una multa de més de 38’5 milions d’euros i, el més important, la prohibició de contractar amb les administracions públiques per haver amanyat, juntament altres grans constructores, durant més de 25 anys els grans contractes públics. 

Una multa suspesa per l’Audiència Nacional. Bé, ja saben com de contundent és la justícia espanyola amb els furtapatos i com de sensible i garantista és amb “les persones de bé”. O algú creu encara que, com va dir el rei Juan Carlos, allò que la justícia és igual per a tots? Perquè, si queda algú, només cal conèixer l’acord de divorci d’Urdangarín amb la Infanta Cristina d’aquesta setmana. Entre el que destaca, una indecent manutenció de 25.000 euros al mes a Urdangarin per a assegurar el seu silenci. Bé, almenys Barbara Rey tenia un programa de cuina.

Ací, és on ens juguem les eleccions però sobretot ens juguem un present just, solidari i decent. Urgeix, sense excuses, democratitzar l’economia i acabar amb la secessió dels rics que han acaparat les seues fortunes sota crims, trampes i injustícies. No és suficient en intentar garantir la igualtat d’oportunitats i millorar els serveis públics. La democràcia no pot soportar que la gran banca regada amb milions de diners públics durant la gran recessió de 2008 aprofite, de la mà del BCE, per apujar les hipoteques enmig de la inflació més d’un 50% a les famílies. La democràcia no pot soportar que mentre la majoria de joves no pot emancipar-se el preu del lloguer haja augmentat més d'un 20% en només un any. La pujada de salaris i pensions, ara mateix, només serveix per a que puguem pagar més als bancs i als rendistes per les nostres vivendes. Alarma veure com una família que veja actualitzada la seua hipoteca a tipus d'interès variable passarà de pagar 534 euros a 830 euros mensuals. Una pèrdua adquisitiva bestial que sumada a la forta inflacció de la cistella de la compra i al preu de la llum amplia les bretxes de desigualtat.

Tanmateix, una de les potes de la fal·làcia de la meritocràcia i la cultura de l'esforç és fer creure que són les persones empobrides, el món de la cultura, les ONGDs, els partits polítics i sindicats qui viuen dels diners públics. Quan qui vertaderament viu de recursos públics, perceben molt més del que genera, són grans multinacionals, banca privada, així com les famílies de rendistes, és a dir, de “bé de tota la vida” com els Del Pino, els Urdagarín i tants altres ofendiditos que tenen la pocavergonya de defensar la no intervenció de l'Estat per a controlar el preu de l'habitatge i la cistella de la compra quan tot allò que posseïxen és gràcies a subvencions, ajudes, deduccions fiscals i contractes públics.

Afortunadmaent, ningú es traga ja allò de les fortunes nascudes amb grans idees il·luminades en les cotxeres ni als coworkings amb cafeteries on et cobren 3 euros per una magdalena. Així que descoberta la fal·làcia de la meritocràcia i la cultura de l’esforç és el moment de parlar sense pors de la renda bàsica universal, l’herència per a totes, regular el preu dels lloguers, fixar un salari màxim, aprofundir la universalització dels serveis públics, alliberar temps per a la vida amb setmanes laborals de 32 hores o avançant l’edat de jubilació, capgirar la fiscalitat perquè aprete més a les rendes del capital que no a les rendes del treball i un llarg etc.