Francisco Brines: de Madrid a Oliva, entorn a l’homenatge, el 9 d’octubre, a l’Ateneo de Madrid

Cal tenir en compte, i mai oblidar, que Madrid fou la ciutat en la qual Francisco Brines va passar més del setanta per cent de la seua vida. 

Allí cursà part dels estudis universitaris i visqué al llarg de molts anys, fins que, vint-i-cinc anys enrere, inicià el reu retorn gradual a Oliva. Abans, tal com advertiren alguns dels amics de sempre que participaren en l’acte “Brines vuelve a Madrid”, ell vivía a Madrid i a Oliva viatjava unes tres voltes a l’any. Entre d’altres, en temps de Falles, per a gaudir mentre a València de la seua forta afició per la tauromàquia i els bous, i dos mesos durant l’estiu. 

Ens coneguérem ja fa més d’un quart de segle. Va venir a veure l’exposició El gust d’Ausiàs March (1997) i la de Sucre&Borja. La canyamel dels Ducs (2000), al Palau Ducal i a la Casa de la Cultura de Gandia i successivament, a tantes mostres i museus. Forjàrem un enriquidora amistat fins que la pandèmia, amb potser altres pandèmies, i la manca de salut el va empresonar a la casa blanca envoltada de rosers. Li agradava Dénia. Venia sovint a compartir taula i a adquirir plantes per al jardí clàssic que, amb Victor, repristinà al pati de la vella casa i per ornamentar l’arbreda que envoltava la seua casa; a l’Elca, a Oliva. 

La presidenta de la Fundació, Mariona Brines, i la gerent de la fundació, Rosa Mascarell, havien programat i organitzat amb cura un acte íntim i intimista que va reunir uns cent amics a un indret certament emblemàtic; l’Ateneo de Madrid. 

Un indret i una institució que coneixíem bé per una sèrie de recerques que havíem realitzat per a cercar continguts per a l’exposició Juan Chabàs i Martí, espill de Dénia. 1900 – 1954, que havia comissariat l’any de la commemoració del centenari del seu naixement. Juan Chabàs, els vint i els trenta, havia tingut una forta relació amb l’Ateneu de Madrid. 

Desprès de l’escalfor que ens oferí la presentació de Mariona Brines, de la seua sang i presidenta de la Fundació per desig de Francisco Brines, moderats per Rosa Marcarell i ella mateix, reuniren un elenc d’amics de Brines de sempre que ens glossaren els trets de la vida, també de la més cavernosa del poeta durant dècades, entre els cinquanta i els huitanta. 

L'amic i poeta Luís Antonio de Villena ens va dibuixar una imatge del que ell descriuria com el poeta nocturn; el de la nit. La seua vida la feia per la nit. Eren les hores, entre d’altres afers, de les inacabables i incommensurables converses, de llegir i d’escriure poemes. Antonio Lucas, que era el més jove de la taula, ens feu relat de com va descobrir, primer, la poesia de Brines i, després, a Brines, amb anècdotes sobre les estades amb Brines a Madrid i a l’Elca, a Oliva. 

Abelardo Herrero, amic de Brines durant més de cinc dècades, príncep de l’Editorial Renacimiento (Sevilla), una de les més importants en edició d’obra poètica espanyola, parlà també de la seua relació amb Francisco Brines. El vaig conèixer a l’Elca, així com a Dénia. 

Javier Lostalé, un amic dels de sempre, dels més antics vius de Brines, ens oferí una excel·lent descripció modulada del que fou el poeta i la persona. El poeta i l’home, tal com asseveraren els ponents, que no són dos Jo, si no un mateix Jo. 

Nosaltres sempre hem considerat a Brines, tot i que mai li ho diguérem, com un Janus bifrons, un déu que es representa amb dos rostres oposats cisellats en un únic cap. Eixa duplicitat és sovint reflectida en la seua poesia, així com en el seu tracte personal.  

Altres amics van llegir poemes d’ells mateix, tal com els que havien guanyat fins al moment els dos premis de Poesia Francisco Brines, sota el patronatge de la Fundació i de les entitats col·laboradores, on cal destacar l’Ajuntament d’Oliva. Així mateix, els ponents van llegir una curta però entranyable selecció de poemes de l’obra de Francisco Brines. 

No podem oblidar les paraules del seu amic Enrique Loewe, així com les anècdotes del paper de Brines, amb vincle al procés de selecció dels candidats i com a Jurat dels d’un dels Premis més enlluernadors de la nostra Poesia, que compleix la 38ª edició i de la qual durant dècades Francisco Brines fou art i part en el Jurat. Fa uns anys, a la casa de l’Elca, només entraves i a la dreta, era Paco parapetat per altívols munts de les obres que, cada any, llegia i rellegia, amb voracitat i dedicació quasi monàstica. 

Com anècdotes puntuals, entre els parlaments va sortir la idea de que la casa on vivia Brines a Madrid, discreta i modesta, era per a ell la casa fosca, la casa ombrívola, la casa de la soletat; front a l’Elca, que era per a ell la casa de la llum. 

La vetllada comptà amb varies peces musicals, amb piano, violoncel i flauta, a cura d’intèrprets saforencs i provinents del Conservatori d’Oliva. 

Brines, el Premi Cervantes del 2020 és, per damunt de tot, un poeta universal.  

És bonic, d’alguna manera, retre homenatge als llocs que constituïren els seus paisatges vitals, on passà la seua vida i fou seu del seu meravellós afer poètic. En totes aquelles ciutats, seus universitàries i escenaris amb què ell gaudí i tants gaudiren de les seues lectures poètiques. 

I entre aquestes ciutats, encapçalades per Oliva, el seu lloc de naixença i d’inspiració, destaquem Madrid i València, on reposen les seues despulles en el panteó familiar. 

Després, moltes ciutats, molts ateneus, molts llocs on ressonaren els seus poemes que li regalaren homenatges en vida i que, ara, compten amb brases que cal avivar. 

Aquestos indrets són dispersos por la geografia espanyola, d’Europa, amb especial ressò de la seua estada a Oxford, i de l’Amèrica. Brines exercí al llarg de la seua vida una singladura per la Mediterrània, ben present en la seua producció poètica, carregada de classicisme i de reflexos daurats de la poètica grecoromana i, tot i que ell no ho assentia, de la poètica del Islam oriental i d’Al-Andalus. 

Es per això que cal perdre una visió excessivament localista i cercar el que realment és Francisco Brines; un regal de Déu i/o dels Déus; un poeta universal que cal, per tant, passejar per l’univers, per rememorar allí on sigui el que fou, el que és i el que serà la seua obra que frega el tel d’allò etern! 

Escrit a Madrid el 10 d’octubre del 2024 a la Plaça de Santa Anna.