De secessions i dimissions

Des del territori de les dimissions estant, cal dir que la “secessió dels rics” és una expressió que ha fet fortuna en els darrers anys, tal vegada perquè explicita de forma senzilla una realitat com ha estat sempre la pregona insolidaritat dels rics. Solidaritat i rics són termes antitètics entre altres coses perquè, en la història, la pobresa de molts (de la immensa majoria) només s’explica per la riquesa d’una immensa minoria (els rics). Tots o pràcticament tots els modes de producció i en les formacions socials de les quals en tenim constància (l’esclavisme, el feudalisme i el capitalisme, sota els successius adjectius de comercial, industrial, financer, global, informacional, etc.) s’han basat en el manteniment de desigualtats tan fortes com injustes, ad majorem Dei gloriam dels qui s’aprofiten del “sistema”, acumulant riquesa i poder. 

Una acumulació sempre instrumentada per estructures polítiques ad hoc, bé siguen obertament dictatorials o formalment democràtiques (liberal /conservadores o socialdemòcrates). La màxima gatopardiana d’allò que tot canvie perquè res canvie és malauradament una constant. Cal, però, apressar-se a fugir de mecanicismes ximples i grollers tot reconeguent la relativa autonomia de l’esfera política i la seua capacitat, relativa no cal dir-ho, d’incidir en la redistribució de la renda tot minvant el creixement de la desigualtat. Si més no, aquesta llunyana esperança és encara vigent. 

Evidentment, “els rics”, aquesta immensa minoria que ostenta el poder econòmic i polític, és una denominació genèrica on hom hi pot trobar un ample ventall de situacions que van des dels dictadors habituals en països on la misèria és la norma als multimilionaris internacionals i nacionals, passant  pel paper rellevant dels capos de màfies i dels beneficiats de les relacions privilegiades amb els entorns polítics, com és el cas de Rússia o Xina, que temps enrere concentraven esperances de canvi. I també a Espanya, amb el seu capitalisme d’amics que mena i ocupa els òrgans de l’Estat, el deep State, en benefici dels interessos de l’IBEX 35 i de l’oligarquia resident a Madrid, altrament dita espanyola.

Qualsevol observació de “l’estat del món” a hores d’ara sols ens deixa un sabor amarg, una flaire pútrida, un crit d’ira, el  j’acusse de Zola. Tant se val que fixem l’esguard en les megalòpolis de la misèria, la crisi dels refugiats, en el black lives matter o les múltiples manifestacions d’un descontent profund fins i tot en països benestants o relativament benestants. Tampoc convé oblidar que les crisis del “sistema” (la del 2008-2013, la pandèmia actual...), són sempre asimètriques, un bonic eufemisme per a no reconèixer obertament que no tots som iguals ni davant la llei ni davant hisenda i que els grups “vulnerables” son legió. L’eslògan de “no deixar ningú al darrere” fa envermellir davant de les diferències de renda i d’oportunitats i de la presència de bretxes de tota mena (digitals i no digitals). Fins i tot, hi ha una “innovació” ( Catarroja descoberta!!) que ve a dir que la “recuperació” tindrà forma de “K”, una manera gràfica de dir que, superat el punt més baix de la crisi, quan començe  la recuperació, ben aviat aquesta prendrà dues trajectòries: cap a dalt o cap a baix. No cal dir quins grups socials n’agafaran un o altre camí.

Si escollim l’escala més pròxima (la secessió dels rics opera en totes les escales), l’agreujament de la desigualtat és una evidència constatada que, a més, s’incrementarà en l’esdevenir de la pandèmia. Les perspectives macro i microeconòmiques no són gens afalagadores (PIB, ocupació, dèficit, deute, impactes sectorials, increment de la pobresa severa...). Davant d'aquest estat de coses i la necessitat d’augmentar la despesa “social” i de mantenir un cert nivell d’activitat econòmica, se senten veus que reclamen, amb una certa candidesa, que col·laboren més aquells que més en tenen. És ben sabut que, a Espanya, el sumatori d’evasió fiscal (pràctica reconeguda i permesa), SICAV’s i altres enginyeries financeres, assoleix xifres astronòmiques i que, malgrat ser cert que la despesa pública no és un model d’eficiència, el que hi ha és un dèficit d’ingressos i no un excés de despesa.

La imposició directa recau majoritàriament sobre les esquenes d’assalariats i jubilats i la imposició indirecta (l’IVA) no discrimina per renda. Qualsevol intent de forçar l’statu quo , via reformes fiscals i redistribució de la càrrega, ensopega amb la resistència numantina de la dreta econòmica i política, la qual,  això sí, se suma al “clamor”: que “ho pague l’Estat” sense que, per un altre costat, tinguen la més mínima intenció d’arrimar el muscle. De nou torna a eixir la pregona insolidaritat dels rics, cosa, per altra banda, absolutament previsible. 

Si som realistes, ho tenim ben magre. L’acció conjunta de la fira mediàtica i de les baralles polítiques (els escàndols del rei emèrit i la deslegitimació de la monarquia imposada per Franco; l’affaire Kitchen; el conflicte a Catalunya; el desgovern a Madrid, els difícils acords per a aprovar els pressupostos, etc.) poden distreure’ns. Les faves es couen en altres indrets i els rics tenen el mal costum, com la banca, de guanyar sempre, especialment en les crisis.

Deixem la secessió dels rics per a parlar d’un altre embolic ben punyent: la dimissió del País que protagonitzen les “nostres” elits, una dimissió que ens condemna  de forma constant i progressiva a la invisibilitat, l’infrafinançament, i el retrocés de la nostra llengua i la nostra cultura. No cal fer de ploramiques. La qüestió ve (¿caldrà repetir- ho?), de molt lluny. Ja després de la derrota de les Germanies començà un procés de castellanització, molt agreujat per la Nova Planta borbònica del 1707, la consolidació d’un estat militar-jacobí i centralitzat (que es pretén nació sota el nacionalisme castellà dominant), i el regal afegit de 40 anys  de dictadura franquista. L'herència, però, no ho justifica tot. 

Ha plogut molt del 1975 ençà i si la situació actual és, com a mínim, preocupant, caldrà esbrinar-ne els motius. Fa 45 anys vam poder creure que amb la mort del generalíssim s’obria una possibilitat de redreçament, una esperança engrescadora en el futur del País que podia mobilitzar voluntats. Joan Fuster ja ens havia assenyalat camins per a superar la nostra permanent somnolència digestiva. 

Tanmateix les coses rutllaren malament, començant per la tramposa Constitució del 1978 amb una unitat d’Espanya i una monarquia fraudulenta imposades manu militari. Amb l’afegit d’un títol VIII que ens deixava en autonomia de segona conformada per la voluntat de les províncies limítrofes, però que ens prohibia la federació amb altres comunitats autònomes (art. 145.1)  i que ens han volgut vendre com “quasi federal”, tot i no tindre cap control sobre les ingressos. Com diu Pérez Royo, una adaptació del franquisme a la democràcia on tot restava lligat i ben lligat. 

Una Constitució sacralitzada que demana a crits una profunda reforma, però a la quual s’oposen la dreta econòmica i política i l’esquerra espanyolista, allò que s’autoanomena “bloc constitucionalista”. Una Constitució que, salvades les primeres turbulències, podria haver estat reformada a finals del vuitanta quan ja estàvem a la UE i a l'OTAN i quan els perills d’involució havien minvat  considerablement, però que, ben al contrari, ha estat reinterpretada de manera restrictiva, atemptat contra el mateix esperit constitucional, per un ultraconservador Tribunal Constitucional.

L’esmentat article 145.1 ha actuat com a vertader tallafocs que ens aïlla als valencians del nostre àmbit lingüístic i cultural (els tan blasmats Països Catalans). Un aïllament suïcida que entrebanca seriosament la normalització i ens priva d’un espai comunicatiu propi. Al tall de l’argument convé  treure a col·lació les reflexions de Joan Fuster (Un país sense política. Ed. La Magrana 1976 Pgs  67, 68, 73-77) on reclamava que també des del Principat es fera l’esforç  de sumar esforços. Si més no, hauríem entre tots de bastir la nació cultural que ens pertoca. 

Una reflexió especialment oportuna a data d’avui, perquè el conflicte a Catalunya ha fet encara més difícil la normalitat en l’intercanvi cultural i n’ha accentuat l’endogàmia al Principat, cosa comprensible però poc profitosa. Tanmateix, no insistirem en les evidències: s’estiga o no d’acord, cap demòcrata hauria d’acceptar que vagen a la presó líders polítics per les seues idees com diu l’Informe de l’ONU sobre presos polítics a Espanya, ni que la Fiscalia actue contra el tercer grau penitenciari concedit, ni que s’inhabiite Torra per la famosa pancarta, ni que hi haja una policia política fabricant proves falses, que es negue la  comunicació en la llengua comuna entre els àmbits territorials de llengua catalana.... Tot sona massa a la “justa revenja per rebel·lió” aplicada el 1707.

En aquest procés de “desactivació” hi ha també “factors interns” que no s'han de menystenir. El primer, òbviament, la calculada estratègia  anticatalana made in  Broseta, Abril Martorell, Attard, Ramon Izquierdo, Giner Boira i Carrau Leonarte, que comptà amb la inestimable col·laboració violenta del GAV (per cert, que Attard tenia còpia notarial de la creació d’aquest col·lectiu anticatalanista parapolicial). Una estratègia que donà els fruits desitjats perquè no sols facilità el retorn de la dreta, implantà la por i la impunitat, bandejà la cultura i la universitat, sinó també aconseguí que l’Estatut d’autonomia del 1983 renunciara a massa coses (símbols, denominació, dret civil, nacionalitat etc..) i deixara el tema de la llengua en una calculada indefinició la qual, al remat, esdevingué un vertader secessionisme lingüístic. El PSPV-PSOE es mostrà conciliador, tebi i quan no frívol (“hay animales invertebrados que viven tan ricamente”, Lerma dixit) i, en 1995, el triomf seguit de la dreta durant 20 anys, fou l’enèsim colp de gràcia.

¿Què ha succeït del 2015 ençà sota el govern del Botànic? Evidentment, la dreta ha tornat a reproduir la sempiterna baralla arran de la Llei de Plurilingüisme i hem tornat a veure pancartes tan esfereïdores com aquella de “Que no se rian de nuestros hijos” (SIC). Malgrat els esforços d’Escola Valenciana i de l’habitual resistència, amb cada vegada menys efectius, la castellanització avança i hem renunciat a allò, aparentment tan romàntic, de “fer país”. No ens hem espolsat les espardenyes i continuem presoners de la síndrome del Tio Canya: “Set vegades va fer cua en presentar uns papers per no saber expressar-se en llengua de forasters”. 

Hem? Tal vegada no siga correcte utilitzar la primera persona del plural en lloc de la tercera. Evidentment, la consciència de país no és cap fet immanent i en absència d’una voluntat col·lectiva de “voler ser”, senzillament, no hi ha projecte de futur. És aquest un afer col·lectiu i també de dignitat individual, però la responsabilitat més gran recau directament en les nostres elits polítiques i intel·lectuals. Han tirat la tovallola, o això sembla, cosa que hom podria esperar de la dreta econòmica i política que mai ha cregut en el país, però no pas d’altres agents. La frase de Joan Fuster que deia “el País serà d’esquerres o no serà” no era cap ocurrència.

Seria poc honest menystenir els esforços per exigir un finançament just, en l’increment de la despesa social, en tornar a obrir una ràdio i televisió valenciana degradada i tancada pel PP, etc. però en l’àmbit polític i cultural que ens ocupa, hi ha massa símptomes d’esgotament del projecte, d’esfondrament, de no generar gaire conflictes amb Madrid, de tebi conformisme, de “prudència”. Fins i tot hi ha un corrent que, de fet, rebaixa les “expectatives”. Una via que planteja que podem aspirar a ser una regió amb forta personalitat (no més enllà ) sempre i quan bastim una identitat col·lectiva potent sobre els pilars dels drets de la ciutadania i la cohesió social, però no en la identitat cultural. Un camí que, s’argumenta, seria més factible i transitable i menys “divisori” (com si la divisió fora responsabilitat d’aquell que parla la seua llengua en el seu país, i no a l’inrevés). 

Opinions que tenen una flaire a renúncia, les quals, en separar la llengua i la cultura del projecte de redreçament econòmic i social, cauen en una mena d’esquizofrènia maniquea. Sols des de la voluntat col·lectiva de ser (indissociable de la llengua i la cultura) se’n poden abordar els reptes d’enfortir una personalitat. Els dèficits aclaparadors de finançament, infraestructures i serveis reclamen reivindicacions i accions que sols es poden fonamentar en un projecte coherent de país.

Perquè en definitiva, amb quins diners es finançarà aqueixa societat cohesionada de fort contingut social? O és que encara no sabem que si tenim un finançament penós, una manca d’inversions, un eix mediterrani ajornat, etc., és simplement perquè som valencians, pels nostres trets catalanescs, reals o potencials, i d’ací la impossibilitat de relació amb Catalunya per terra, cable i ones, i la prohibició expressa en la constitució de federar-se. 

Sense país, sense la dignitat personal de no renunciar a la pròpia llengua i cultura (sense vergonya diria Jaume I), ni ens en sortirem ni aconseguirem redreçar la nostra cohesió social ni la nostra economia. Demanar als culturalment minoritzats que en renuncien per a evitar divisions, èticament fa mal a l’ànima i a l’enteniment. 

Fuster solia dir les coses amb prou claredat: “Més d’ un cop ho he dit i redit: a tot estirar soc ”nacionalista“, en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè ben mirat ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió... Hi ha qui és ”nacionalista“ sense adonar-se’n que ho és i s’indigna quan troba resistència... ¿I quan es faran el favor , ”ells“  de no forçar-nos a ser ”nacionalistes“? ”Ells. Tots plegats...“ (op. cit, pgs. 135- 136). ¿Caldrà  aclarir que ”ells“ són els nacionalistes espanyols?.

Al remat, al nostre país patim la secessió dels rics i, ex aequo, la dimissió protagonitzada per les nostres elits. Tant de bo si  errem, però sense un projecte de País mínimament coherent continuarem sent invisibles subalterns, aïllats i pobres ... Houston, tenim més d’un problema!.

Nèstor Novell i Josep Sorribes