Sense periodisme (independent) no hi ha democràcia

Els qui hagen llegit regularment aquesta columna sabran que una de les meues obsessions, per a bé i per a mal, són els mitjans de comunicació. O, per ser més precís, la influència (fonamental) que els mitjans tenen en la conformació de l'opinió pública, així com el paper (determinant) que hi juguen els interessos econòmics i polítics. Tot fent un sil·logisme es dedueix fàcilment una conclusió terrible però certa: les grans corporacions empresarials no només aprofiten la nostra força de treball o la nostra capacitat de consum sinó que també condicionen el nostre criteri (i, per tant, el nostre vot). En aqueix sentit, la política espanyola durant els últims anys ofereix abundant material per a una tesi doctoral.

La manipulació informativa és un fenomen que no per conegut deixa de resultar efectiu: quantes vegades no hem vist els més conspicus crítics de la premsa capitalista creure's a ulls clucs les falòrnies més bastes si coincideixen amb els seus propis prejudicis! Seria presumptuós per la meua banda considerar-me immune. Realment ningú no ho és. Tots raonem segons el que veiem, llegim i escoltem. Per açò cal no baixar la guàrdia i cuidar la nostra dieta mediàtica. Tal com procurem menjar productes sans, frescs, ecològics i de qualitat, hauríem de nodrir-nos d'informació rigorosa, veraç i independent. Per això cal seleccionar bé el producte i, per descomptat, el productor. I, com en l'alimentació, la millor garantia d'un consum responsable està en el comerç just, que en l'àmbit de la comunicació han de representar el sector públic i l'economia social.

L'actual oferta mediàtica en el nostre país no és precisament selecta ni plural, però, en un exercici d'optimisme històric, podem albirar alguns brots verds sobre els quals construir un futur millor. D'una banda, l'elecció d'una reconeguda professional per a dirigir la futura CVMC és el primer bon senyal després del cúmul de despropòsits polítics que va acabar amb RTVV morta i enterrada. D'altra banda, veiem com es consoliden mitjans de comunicació creats per periodistes que aspiren a fer el seu treball sense haver de subjectar-se als dictats de grans propietaris o de grans anunciants. La majoria són empreses cooperatives constituïdes per treballadors acomiadats dels grans mitjans en els successius EROs que han delmat plantilles i descapitalitzat redaccions. Molts són diaris digitals que aposten per les anàlisis de fons, les opinions crítiques i els continguts informatius de qualitat. Alguns d'ells encara més valuosos per normalitzar l'ús de la nostra llengua pròpia, que segueix sent minoritzada.

El fenomen de la premsa independent no és nou sinó que beu de l'experiència històrica de mitjans alternatius que van nàixer (i la majoria van morir) en conjuntures encara més difícils i amb estructures molt menys professionals. Jo tinc l'honor d'haver col·laborat en el seu moment amb el desaparegut L’Avanç i amb la resistent Ràdio Klara. Ara sent l'obligació de fer-ho també amb alguns d'aquells mitjans que segueixen representant “la paraula lliure” (Vázquez Montalbán dixit). Ací faig la meua xicoteta contribució com a columnista, com a lector i com a subscriptor, que és la millor manera d'assegurar la sostenibilitat i independència econòmica d'un projecte.

Ja sabem que “sense periodisme no hi ha democràcia”, però no hauríem d'oblidar que la seua supervivència és també la nostra responsabilitat.