Quo vadis, Europa?

Conta La llegenda àuria (Iacopo da Varazze,1260) que Pere es disposava a fugir de Roma quan es va creuar amb Jesús, a qui li va preguntar: Quo vadis, domine? A la qual cosa Jesús li respongué: A Roma, per a ser novament crucificat. Avergonyit per la seua covardia, Pere va tornar a Roma, on el varen martiritzar.

Durant aquestes setmanes, m’ha assaltat en més d’una ocasió aquesta mateixa pregunta, referida, ara que la incertesa tot ho impregna, al vell continent que és casa nostra: Quo vadis, Europa? On vas, Europa? Una qüestió que ens hauria d’apel·lar a tots aquells que sempre hem pensat i defensat que Europa havia de ser alguna cosa més que un bitllet de vint euros.

La primera vegada que vaig poder votar fou en ocasió de les eleccions europees de l’any 1989. Feia només quatre anys que l’Estat espanyol havia subscrit el Tractat d’Adhesió a la Unió Europea, i en els joves somnis de moltes valencianes i valencians sobre el blau del cel començaven a brillar els estels daurats d’un futur europeista prometedor.

Han passat tres dècades des d’aleshores i Europa ha tingut una vida plena d’avatars, que l’han feta virar de rumb fins a esdevenir una mena d’usura que castiga sense pietat el deutor despullat de tot bé. Recordem, si no, la sagnia humana i econòmica que va patir Grècia en temps, no massa llunyans, de la Troika.

Però abans de recalar en la impudícia garrepa, molts vam creure que «l’entrada en Europa» comportaria un major coneixement mutu, no tant dels estats com de les regions europees que abandonaven l’anonimat i contribuïen a donar color a la diversitat que exhibeix el lema que ens agermana: In varietate concordia, «Units en la diversitat».

Han sigut i són molts els projectes europeus en què aquesta unió ha donat uns resultats excel·lents, fàcilment recognoscibles en els camps de l’educació i de la cultura. Però possiblement són les agrupacions europees de cooperació territorial (o euroregions) les que constitueixen l’encarnació d’aquesta unitat en la diversitat pel seu caràcter precisament transfronterer. De fet, fa poc més d’un any el Parlament Europeu lamentava que no s'aprofitara el potencial d’unes agrupacions creades per a facilitar la cooperació transfronterera, transnacional i interregional entre estats membres o les seues autonomies i municipis, fins i tot interpel·lant la Comissió Europea perquè evitara els obstacles per al seu funcionament.

Però aquesta no ha sigut la tònica general, perquè arran de la crisi de 2008 els esforços de la Unió Europea per a superar-la l’allunyaren ostensiblement del seu lema fundacional, amb el sotmetiment brutal de la població a unes mesures austericides que van provocar molt de dolor. Encara mantenim en la retina les dramàtiques imatges de persones majors suïcidant-se a les portes d’entitats bancàries que els havien estafat els estalvis de tota una vida.

Res no va entendrir el cor d’Europa, que es va mantindre inflexible en les mesures d’austeritat extrema, rebaixant el sostre d’endeutament dels estats, sabedora que totes aquelles accions desembocarien en l’aprimament de l’estat del benestar que havia sigut una de les seues llavors originàries. L’agenda neoliberal i neoconservadora avançava alhora que s’abandonaven els sistemes públics de salut o es deixaven morir milers de persones a la vora de la Mediterrània o a «les portes» del Vell Continent. Però encara n’hi havia qui no n’estava satisfet i, en una sobreactuació al més pur estil alt-right, Boris Johnson va consumar definitivament el Brexit.

Fa deu anys l’Europa social va ser sacrificada en pro del projecte econòmic i l’únic resultat visible ha sigut l’increment vergonyós de les desigualtats socioeconòmiques entre uns i altres, entre... el nord i el sud? En aquestes setmanes últimes, l’oposició d’alguns dirigents europeus a actuar conjuntament i de manera solidària per a pal·liar els efectes de la COVID19 ha deixat ben clar que la gallina de dalt caga la de baix. Aquesta absoluta falta de generositat en el moment més crucial per a Europa després de la Segona Guerra Mundial ha mobilitzat una llarga nòmina de personalitats de diversos països centreeuropeus, que han recordat als seus dirigents que «La nostra solidaritat també està lligada a una consciència comuna sobre aquesta crisi»1.

Potser és aquest el quid de la qüestió i l’origen de tots els mals: la falta de consciència comuna sobre aquesta greu crisi. En canvi, l’Europa social, plural i diversa agonitza ara en l’UCI no a causa d’un virus, sinó per aquesta falta de consciència europea comuna; una falta que ha evidenciat el fracàs absolut d’una política d’estabilitat pressupostària que s’ha emportat per davant la pretesa igualtat entre totes i tots els europeus i que ara es manifesta cruament en allò que ens fa a tots igualment vulnerables: la salut.

I a pesar de tot, aquesta consciència comuna ens interpel·la sobre aquesta Europa social i si encara té l’oportunitat de superar les cures intensives; si encara podem recuperar l’Europa que cuida la salut de les persones, que vetlla per la seua protecció social i que garanteix els seus drets; si encara estem a temps de fer del Pilar Europeu dels Drets Socials la veritable eina que retorne la confiança i l’estima per un projecte que a la pregunta Quo vadis, Europa? siga capaç de respondre In varietate concordia. I en l’adversitat, amb més motiu.

1https://ctxt.es/es/20200401/Firmas/31876/Habermas-Fischer-intelectuales-artistas-llamamiento-coronavirus-solidaridad-comision-europea.htm