Cartografia del coronavirus

Quan passen unes setmanes, o mesos, caldrà revisar la incidència del contagi COVID-19 dins la geografia del País Valencià, i sobretot de les ciutats i àrees metropolitanes, perquè al llarg de la història els contagis han tingut preferència per les ciutats en la mida en què l’aglomeració humana els permetia l’expansió.

És clar que primer s'hauran de depurar les dades primàries, de base, entre els certificats mèdics de contagi i defunció, en aquest cas dels Registres Civils, els jutges, i la transmissió de les informacions, incloses les periodístiques, que no sembla que hagen funcionat a l’alçada del segle XXI: la confusió entre nombre de contagis, defuncions i taxes és espectacular. Temps tindrem per avaluar quin govern o institució, pública o privada, estava “preparat” per a fer front amb “experiència”. L’engany i la mentida, interessades no cal dir, formen part de l’era de la comunicació. I abans, com les “diarrees estivals” del franquisme el 1971 a les comarques de Saragossa i més tard a casa nostra, per allò de la imatge d’Espanya i el turisme.

Hi ha antecedents d’aquesta mena de geografIa. A més de la controvèrsia científica, entre els partidaris de la difusió a partir dels “miasmes” i els, més encertas, dels microbis, bacils o altres, en l‘epidèmia del còlera del 1885 es produí una extensa i precissa estadística i mapificació de la mortalitat, dia per dia, carrer per carrer, casa per casa, de les ciutats i pobles, i fins i tot un informe de l’alcaldia de València sobre els efectes a la ciutat.

L’epidèmia de còlera del 1885 era la tercera del segle XIX, no l’única: en el primer, i únic per ara, Congrés d’Història del País Valencià, i a partir d’una mostra d’arxius parroquials, vaig poder constatar la sobremortalitat i la recurrència dels contagis catastròfics durant el segle XIX. De la mateixa manera que, sota la direcció de Georges Duby, vaig poder estudiar les destrosses de la darrera pesta bubónica, el 1720, a la Baixa Provença, on a més coincidia amb la recurrència de les febres pal·lúdiques i tifoidees dels aiguamolls del riu Durance, en procés d'assecament, que no acabaria fins ben entrat el segle XIX. Treballs que en part m’han conduït a escriure aquestes ratlles.

L’Atlas epidemiográfico del cólera de 1885 en España, del doctor Philipp Hauser (1887), reeditat amb un aclaridor i excel·lent estudi introductori de l’enyorat José María López Piñero el 1987, n’és un exemple que amb els mitjans actuals hauria de donar peu a una publicació semblant.

La relació entre els subministrament d’aigua i l’evaquació donà pas a profundes transformacions a la ciutat de València i a tot arreu. Dels pous individuals i de veïnat i les fosses sèptiques, es passà a la xarxa d’aigua potable i l’abocament dels residus a la xarxa històrica de sèquies, i fins i tot a les clavegueres romanes que encara subsistien, tot i no usar-les durant segles. Un abocament a les sèquies que durà fins els anys huitanta del segle XX, per cert.

Això i la recerca i descoberta d’una vacuna, la del doctor Ferran, metge tortosí afincat a València, i que no meresqué l’atenció del mateix Ramon y Cajal, excepte per a aplicar-se-la ell mateix i alhora fer un informe demoledor en contra, cregut per les “autoritats” polítiques. I això que formava part de la Facultat de Medicina de la Universitat de València. O l’enorme tasca desenvolupada als hospitals de l’època i en la investigació de les malalties, en especial de les infeccioses en relació a la situació social, a càrrec de la saga dels metges Peset. I la defensa de la vacunació per obra del també catedràtic Amalio Gimeno, que exercí de polític liberal.

Ara caldrà posar sobre el mapa la incidència territorial de la pandèmia vírica per una part. Infectats i morts. I d’altra banda, la incidència als diferents barris urbans, als nuclis rurals abandonats a la seua sort, així com les consequències del confinament per barris i per tamany dels habitatges, amb l'edat dels mateixos.

Ni es contagia ni es mor de la mateixa manera segons l’entorn, ni les taxes respectives són iguals. La malaltia també s’afegeix a les desigualtats. Ni tampoc les consequències d’un aillament són les mateixes a cada barri, ni a cada tipus d'habitatge, tamany, edat de l’edifici o condicions d’habitabilitat. O amb el fenomen de l’economia submergida, ara amb elogis a les cosidores del calçat del Vinalopó, que treballen a casa, com sempre, però cosint mascaretes, tal com denuncià J. A. Ybarra en aquest mitjà.

La fugida al camp, remei ordinari en el passat i que ara podem comparar amb la fugida a la segona residència, no va assegurar en cap cas la inmunitat i, per contra, va contribuir a difondre el contagi.

De la mateixa manera, i amb els mitjans de control de la societat de la comunicació, caldrà fer esment de la incidència segons la professió d’afectats pel contagi i dels morts. No només segons l’edat, com s’està difonent, ni tampoc en raó de patologies prèvies que semblen justificar-ho tot. Els treballadors, i els exclosos invisibles, els temporers de les collites de l’horta, els de l’economia submergida, potser encara escapen, com en el passat, de les estadístiques mèdiques i no mèdiques.

L’interés per la recuperació (¿) econòmica només mostra el predomini del negoci, per damunt de qualsevol altra consideració. La condició de vida de la majoria de la societat urbana sembla resoldre’s en aplaudiments quotidians d’uns minuts, certament mostra col.lectiva de solidaritat envers els guaridors del sistema públic de salut.

Les donacions dels pròcers del sistema no deixen de constituir una mena d’hipocresia socialment admesa. Els rics fa temps que han fugit de la seua responsabilitat social, ens diuen Ariño i Romero. Més val que paguen els impostos abans que facen donacions, que a més constitueixen un frau flagrant: d’una banda, blanquegen l’obscena acumulació de beneficis fent-se publicitat i de l’altra obtenen compensacions fiscals per la seua generositat. El cas del govern de la Comunidad de Madrid resulta clamorós, ara mateix.

L’espai urbà és sense dubte un espai de progrés, de llibertat i de producció. De socialització i de difusió de les idees. Ara, a més, està interconnectat a escala planetària. I depén d’un altre factor, la sostenibilitat mediambiental, amenaçada pel canvi climàtic de manera accelerada, per un model de vida i de mobilitat que, com veiem, amenaça la salut. Si l’aire és hui més respirable és perque s’ha reduit de manera considerable la mobilitat privada, el consum de combustibles fòssils als cotxes, les indústries, els transports.

Que no vol dir paralitzar l’activitat productiva, sinó començar a reconvertir-la de manera eficient, és a dir, sense pagar el tribut de l’aniquilació a un termini que no és ni tans sols mitjà, sinó per demà mateix.

És clar que això significa una profunda revisió del model econòmic, de les bases de l’hipercapitalisme i el creixement de la desigualtat. I més a prop, el model consuntiu de territori que es revenja en forma de fenòmens extraordinaris, pluges torrencials, séquies inmisericordes, inundacions, regressions de platges que denuncien allò tan aplaudit de “tot espai buit pot ser objecte d’una urbanització”.

La mobilitat universal, la revolució dels transports, en el passat féu que a ritme de vaixells de vela la febre groga trigara només mesos en arribar de les colònies europees a les metròpolis; amb els vapors el còlera arribà a Marsella-Toulon en un mes. Poseu els temps de l’aviació i tindreu un vector de transmissió pràcticament diari, de poques hores.

De la mateixa manera, caldrà revisar la retòrica bèl·lica amb què s’ha enfrontat el flagel. No és cap guerra, ni els ciutadans són soldats.

A no ser que considerem que la guerra és contra un sistema que ens fa més fràgils, als humans i al territori. Caldrà retrobar el corrent higienista, i les vacunacions, quan hi haja vacuna, com hem vist més amunt. Pensem en l’exemple de l’expedició fillatròpica del metge alacantí Balmis, primer dins l’Imperi espanyol, després fins Xina a partir de la colònia portuguesa de Macao. Val a dir que també hi havia una preocupació estètica, sobretot de les dames aristocràtiques, pels efectes sobre el rostre que deixava la plaga si sobrevivia la persona infectada. Queda fins i tot un adjectiu en la nostra llengua per a descriure’n l’efecte: “ratat, ratada”.

El salvador de l’epidèmia de verola fou el metge anglès Jenner, descobridor de la vacuna a través de les infeccions de les mamelles de les vaques i la seua transmissió als munyidors que en quedaven estalvis. I aviat els higienistes com Monlau i els impulsors de la renovació urbana com Cerdà, amb l’exemplar Eixample barceloní, pendent de la ventilació, la insolació, i les conduccions d’aigua i evaquació dels residus, dels habitatges de les classes populars. Propostes i mesures no sempre ben acollides pels propietaris del sòl.

Els succesors a València s’ocuparen de reduir les ambicions en els límits de les parcel·les, amb un Eixample més reduït, menys ambiciós tot i els retalls que també tingué el de Cerdà, en benefici dels Campo i la resta. Si Ciril Amorós enderrocà les muralles i, més tard, desaparegué el Barri de Pescadors no fou tant per raons d’higienisme, com predicava la familia Peset, i bondat respecte dels treballadors, com per ampliar els beneficis de l’activitat inmobiliària.

En cas de contagi epidèmic, com hem vist també aquestes setmanes, els privilegiats han marxat cap a llocs on creuen estar estalvis del virus, amenaçant a més els pocs residents, envellits i depenents d’un sistema assistencial volgudament reduït i desatés durant anys. Amb un objectiu, “tornar a la normalitat”, és a dir, reprendre la destrucció de la ciutat, de la convivència, i consagrar la desigualtat d’acord amb les receptes neoliberals, o millor les dels que apliquen els retalls, una mena d’eugenèsia i darwinisme socials, sense cap escrúpol.

I de passada, mentre fugen i s’amaguen, fan sonar les cassoles que no usen contra el govern d’esquerres. Invocant, una vegada més, un colp d’estat, soft, al calor de la desmemòria. Govern fort, sense esquerres, “cirurgià de ferro” (¿) en el sentit de la invocació al regeneracionisme més temerari i malintencionat.

I no només desmemòria, sino també ignorància de la història. La farsa com a repetició dels qui no han acceptat la democràcia sinó com a mal menor, i de la que se’n poden desfer adduint la seguretat per sobre de la malaltia i de la llibertat, dels drets penosament adquirits i de les seguretats que paguem, uns més i altres defugint-ne la responsabilitat social.

De les consequències del capitalisme salvatge i les seues relacions amb els contagis i pestes en tenim abundant literatura. I ciència. De Dickens a Piketty. O Manzoni, en I promessi sposi, amb referència a la pesta milanesa del 1630 (recomanable la lectura dels capítols 31, 32 i no cal dir, de tota l’obra), amb la sequència sequera-carestia-guerra-pesta precedida de la negació de l’opinió política: il buon senso c’era; ma ce ne stava nascosto, per paura al senso comune. El temor a l’opinió pública, en diríem ara, com la supressió de les concentracions religioses aleshores, o festives i esportives ara. Manzoni era, m’apresse a aclarir-ho, un catòlic passat pel Paris il·lustrat i revolucionari. Sequència palmària, per desgràcia al nostre país primer el 1918, amb la “cucaratxa”, la grip mal anomenada espanyola com ara xinesa, i després de la Guerra Civil amb el tifus, la tuberculosi, i la fam i la persecució.

Per fortuna, i en gran part mercès als esforços de metges, higienistes i urbanistes, des de la Il·lustració, el desenvolupament de la ciència, fora de les supersticions, les gelosies i les desconfiances, i lluny de les baralles polítiques, hem avançat com mai en cap época de la història humana. Des de l’aspirina als antibiòtics, amb el paral·lel desenvolupament de la tecnologia, estem en millors condicions de fer front al permanent desafiament de la vida.

Amb noves, o no tant noves, amenaces, com la concentració de les investigacions farmacològiques, en mans de corporacions cada vegada més anònimes, capaces d’exercir poders extraordinaris a través de lobbies que no dubten en distraure l’atenció, pagada, dels podes públics. És el cas del VIH i els retrovirals genèrics, més barats, que es van posposar fins que un acord entre els medicaments patentats, és a dir, de propietat privada, se'ls va forçar a cedir per la pressió del contagi que afectava els seus interessos. De la pressió sobre parlamentaris al respecte en puc donar testimoniatge quan intentàvem que la cooperació espanyola s’ocupés de l’epidèmia als països i la gent més pobres.

En aquestes aparents confusions hi ha antics i respectables representants del que fou la socialdemocràcia, que entre els beneficis privats i la desgràcia col·lectiva no dubten a disparar els seus dards enverinats contra els esforços dels seus hereus, ara titllats d’inexperts. Qui ho diria a la vista dels experimentats governants de la bonança, dels reconversors industrials o dels amics de les multinacionals de llavors i pesticides del camp, dels partidaris de l’escarni que representa allò de “enriquiu-vos, que ara és l’hora”.

Caldrà, finalment, revisar i debatre qué vol dir “retorn a la normalitat”. Destrucció del sistema públic? Privatització total de les atencions als majors, les residències? Precarització de les relacions laborals? Creixement a qualsevol preu? O creixement de les desigualtats? Temps tindrem segons que sembla per a obrir una discusió social, àmplia, imprescindible tal com ha apuntat Sorribes a propòsit de l’anhelat retorn a la “normalitat”, també en aquestes pàgines.

Això sí, a cada crisi del que portem de segle XXI, terrorisme, finances, migracions, ara de salut, un retall de llibertats, individuals i col·lectives. Una consagració del darwinisme social: els perdedors són culpables de la seua exclusió, del seu destí. El retorn a la “normalitat”, tornar a mampendre el camí que ens ha conduït on estem, ja que ho tenim merescut per no ser bons i disciplinats combatents.

No, no es tracta de l’Apocalipsi, ni de la fi del món. Es tracta de la fi d’un món, com a mesura d’higiene col·lectiva. D’aplicar la ciència, els coneixements i la tecnologia per canviar el que alguns consideren inevitable; l’exclusió, les desigualtats, la “lògica” bèl·lica de vencedors i vençuts.

P.S. Una proposta com la que formule requeriria un equip pluridisciplinar de metges epidemiòlegs, estadístics, economistes, geògrafs, lletrats, urbanistes, sociòlegs, arquitectes, informàtics, periodistes, per tal de contemplar tots els aspectes i analitzar els efectes des de diferents punts de vista. Els meritíssims treballs de Hauser i els higienistes han de tindre la correspondència al segle XXI amb els coneixements i les eines científiques i tècniques que hem anat acumulant durant més d’un segle.