La Caixa d'Estalvis de Montevideo ven a Zaplana

Això del capitalisme de rostre humà és un oxímoron. Una milonga, que és la mare del tango, aquesta performance dels esquinços de la vida nascuda a la vora del Riu de la Plata. A la 'patria chica' del doctor en enginyeria financera off shore Washington Fernando Belhot, l'advocat uruguaià a qui Eduardo Zaplana va encomanar la gestió fiduciària dels diners de les mossegades pagades pels Cotino a compte de les plusvàlues que van aconseguir amb el tripijoc de les concessions de les ITV i el Pla Eòlic.

Belhot ha comparegut aquest dimecres davant el tribunal del cas Erial per videoconferència per clavar el quart clau al cadafal judicial de l'expresident valencià. Joaquín Barceló Pachano, Juan Francisco García, els germans Cotino... i ara Belhot. No hi va haver sorpreses. Es va complir el guió del sobresalt. L'uruguaià es va ratificar en la seua declaració del 25 de gener del 2019 quan, després de pactar amb el fiscal Pablo Ponce, va confessar que els diners que gestionava eren al seu nom i als de la seua societat Disfey en un compte al banc suís Julius Baer Group, però aquests fons eren de Zaplana. Primer va entregar la pasta a la justícia espanyola (els 6,7 milions d'euros transferits al compte judicial a Banco Santander) i després va oferir Zaplana en safata al fiscal Ponce, la prioritat del qual era recuperar els diners.

Doncs sí. És el capitalisme salvatge. Un passa per ser un tauró quan juga a la lliga local i al final es converteix en una sardina quan s'encomana a una piranya transoceànica, en el currículum de la qual figura haver assessorat implicats en l'escàndol Odebrecht, una macrochoritzada de repartiment de comissions entre polítics, empresaris i funcionaris de dotze països per adjudicacions a aquesta constructora brasilera, que té 140.000 empleats i factura 25.000 milions de dòlars. Zaplana va tirar má d'un fora de sèrie de les finances, un financer del planter del despatx Mossack Fonseca, el bufet epicentre dels Panama Papers.

Si s'és mínimament empàtic entens Zaplana. És febrer-març del 2009. Les societats luxemburgueses (Imison Internacional i Fènix Investments) ja havien complert la seua comesa de catalitzar les comissions. La liquidació d'Imison, a nom de Pachano, testaferro confés de Zaplana, va generar gairebé 8 milions líquids i 2,9 transferits a Medlevante, una de les immobiliàries usades per blanquejar els diners comprant solars a la Vila Joiosa, àtics a Altea i el pis del barri de Salamanca, a Madrid. “Medlevant, en realitat, també era del senyor Zaplana”, va confessar Belhot, després de reiterar que l'expresident li va explicar que la “gran majoria d'actius eren seus però no volia aparèixer perquè era polític i d'un partit important”. Els diners del compte d'Andorra, a nom de Vansley (controlat per Belhot) també eren de l'expresident. “Absolutament”, va postil·lar l'uruguaià.

Fins aquell moment la gestió fiduciària del patrimoni ocult l'havia portat Beatriz García Paesa a Luxemburg. Però llavors, Zaplana va conèixer Belhot i aquest el va convèncer per fer un salt qualitatiu: posar-se en mans del millor al hit parade del trilerisme internacional. “Li vaig dir que l'estructura que tenien muntada no era òptima”, va explicar. I es va autoproposar per organitzar-los un tinglado amb seu a l'Uruguai. Un país, va recordar, que blindava “la confidencialitat, té conveni de doble imposició, el secret bancari més fort del món i permet l'anonimat dels titulars de les accions societàries”. Una ganga per camuflar diners.

Que sí, que al final li van encalomar unes preferents, però cal posar-se a la pell de Zaplana. Què fas amb almenys onze milions estalviats? Els poses a la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM)? Ningú com Zaplana coneixia els gestors. Roberto López Abad, llavors director general, va acabar sent condemnat a dos anys de presó per administració deslleial. Com per fiar-se. Aquesta entitat no era roïna perquè et donen una hipoteca ganga per comprar un pis de 532 metres a la Castellana, a prop del Santiago Bernabéu. Per demanar estava bé, però per ingressar dipòsits... En un compte a Bancaixa? En una entitat presidida pel condemnat per falsedat documental José Luis Olivas, el que s'asseia a la sessió d'aquest dimecres dues cadires més a la dreta de Zaplana? Com si no el conegués...

En aquesta tessitura, qualsevol hauria fet el mateix: renunciar als bolis i les vaixelles de regal de les caixes per tindre en lloc segur els seus actius milionaris baix el control dels despatxos BGL Assessors i South Capital Partners, a Montevideo. A sobre, en aquelles dates ja havia eclosionat l'operació Gürtel, després de les detencions de Paco Correa i companyia un 6 de febrer del 2009. Convenia ser discret. Total, que després de diverses reunions (entre dues i quatre, va dir Belhot), l'expresident es va convertir en client ocult de l'uruguaià. No va signar cap document d'encàrrec. “Va ser un acord verbal per protegir la confidencialitat. La confiança és fonamental. No calen escrits”. Estes paraules vénen a ser la versió charrúa de la màxima valenciana “la paraula és l'home”.

De vegades se signa una carta fiduciària privada en què consta el titular real dels fons i el nom de qui els gestionarà. Però Zaplana és especial, no se'n refia ni de l'ombra. “És extremadament curós, meticulós”, va explicar Belhot. Regularment, el lletrat de Montevideo viatjava a Madrid per ensenyar al client els extractes dels moviments bancaris. “Els entenia perquè és intel·ligent”, va subratllar, i immediatament “els destruïa”. Tan precabut era que en els huit anys de relació professional no va creuar un mail ni un whatsapp amb Belhot. De fet, l'uruguaià va admetre que no tenia el correu electrònic. Sí el de la fidel secretària Mitsouko Henríquez, a la qual feia arribar els lliuraments de diners en metàl·lic sol·licitat per Zaplana per a les despeses habituals. Poca cosa. 2,3 milions canalitzats a través de canvistes. Belhot contactava amb agents de canvi amb col·laboradors a Madrid, aquests lliuraven l'efectiu i el despatx de Belhot els compensava els diners amb transferències als comptes que els indicaren.

L'escassetat de papers explícits que avalen el contacte amb Belhot és un dels eixos sobre els quals pivota la defensa de l'expresident. L'advocat Daniel Campos, que és fiscal, va insistir a subratllar que no és normal que un client no exigisca un document. És més, doncs, què passa si al fiduciari li passa alguna cosa? Belhot va insistir que la prioritat de l'expresident era no deixar rastre. Això sí, quan es va sotmetre a un trasplantament de medul·la per la seua leucèmia va donar l'ordre a l'uruguaià que si li passava alguna cosa parlés amb la seua filla gran. L'administrador de fons va explicar que Zaplana li va comunicar que la seua filla no en sabia res, però que la posaria al corrent.

A 10.052 km de València i amb un ofici propi de qui ha nedat en clavegueres de mig món, Belhot va anar repassant l'historial del seu il·lustre client valencià. Durant 50 minuts, va contestar al fiscal. I al llarg de 94 minuts més, va respondre als atacs de l'advocat de l'exministre. Belhot anava repassant tots els passos del tango que es va marcar durant més de huit anys amb Eduardo Zaplana. Mai un ball tan arraballer va ser tan pervertit en la seua essència. Per un exquisit “empresari” (així va definir el lletrat al client valencià) amb vestit a mida i rellotge IWC Schaffhausen al canell.