Canya i corda: la nova arquitectura sostenible
Fins ben entrat el segle XX, en bona part dels habitatges tradicionals del Mediterrani peninsular s'utilitzava la canya comuna, sobretot en els cels rasos o falsos sostres, però aquest modest element constructiu va passar a la història amb l'arribada dels nous materials de l'arquitectura industrial. No obstant això, la gran crisi econòmica iniciada el 2007 va donar un tomb a aquesta situació. Diversos col·lectius i investigadors es van fixar en la canya per a donar-li una nova vida. Així, ha passat de ser un material complementari i secundari a protagonitzar moltes construccions singulars. Tres joves arquitectes tècnics de La Font d'en Carròs i Bètera van crear la cooperativa Econstrucció, després de quasi una dècada investigant, experimentant i alçant estructures de canya que resulten ser no solament més sostenibles sinó també més econòmiques, resistents i que a més permeten un disseny molt cridaner.
Josu Millet, Lluís Contreras i Marc Fuster, són autors, per exemple, d'umbracles com els del Parc de Benarrai a Ontinyent, el Mirador del Serpis a Gandia, l'aula de la Natura en l'Escola Gavina de Picanya o la fabulosa pèrgola de l'Hotel Les Rotes de Dénia, el seu primer encàrrec privat. La seua formació en bioconstrucció va començar en 2010 durant els seus estudis d'Arquitectura Tècnica, en un taller organitzat a Paterna per la Universitat Politècnica de València, orientat a reciclar els treballadors de la construcció en plena crisi del sector.
Allí van entrar en contacte amb col·lectius que començaven a divulgar l'ús de la canya com a material protagonista en la construcció, com els catalans Canya Viva, considerats com els introductors i perfeccionadors en laboratori d'aquesta tècnica a Espanya, o Investigació Canyera, creat en 2011 per estudiants de l'associació ESFA (Espai Social i de Formació d'Arquitectura) i vinculats a la cooperativa Voltes de Barcelona.
Econstrucció va passar de l'experimentació a la professionalització. “El gran salt el vam donar en 2015, quan l'ajuntament d'Ontinyent ens va exigir que el mirador del parc públic de Benarrai tinguera el visat del Col·legi Oficial d'Arquitectes”, explica Josu Millet. Es van constituir en cooperativa i van aconseguir el visat del projecte. Una fita per a aquests tres joves emprenedors.
“Convertir un material secundari com la canya en element estructural s'aconsegueix tibant-la, portant-la al límit, a la seua màxima flexió. Per això treballem amb corbes, amb arcs, que és la figura base, arribant a la seua màxima potència, la qual cosa ens permet construir figures que amb altres materials seria molt complicat i car. El resultat és una estructura que denominem ‘cistella gegant’ a base de fibres, molt flexible però molt resistent”, afirma.
Materials “pobres” per a col·lectius socials
Els materials són simples, abundants i econòmics: canya comuna (el seu nom científic és Arundo donax) tallada quan arriba al seu creixement òptim (i si pot ser, en lluna minvant d'hivern), cordes d'espart, argila, i altres materials reciclats com goma de pneumàtic usat per a protegir i assegurar la base en el sòl. “Tot el procés passa per nosaltres: dissenyem, recollim el material excepte la corda, que la comprem, i construïm les estructures. No depenem de ningú”. Però la construcció de les estructures requereix de molta mà d'obra, com tot procés artesanal. Per això, aquesta tècnica constructiva està molt lligada a l'ús públic i a col·lectius amb una àmplia base social que necessiten crear espais amb escassos recursos econòmics.
D'aquesta forma col·lectiva es va poder construir, per exemple, el Mirador del Serpis a Gandia. “Des de l'ajuntament proporcionem 6.000 canyes recollides per les brigades municipals de la desembocadura del riu”, explica el regidor de Gestió Responsable del territori, Xavier Ródenas, “i amb Econstrucció organitzem tallers de bioconstrucció per als alumnes del taller d'ús de Sendes urbanes i per a tots els que volgueren participar”. La pèrgola es va construir a la fi del 2015 amb la participació de tots els alumnes i en els pròxims 23 i 24 de març s'impartirà un nou taller el resultat final del qual serà la restauració de l'estructura. A Paterna, Econstrucció realitzarà un altre taller de bioconstrucció organitzat pel Col·lectiu de Joves de la Coma. Altres empreses com Okambuva, de Sagunt, també alcen estructures i imparteixen tallers formatius encara que més centrats en la construcció amb bales de palla i canya.
“Generar espais amb materials econòmics és el futur. La canya és un material viable”, assegura Millet. “A més, resulta molt atractiu perquè qualsevol amb coneixements d'aquesta tècnica pot arribar a l'autocontrucció d'espais com hivernacles, recintes per a animals, etc.”. El preu d'aquestes estructures varia des dels 200 als 500 euros per metre quadrat. La canya en interiors no necessita cap manteniment, però en l'exterior, com qualsevol altra fusta o fibra vegetal, cada cert temps necessita que es nodrisca i protegisca amb oli de llinosa i altres vernissos naturals, així com xicotetes restauracions.
La paradoxa de la canya
La canya comuna (Arundo donax) és una planta exòtica molt difícil d'eradicar, inclosa entre les 10 majors plantes invasores del planeta. Present en gran part dels llits de rius i barrancs de la Península Ibèrica, és en el vessant mediterrani on està creant problemes de molt difícil solució, especialment en els rius i barrancs de règim mediterrani, on l'aigua només discorre en època de pluges. En ells, les canyes ho envaeixen tot. A la seua gran capacitat reproductora i regenerativa se sumen altres inconvenients: la seua presència amenaça i arriba a eliminar el bosc de ribera autòcton, i a més consumeix un 47,3% més d'aigua que aquest, per la qual cosa influeix negativament en el cabal dels rius. Un estudi realitzat en el riu Serpis en 2018 va calcular que l'Arundo donax consumeix el 1,15% del cabal ecològic necessari.
La paradoxa és que, sent una planta invasora, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHJ) prohibeix agafar les canyes dels llits sense passar per un llarg procés burocràtic. “Per a tallar canyes necessites demanar un permís i pagar un cànon, un tràmit molt farragós i obsolet, quan la pròpia CHJ la considera una planta a eradicar”, assenyala Millet.
